diari d'un flâneur laic i progressista

LONDON CALLS IX – Camí de Can Sentmenat, temple i palau

2007-09-03T09:05:00.000+01:00

Hola de nou i en van nou,

Això s’acaba. Arribem al final de l’estada i tinc ganes d’acomidar-me de tots els ingredients que han format part d’aquest gran àpat. ràcies a les 204 persones que heu acceptat rebre l’avís sense queixa i que, d’alguna manera o altra, heu parat atenció a les 120 planes sense pictures que ha ocupat aquesta aventura. Com us he anat dient i la darrera no serà una excepció... llegiu allò que us vingui de gust: els titulars, les negretes, seccions, en diagonal... El que vulgueu... Aquest és el darrer... S’ha acabat!

1. Living and getting culture in London

Una secció per a nostàlgics i curiosos de la vida londinenca i anglesa en general...

Visita al World Scout Jamboree
Si d’alguna manera tancar la meva etapa com a jove dirigent a Acció Escolta de Catalunya, després de ser fer de president del CJB com a darrera activitat escolta, era apropant-me al Jamboree del Centenari. Tinc una opinió contrariada, per una banda sé que no es pot fer una valoració per una visita d’un dia i que aquesta activitat només es pot valorar si és fa com a participant o membre de l’staff, amb una vivència continuada. Però em va semblar veure masses personatges de certa edat disfressats, d’altres del mateix estil intercanviant ensenyes i distintius, un contingent que no diré el nom patrocinat per McDonalds, masses carpes amb venda de merchandising, masses tallerets d’activitats de cartolina. En definitiva, aquests temps de consumisme i de l’imperi de la marca el que ha de portar-nos un jamboree o qualsevol trobada d’aquest tipus, és un espai de ple contacte amb les persones, la natura i el marc simbòlic, i no pas de contacte amb les carpes i les ensenyes. Estic convençut, però, que la vivència de les quaranta mil persones que han participat ha estat una altra, i aquesta és la que val! Moltes felicitats a la organització. De la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge, m’estalvio parlar-ne. Va bé?

Escapada a Edimburg
Edimburg està a una hora cinquanta minuts de London-Gatwick i a 60 pounds. És la capital i la segona ciutat més gran d’Escòcia. Una ciutat que va ser un dels centres més importants a la Il·lustració gràcies a la Universitat d’Edimburg. Hi viuen mig milió de persones i és famosa pel seu festival anual amb esdeveniments en viu, que es constitueix com el més gran al món. A l’any hi arriben 13 milions de turistes. Val la pena passejar amunt i avall per l’Old Town, fer una visita exhaustiva al Castell d’Edimburg, escapar-se al Leith, el port, on es troba el principal edifici governamental i on es va gravar Trainspotting, al nou Parlament d’Escòcia, obra d’una català. Una ciutat en el que més impacta el seu skyline medieval així com la gentada que passeja pels carrers els dies de festival.

Shakespeare’s Globe theatre
The Globe és el teatre que pràcticament manté la forma original del teatre que es va construir al segle XVI per donar cabuda a la representació de les obres de William Shakespeare. El teatre és rodó i a l’aire lliure, de manera que al pati del mig els espectadors passen les tres hores de l’obra de peu, com va ser el meu cas, amb el perill que es posi a ploure d’un moment a altre. És possible però, adquirir seints i a cobert. El teatre està situat a la vora del Thames i al costat del Tate Modern. Diguem-ne que està situat a 200m on es va obrir per primer cop fa 400 anys. La construcció és de 1997 i converva tots els detalls de l’època. Vaig anar a veure Othello en la seva darrera setmana i em va semblar sensacional no només per la interpretació sinó en general pel context que us explicava de l’equipament. No deixa de una tragèdia a l’estil de Hamlet, Macbeth o El rei Lear.

L’hora dels adéus...

Adéu a St Giles...
He acabat al nivell de l’Upper Intermediate. He après molt i he tingut l’oportunitat de compartir classe i el dia a dia amb gent de diferents països de quatre continents com ara Brasil, Panamà, Colòmbia, Galícia, França, Itàlia, Suïssa, Bèlgica, Costa d’Ívori, Alemanya, Rússia, Albània, Turquia, Holanda, Aràbia Saudí, Corea del Sud, Japó, Iran, Kazajstan, Geòrgia i Armènia. Aprofitar les activitats socials del college: Boat party, english breakfast, pub crawls... Un munt d’activitats que al llarg de 6 mesos han esdevingut quotidianes.

Adéu al Rendang de Singapur
Rendang es un plat original d’Indonèsia. És un dels àpats característics de la cultura Minangkabau, i és fa servir en cerimònies i actes d’honor. Sent també popular a Malàsia i Singapur. És semblant a un curry tot i que no ho és realment. Està fet de beef preferentment, coconut milk i spices (ginger, galangal, turmenic leaf, lemon grass i chillies). Procés lent de cocció fins que la carn absorveix els condiments i el líquid marxa, així com la carn esdevé tendre. Val la pena acompanyar-ho d’arròs. Mmmmmm...

Adéu al Bulgogi coreà
Ben al principi us vaig explicar en què consistia el menjar coreà. La dieta d’aquests mesos ha estat principalment basada en menjar asiàtic, principalment el menjar coreà dels restaurants de Bloomsbury. Una observació per tots els que us he parlat del menjar coreà o heu tingut l’oportunitat de venir amb mi algun dia... No té res a veure amb el menjar xinès i tampoc s’hi assembla al japonès. Marca un estil propi i no és gens pesat. Tot i que, segons el restaurant, pot ser molt picant.

Adéu a Bloomsbury
Deixo de viure a Russel Square al carrer Southampton Row, deixo de passar cada dia pel Costa i mirar de reull les muffins triple xocolata, per la botiga de llibres de segona mà, pel pub Swan, pel badulake en el que mai he aconseguit que el jefe em dediqui un somriure, per la farmàcia, pel British Museum i per la Tavern Museum d’en Karl Marx... adéu Bloomsbury.

2. Univers laic i progressista
Instruïu-vos i sereu lliures. Associeu-vos i sereu forts. Estimeu-vos i sereu feliços.

Una secció que creix on podreu trobar totes les meves neures i reflexions sobre l’univers laic i progressista...

A l’estiu, format’t i transforma’t
L’agost ens ha portat l’Escola d’Estiu, Saifores i Viladrau constitueixen els dos pols de formació. Sota el lema A l’Estiu, forma’t i transforma’t, dirigents han tingut l’oportunitat dels diferents cursos de formació.

No és casualitat que Viladrau i Saifores siguin “especials” ni és perquè sí que l’Escola doti aquests cursos de dinàmiques formatives diferents.
Si ho fem és perquè considerem que són un dels espais més oportuns perquè els membres dels esplais, agrupaments i casals de joves s’impliquin en projectes amplis, a partir d’adquirir una visió genèrica del valor de l’educació popular i de l’MLP.

Però no és només aquest el sentit de la formació d’estiu. L’aprenentatge en aquests cursos és múltiple i entenem, per tant, que tots aquells que d’una manera o altra hi participen, acaben traient-ne suc. Amb això volem dir que no és només l’alumnat qui s’enriqueix, sinó que també ho fa el professorat.

Tanmateix, aquest any no en tenim prou. Si bé fins ara Saifores i Viladrau estava especialment pensat per aquells qui els vivien en primera persona, volem que el seu valor ens nodreixi de manera més àmplia; volem que ens faci créixer qualitativament com a moviment. Com més, millor.

I després de l’estiu… Non-stop!
Quina tardor ens espera. Els reptes a les organitzacions de l’MLP són difícils de plasmar-los en quatre ratlles. El tancament del 25è aniversari d’Esplac amb el Party-cipa el 20 de setembre i la Plantada d’Esplac-Arbres el 20 d’octubre i finalment la Gran festa del 25è; mentrestant Casals de Joves de Catalunya farà la seva Trobada de Joves a Hostalets de Balenyà el 12, 13 i 14 d’octubre, i Acció Escolta de Catalunya caminarà cap al seu II Congrés que tindrà lloc el 16, 17 i 18 de novembre. Ja us ho deia! Quina tardor…

S’acaba aquest blog… però la secció continua… Properament a la blogsfera laica i progressista… Avinyó 44

Com que li he agafat gust a escriure sobre l’actualitat sobre el Moviment Laic i Progressista i el seu univers, m’he decidit un cop instal·lat a Barcelona, a obrir un blog per parlar sobre aquests temes. Pròximament http://www.avinyo44.blogspot.com/. La idea és esdevenir un lloc més de referència de l’actualitat de la organització i un lloc de passada de la blogsfera laica i progressista, que cada cop és molt més àmplia.

3. Lectures. En versió origina i lectures d’estudi obligades
"es incómodo hacer el amor en un ferrocarril, pero más incómodo es no hacerlo" Mario Benedetti

Russel Square, Hyde Park, el llit de la meva habitació, l’autobús, el tube... qualsevol moment i lloc és bo per aprendre’n alguna cosa nova.

Recomanables:

- La insoportable levedad del ser, de Milan Kundera recomanat i enviat per la Conchi.

- Palabras bajo el mar, de Trias de Bes, recomanat i enviat pel meu pare.

- La sirena viuda, de Mario Benedetti, recomanat i enviat pel meu pare.

Molt recomanables:

- El Imperio, de Ryszard Kapuscinski, recomanat sàviament pel Tritó (Jordi) com a justificació contra la defensa dels totalitarismes

L'agost va de còmics
Aquest agost de sol i pluja a Londres m’han portat la lectura de tres còmics...

Persépolis
Em fa especial il·lusió perquè és el darrer paquet que he rebut. I arriba des de l’Eixample, de la Sílvia Abad. És la història biogràfica de Marjane Satrapi, la història sobre com va créixer a un règim fundamentalista islàmic que finalment provoca l’abandonament del país, Iran. Ha estat un èxit en vendes i la crítica és molt bona. Val la pena per la senzillesa de la història, per la seva capacitat de recollir detalls de la vida quotidiana i per la capacitat de plasmar de forma sincera i valenta aspectes del règim totalitari iranià. Una obra molt recomanable.

Aquí trobareu una breu descripció de l’obra i també algunes dades bibliogràfiques interessants sobre l’autora.

S’ha fet una pel·lícula el 2007 que m’agradaria veure. Aquí trobareu l’enllaç amb la website oficial del film.

From Hell
Regalat per la Inés Giralt i la Cristina Dedéu, idea del Marcel Prunera en un dinar del mes de febrer, Des de l’infern, és una novela gràfica, realitzada pel guionista Alan Moore i el dibuixant Eddie Campbell, que tracta sobre la identitat i les motivacions de l’enigmàtic assessí Jack el Destripador. El títol de l’obra procedeix de les primeres paraules d’una carta anònima que fou enviada a la premsa l’any 1888. Aquest còmic pren com a punt de partida la teoria d’Stephen Knight –considerada poc solvent pels experts-, segons la qual els assassinats serien el resultat d’una conspiració per no donar a conèixer el naixement d’un fill il·legítim del del príncep Albert Víctor, duc de Clarence, nét de la reina Victòria.

Historia de aquí
Regalat pel David Prujà i la Begoña Sánchez, aquesta és la primera part de la història d’Espanya segons el punt de vista particular d’Antonio Fraguas, Forges. El títol d’aquesta primera part és La guerra in civil i fa un recorregut des de el Desastre del 98 fins a la República.

Hi ha dues parts més aquesta obra: Una del 2007 - "La Consti y la Transi'", los años de 1975 a 1982 de la España democrática. I l’altra del 2006, "El Franquismo y hacia la Libertad" la era franquista en comic.

4. Els protagonistes

El Tom (que vindrà per la Mercè), el Hosap, el Joe, la Song-Hee (que diu que vol venir per la Mercè), la You-Hee i tota la comunitat asiàtica de la que he après moltes coses al llarg d’aquests mesos...

La comunitat turca amb els que he passat unes quantes junts, a casa del Jan, compartint les mentides de l’Hamed, especialment amb el Taha i el Moustafà, el Borja (un turc més), les Burcus i tota la resta...

En general tots els companys de classe que he tingut al llarg d’aquests sis mesos, recordo especialment en Fabio de l’estat brasiler d’en Belleti, l’heroi de Paris, en la darrera època; la Radiana de l’Albània desconeguda, més enrera; l’Sveta de l’estepa siberiana, més enllà...

La Susan, l’Elizabet i la resta de l’Staff de St Giles als quals no puc més que agrair la seva atenció i hospitalitat, fet poc comú en aquesta ciutat...

Els teachers de St Giles per les 400 hores que hem passat junts, especialment el Neil, l’Ed, la Rebecca i la Elim...

L’Esther des del nord d’Anglaterra des del seu EVS i la visita londinenca...

Crisi .... London!!! per les quatres estones que hem passat junts i l’Ivan per la visita llampec i la convidada en un distingit restaurant coreà de Holborn.

El Julius from Valley et le troup d’ASDE per demostrar que Espanya canvia... El Julio que s’hi va quedar i va ser un dels privilegiats que van dormir a la meva suite...

Mi amigo-casi-hermano Javi i l’estada compartida non-stop al Wireless Music Festival i a Fabric, where everything is possible...

Lluís & Xavi... i les quatres hores que vaig dormir en tres dies en un cap de setmana difícilment inoblidable amb Jamboree inclòs...

El Xavi i la Bibi, i les seves acollides arribant, durant i (casi) marxant –no m’hi va donar temps a passar-m’hi per casa seva al final- Sempre va bé saber que hi pots comptar amb algú a vint minuts a Londres...

Els Illa i Garcia... L’Oriol, la Marina i la Maria i la trobada a Edimburg des d’on gaire bé vam arreglar el món i vam envejar Escòcia...

Els Kensil-Morales... Walter, Marilou, Jordi i Elena per la seva very holandish acollida...

Els meus tiets i els cosins holandesos... per les seves sempre acollidores estades maratonianes de menjar i beure...

L’Aida i la troup de l’AE Lola Anglada de l’Hospi... malgrat tinguéssiu por de sortir soles amb mi de festa a London! Espero que la Bea m’agraeixi la retirada sense insistència. Amb el Jose les coses haguessin anat diferent...

El Joan-Francesc i el Joffre, una relació a distància basada en les noves tecnologies... Així com la Gemma i els seus sempre savis i reflexius consells...

La Soniete que es va deixar una estona la família per trobar-nos a Picadilly...

El Marc Oliveras per cedir-me la marca London Calls sense haver-li demanat permís... I en DJ Meganeumatica per contribuir decididament al creixement cultureta des del seus butlletins audio-visuals...

El Tritó que em va portar, que va venir a donar-me volta i que sempre ha estat pendent, així com esperant-me a Can Sentmenat...

Els pares...

I els que no heu volgut venir però que heu estat aquí: a Lady Sunshine –Juliette- malgrat la meva insistència, el Jos Manuel per fer-se el gallec i la Renya per no voler venir a la graduació de la seva amiga... Evidentment m’hagués agradat que us haguéssiu escapat.

5. Música i Filmoteca - VOS

La música m’ha acompanyat a l’Ipod i a l’ordinador. La banda sonora de l’estada podríem dir que està composada pels darrers treballs d’Electrelane, LCD Sound System, Editors, Datarock, Maximo Park, Cycle, The Kooks, Snow Patrol i els sempre segurs London Calls de DJ Mariah. I en els moments de baixon “Ay de ti, Ay de mí” de l’Aute cantada per Ella baila sola, “Somebody told me” dels Killers, la versió orquestra de “Requiem for a Dream” o els dues úniques discogries complertes en castellà: l’Alaska i el Mikel Erentxun, un clàssic que sap interpretar com ningú el pop britànic.

Cançons recomanades London Calls

Per darrer cop i de la mà de la sàvia selecció de DJ Mariah als London Calls...

Catch you – Sophie Ellis-Bextor - (London calls 15)

Wondering - Dirty pretty things – (London calls 14)

In time – Cosmic Rough Riders - (London calls 12)

Per acabar una gran cançó per tancar la secció.

"Albion" Babyshambles

Down in Albion
They're black and blue
But we don't talk about that
Are you from 'round here?
How do you do?
I'd like to talk about that
Talk over
Gin in teacups
And leaves on the lawn
Violence in bus stops
And the pale thin girl
with eyes forlorn
Gin in teacups
And leaves on the lawn
Violence in dole queues
And the pale thin girl
behind the checkout
If you're looking
for a cheap sort
Set in false anticipation
Ill be waiting in the photo booth
At the underground station
Now come away,
won't you come away
We can go to Deptford,
Digbeth, Tuebrook
Anywhere in Albion
Yellowing classics
And canons at dawn
coffee wallows and pith helmets
and an English sun
New bought classics
And canons at dawn
Terrible warlords, good warlords
and an English song
But if you're looking for a cheap sort
Glint with perspiration
There's a four-mile queue
Outside the disused power station
Ah come away, won't you come away
We're going to...
Watford, Enfields
Anywhere oh
If you're looking for a cheap tart
Glint with perspiration
Theres a five mile queue
Outside the dissused power station
Oh come away, won't you come away
We're going to...
Anywhere in Albion

6. Barcelona, capital de Catalunya

La jubilació
Va venir del camp andalús l’any que l’home va pujar a la lluna amb una mà al davant i una al darrera. Les lluites veïnals i sindicals entorn a les Comissions Obreres van ser, com per molts, una fórmula infalible d’integració a Catalunya. Amb la reconversió industrial dels vuitanta al carrer, i amb ella, adéu a una forma de vida. Uns van anar al PSC, ell s’en va anar a casa. Es va muntar una bodega al barri amb els diners de la indemnització de la fàbrica. Però poc després, arribaren els supermercats i les grans superfícies i el negoci anà en orris. Temps difícils per buscar feina i pijor edat, després de tastar aquí i allà, accedí a una plaça de conserge en edifici de vivendes a un carrer de la “zona alta”. Han passat gaire bé vint anys i es jubila. S’emociona de pensar tot el temps que tindrà per aprendre això de l’internet, per voltar i viatjar, per anar a escola i llegir...

7. Bústia i suggeriments

Agraïments per a totes les recomanacions que m’he fet arribar. Llibres, pel·lícules, música, racons per visitar. No hagués estat el mateix sense les vostres aportacions, en la mesura que m’he fet arribat un paquetet o un mail amb idees o consells heu format part de l’estada. Hauran estat més de 200 suggerències al llarg dels mesos. Gràcies també als mails de queixa, d’emprenyament, de reflexió profunda... A totes i tots, gràcies per acompanyar-me, no les tenia totes i estic molt i molt satisfet. Propera estació... Avinyó 44!

London, August 2007

LONDON CALLS VIII – Keep it simple, stupid

2007-08-02T18:10:00.000+01:00

Hola de nou i en van vuit,

Han passat 28 dies i tinc moltes ganes de fer-vos saber què hi ha de nou. Uns dies caracteritzats sobretot per les escapdes a Barcelona i Amsterdam. Així com la visita a la trobada mundial d’escoltes en el seu centenari: el 21è World Scout Jamboree que se celebra aquests dies a uns 50 km de Londres. Adaptat a la vida estiuenca a St. Giles on el perfil d’estudiant varia i arriben els que volen aprendre anglès en dues setmanes o un mes. També començo a rebre moltes algunes visites que en el darrer London Calls desvetllaré tot d’una. Com us vinc dient... llegiu allò que us vingui de gust: els titulars, les negretes, seccions, en diagonal... El que vulgueu... Aquest és el penúltim... Això s’acaba!

1. Living and getting culture in London

Una secció per a nostàlgics i curiosos de la vida londinenca i anglesa en general...

London’s hottest student nights
Cada divendres dels mesos de juliol i agost a la London School of Economics (LSE) s’organitzen festes universitàries. Al Houghton St, el local es diu The Quad. De 9 a 3 i begudes a preus econòmics, molt econòmics. Bona música: Pop, indie, dance... el sempre agobiant Hip Hop... Les tube stations més properes són Holborn i Temple. Una oportunitat per apropar-se a la moguda nocturna universitària londinenca.

Pont aeri a Barcelona
Convidat per ASDE vaig assistir al comitè científic de les jornades universitàries de pedagogia escolta. Aquestes jornades se celebraran a Barcelona a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Tenen com a objectiu ser una contribució més al debat sobre el passat, present i futur de l’escoltisme. Aquesta edició són les primeres de tipus internacional que es realitzen. Coincidiran amb més activitats de la federació laica estatal a Barcelona, amb la previsió de participació de més de 400 persones al llarg del pont de desembre.

Pont aeri a Amsterdam
Una visita a veure la meva família a Amsterdam sabia que cauria al llarg de l’estada londinenca. Vaig estar amb la família Kensil-Morales principalment. Fruit d’un matrimoni entre d’un net de militar negre surinamès i una neta d’un camperol anarquista andalús, el Walter i la Marilou viuen feliçments casats Holanda. Els seus fills, el Jordi l’Elena. Em regalen un llibre dels pares del Walter “El primer llibre. Per aprendre català” que havien adquirit a les seves estades estiuenques als anys setanta a la Costa Brava, de l’any 69 i amb el © i el dipòsit legal reproduit de forma manual. S’em fa estrany però la llengua amb la que ens vam comunicar va ser l’anglès, millor forma que per entendre’ns amb els nois i el Walter. Visita al nord del país a les estades nàutiques del Jordi i l’Elena, barbacoa, platgeta... bona conversa i relax absolut. El darrer dia amb el tio Juan, la millor frase “En aquella época solo había franquistas y comunistas, luego llegaron los socialistas de Felipe González”. Em sembla sensacional. Cadascú que llegeixi el que vulgui.

Barbeque al Roof Garden de St Giles
I finalment va tenir lloc la tradicional i esperada barbacoa a St Giles a la terrassa, a la part més alta de l’edifici. El dia no se sabia amb certesa, únicament s’esperava que el weather acompanyés i finalment es va poder dur a terme. La gent de la Canteen van organitzar una traditional BBQ. No m’hi vaig poder quedar perquè tenia una cita, però us podeu imaginar un dia de sol, estudiants d’arreu del planeta... tot organitzat very english. Excel·lent demostració de l’escola, certament.

The End
Ben aprop de St Giles hi ha The End, una discoteca impressionant. Ens hi vam deixar caure per casualitat, després d’una maleïda cua de dues hores a Fabric. A Fabric s’hi ha d’anar amb les tickets comprats de casa o anar a les nou de la nit i entrar els primers. The end és més autèntica, no hi ha tant disseny i un cop a dins es palpa un ambient molt més underground. Està situada al cor de Bloomsbury, a pocs minuts de Tottenham Court Road, Holborn o Covent Garden. Oberta a partir de les 11 els divendres i dissabtes constitueix una cita ineludible amb les noves tendències de la música electrònica.

Club Aquarium
Quan un va a parar a una discoteca amb el nom d’Aquarium el que no et pots imaginar és que el nom hagi de tenir relació amb l’aigua. Aquarium és un xiringo obert l’any 1995 que, a banda d’estar obert com a mínim a la una del diumenge, i a saber quan tanquen, té com a tret diferencial que és l’únic night club a UK amb piscina. Tot molt underground i cutre però amb un encant especial. Està al 250-260 d’Old Street.

La llei del tabac als locals d’oci nocturn
En aquest darrer mes ha entrat en marxa la llei sobre el consum de tabac als espais públics. A diferència dels criteris pels que s’han optat a Espanya i, molt més semblants als que va adoptar Itàlia, la llei restringeix el consum del tabac fins a la negació. No hi ha cap espai en el que es pugui fumar. Això provoca situacions curioses com que hi ha cua per entrar a les discoteques però també per sortir a fer un piti, que les discoteques que tenen la sort de disposar de sortides alternatives al carrer, com Fabric, munten un espai amb paraigües per fumar, o estufes, com és el cas de The End, limitant en tots els casos a 5 minuts la sortida per anar renovant constantment la gent. Molt em temo que la reducció de fumadors baixarà considerablement en els propers mesos, sobretot si tenim en compte, que els locals d’oci nocturn són una bona forma de començar a fumar. En tot cas, la situació no deixa de ser curiosa i fins i tot, divertida.

Els escoltes d’arreu del món envaeixen Anglaterra!
La cita més important amb el Centenari de l’Escoltisme és el 21è Jamboree Mundial que tindrà lloc a Anglaterra del 27 de juliol al 8 d’agost. Més de 40.000 joves i caps escoltes es trobaran per celebrar de la millor manera que saben fer-ho, amb un campament, la creació del moviment, 100 anys abans per Robert Baden-Powell a l’illa de Brownsea. Pels carrers de Londres es poden veure aquests dies escoltes amb camisa i fulard passejant per la ciutat. Els aeroports donen la benvinguda als diferents contingents, el dispositiu sembla espectacular. Hi ha catalans que treballen en l’staff i que també seran participants. Arriba el moment de presentar els Gifts for peace, del Scouting Sunrise el dia 1 d’agost... Els que li hem dedicat molts anys a l’escoltisme no deixem de tenir un nus a la gola i estem meravellats per l’arribada d’aquest esdeveniment. Els que busquem més que l’escoltisme esdevingui una proposta de fraternitat universal, de llibertat de consciències i d’igualtat davant la possiblitat d’implicar-te en una proposta educativa de dimensió planetària, ens satisfà comprovar que això pita. Sota el lema “Un món, una promesa” comença un dels esdeveniments més esperats pels escoltes d’arreu del món de l’inici del mil·leni. Llarga vida a l’escoltisme.

2. Univers laic i progressista
Instruïu-vos i sereu lliures.Associeu-vos i sereu forts. Estimeu-vos i sereu feliços.

Una secció que creix on podreu trobar totes les meves neures i reflexions sobre l’univers laic i progressista...

1. Llibertat, l'únic camí per ser i per fer
2. Laïcitat, la vida en comú sense imposicions
3. Lliure pensament, recerca, sense dogmes, des de la raó
4. Autodeterminació, camí individual cap a la felicitat
5. Emancipació, l'aventura de viure
6. Humanisme, fonament de l'ètica civil
7. República, el respecte a la dignitat de tots
8. Drets humans, la clau de la república
9. Progrés social, els drets per compartir la vida
10. Internacionalisme, la solidaritat del món

La UPEC tanca les terceres jornades
Casualitats de la vida, vaig poder assistir a la Inauguració de les Jornades de la UPEC. Aquest any amb un programa molt més reduit i sense la presència de tants representants insitucionals, s’ha començat el canvi cap a la maduresa del projecte. Com sempre, hem tingut l’oportunitat de llegir algun que altre article criticant la proposta. Per sort, sembla que les crítiques es redueixen any rera any. A la inaguració vaig copsar molt bona ambient, gent de diversa procedència associativa i política. Més de 150 persones a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Van parlar en Vicenç Navarro, Rector, i Rosa Regàs, escriptora, que van parlar sobre els reptes de l’esquerra al món globalitzat. De la valoració no us puc dir res, únicament la consolidació del projecte i canvi necessari cap a una veritable universitat popular.

L’estiu progre
Els cent-vint centres d’esplai i agrupaments escoltes laics i progressistes estan de festa. Al llarg d’aquest mes de juliol i part de l’agost estan de campaments i colònies arreu del territori. Alguns d’ells, escoltes, vindran a Anglaterra al jamboree mundial, trobada d’escoltes d’arreu del món. Aquestes activitats constitueixen el final d’un llarg viatge que va començar el setembre passat. Un cop més val la pena destacar les hores que, de forma altruista, dediquen moltíssims joves a fer una realitat la pedagogia del lliure pensament.

Les darreres fites del MLP
El Moviment Laic i Progressista creix a això és evident. Més de 165 entitats i projectes d’educació, cultura i transformació social, que aquest curs tanquen la seva activitat després de 15 anys de treball, després que un dia els pioners es van trobar i van començar a plantejar un escenari de futur, superat per la realitat actual. En els darrers dies hem tingut algunes notícies a destacar. La compra del local de l’AE SFX a Horta a Barcelona, la cessió de l’Ermita de Sant Joan per l’Esplai Drac Màgic a Vilanova i la Geltrú, la concessió de la gestió de tres escoles bressols a Badalona per la Cooperativa Entorn, la publicació de l’Estat de la joventut a Catalunya 2007 i de Noosfera, sobre sensibilització ambiental per a entitats juvenils, la celebració d’un any d’Espai del lliurepament al portal de la Fundació Ferrer i Guàrdia, les primeres 600 fotografies de gests contra el Canvi climàtic de la Campanya Jo sóc la solució, la participació activa en l’organització de les III Jornades de la UPEC, una edició més del Simbiruta … Ara a descansar aquest mes d’agost, els que no tinguin activitats… Al setembre més… Ens veiem amb energies renovades! Notícies com la cessió d’un solar per part de la Generalitat de Catalunya a Cultura 03 i Abacus per a la construcció de la nova seu, ens ha d’encoratjar a seguir treballant en la interlocució per fer realitat el nostre somni: l’Avinyó-2. Es demostren que fórmules imaginatives de consorci facilita a l’Administració prendre la decisió de col·laborar decididament en projectes que aporten un valor afegit.

3. Lectures. En versió origina i lectures d’estudi obligades
“escribo en primer lugar para mi mismo, así es como aprendo” Henry Mintzberg

Russel Square, Hyde Park, el llit de la meva habitació, l’autobús, el tube... qualsevol moment i lloc és bo per aprendre’n alguna cosa nova.

84, Charing Cross Road
Helene Hanff és una escriptora desconeguda que viu a Nova York i fa guions per a la televisió per sobreviure. Frank Doel treballa en una llibreria al número 84 de Charing Cross Road, a Londres; ben aprop casa meva. La Helene és espontània i divertida. En Frank és discret i reservat. Viuen en dos mons completament diferents però comparteixen una passió: els llibres. És una història de relació que van tenir per carta la Helene i en Frank durant quasi vint anys. La publicació d’aquest llibre va convertir la Helene en una escriptora famosa. Ha esdevingut un llibre de culte per als amants de la literatura i s’ha portat a la televisió.

La Escuela Moderna
Un es queda sorprés quan llegeix el llibre de l’Escola Moderna com a proposta d’educació formal que plantejava Francesc Ferrer i Guàrdia. Sorprès en el sentit que l’aportació que fa a l’educació és brutal i com es pot veure reflectit en l’educació actual i les seves tendències cadascuna de les seves idees. Senzillament el que fa Ferrer és fer el contrari del que havia viscut a la seva infància. Les propostes que sorgeixen de l’escola moderna han tingut una influència indubtable en els mètodes de l’ensenyament del seghle XX.

Fa un respàs a aspectes rellevants de l’educació com: la coeducació de sexes i classes socials, la higiene escolar, el paper del professorat, la laïcitat, les conferències del diumenge obertes a la família, l’absència de premis i càstics, les descobertes fora de l’escola i el contacte amb el món laboral... A més, va fent valoracions de l’evolució al llarg dels tres primers anys i recull trossos del Butlletí de la pròpia Escola.

Per situar l’Escola Moderna en la història de l’Educació laica al nostre país adjunto un text de Carme Tolosana, professora de la UAB:

“Dues realitzacions molt conegudes, naturalment de caràcter privat, de laïcisme escolar a Espanya són la Institución Libre de Enseñanza (ILE) i l’Escola Moderna. La ILE es va fundar a Madrid el 1876 per un grup de catedràtics d’universitat que havien estat separats de l’activitat acadèmica per defensar la llibertat de càtedra i no acceptar transmetre en les seves classes cap mena de dogma oficial de cap tipus: ni religiós, ni polític, ni filosòfic. Justament, per aquests orígens, la seva tasca docent va començar en l’àmbit universitari per ampliar-se, més endavant, a la primària i la secundària. Cal esmentar la influència ideològica que va tenir la ILE en les propostes educatives de la II República, molt significativament en la seva concepció d’escola unificada. Pel que fa a Catalunya, la Universitat Autònoma i l’Institut-Escola, ara sí centres públics, van tenir una forta vinculació amb la Institución. L’Escola Moderna va ser fundada el 1901, a Barcelona, per Francesc Ferrer i Guàrdia, sota principis llibertaris, racionals i laics. La seva influència s’escampà per Catalunya, la resta d’Espanya i, a través de la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, a molts altres països especialment a l’Amèrica Llatina. Hi va haver altres experiències educatives que responien a uns corrents de pensament humanista, a una sensibilitat social laica escampades per la geografia espanyola. Un bon exemple proper foren les escoles laiques de València.A Catalunya, a finals del segle XIX i començament del segle XX, era relativament freqüent la fundació d’escoles laiques, habitualment vinculades a un nucli republicà, obrer o lliurepensador del territori on es creava. És difícil, però, distingir les escoles més radicals de les senzillament aconfessionals on s’impartia formació religiosa a demanda dels pares, perquè la repressió governamental –com el tancament de més de cent escoles laiques a Catalunya, com a resposta als esdeveniments de la Setmana Tràgica, el 1909 (recordem que també van portar la mort injusta de Ferrer i Guàrdia)- i el caciquisme local feien pocs matisos. Un altre moviment laïcal d’una certa significació fou la Confederación Española de Enseñanza Laica fundada per Bartolomé Gabarró que va agrupar un nombre considerable d’escoles. Em sembla pertinent assenyalar que el laïcisme era un dels principis d’aquests moviments que anava acompanyat, generalment, de la cientificitat en l’educació, mètodes renovadors, coeducació en alguns casos, etc., d’especial excel·lència pedagògica en el cas de la Institución Libre de Enseñanza i de l’Escola Moderna. Aquesta observació ens permet enllaçar amb els anys 60 del segle XX quan en el nostre país apareixen les “escoles actives”, en un primer moment vinculades a moviments cristians progressistes, però ben aviat de caire laic i pluralista, on de bell nou es repeteixen les característiques adés esmentades: la iniciativa privada, el laïcisme i la renovació pedagògica. La seva voluntat pública i el desig de trencar amb l’elitisme, al qual el seu caràcter privat les conduia, les portà a través del CEPEPC (Col·lectiu per a l’Escola Pública Catalana) a la integració a la xarxa pública.”

Frankestein educador
No us amagaré que m’ha costat llegir aquest llibret de Philippe Meirieu sobre educació. Desenvolupa el mite de l’educació com a fabricació. Utilitzant principalment a Frankestein, explica la idea de l’home fet per altres, fabricat a imatge i semblança del fabricant o educador. Està bé el símil ja que el busca és fer l’altre, però també vol que l’altre escapi del seu poder per poder adherir-se al seu poder lliurement. És a dir, vol educar l’altre de manera que aquest pugui decidir lliurement que vol ser com l’educador vol que sigui. Una paranoia però que no deixa de tenir el seu sentit. Aquest llibre suma als arguments per a la construcció d’una pedagogia del lliurepensament que fugi de la fabricació d’un ideal de persona a partir d’unes graelles assètiques. Es tracta de fer perquè l’altre faci: l’esforç d’atribuir a la persona la responsabilitat dels seus actes, fer compartir la cultura o la modèstia d’allò que és universal, intentar construir la llei de forma col·lectiva…

Teorías sobre la cultura en la era postmoderna
Llibre del conegut antropòleg Marvin Harris que ja va escriure El desarrollo de la cultura antropológica. Està bé. Una aproximació al concepte de cultura i una crítica a les tesis postmodernes. Al principi es fa una mica pesat, però el llibre va agafant força al final de la tercera part i la quarta part, quan parla del postmodernisme, els orígens del capitalisme i la caiguda de la URSS, i la vigència del marxisme. Aquesta és una aportació des de l’antropologia de reconstrucció de la cultura des de les runes de la postmodernitat. Una part interessant a estudiar del llibre és la que fa referència a la influència de la biologia en el desenvolupament cultural, amb els sempre presents coeficients intel·lectuals (que no són per sempre), l’etnicitat... i les diferents corrents explicatives dels fets culturals.

Crónica sentimental de España
A finals de 1969, malgrat haver pujat a la lluna, al nostre país les coses no es podien dir tal com eren. Hi ha molta gent compromesa amb la lluita antifranquista. Una de les persones que intentaven fent la revolució des de la màquina d’escriure era Manuel Vázquez Montalbán. Un bon exemple és els articles que va publicara a la Revista Triunfo, i que, posteriorment van ser publicats en un llibre anomenat “Crónica sentimental de España”. Una publicació que va tenir un fort impacte ja que analitzava la vida quotidiana dels espanyols. El franquisme es va apoderar dels canals culturals i educatius per crear una cultura moral i sentimental. Aquesta publicació repassa les dècades dels seixanta, setanta i vuitanta. Vázquez Montalban analitza música, pel·lícules, famosos... El que és fort és com el feixisme va ser capaç d’apoderar-se de la música popular, de las corridas de toros, del futbol... per generar un patriotisme nacional-catòlic. Disfrutaran molt més d’aquest llibre gent com els meus pares, que podran veure a ulls de Vázquez Montalbán, dels setanta, com era l’Espanya en la que ells van haver de néixer i créixer. En tot allò que mai van poder saber i que altres sí que van poder aprendre en llibertat anys anteriors i al mateix a altres parts del món. Com aquell entramat feixista impregnava la seva mentalitat per sempre. Aquest és un llibre per riure i per plorar al mateix temps. És un llibre per recuperar i conservar la memòria d’aquell temps. És un llibre per somriure al present i, sobretot al futur més lliure. Si teniu oportunitat intenteu feu-vos amb l’edició de 1970, que és la que m’arriba a mi. Una relíquia publicada per l’editorial Lumen i com a número 1 de la col·lecció.

Gestalt para principiantes
Tenia especial interès per conèixer què és teràpia gestàltica. Fundada per un alemany psicoanalista Fritz Perls. La gestalt es planteja com una filosofia de vida més enllà del mètode terapèutic. Forma part del conjunt de les anomenades humanístiques. Adonar-se’n, aquí i ara, la cadira buida, el treball amb els somnis... formen part del llenguatge i les tècniques d’aquest corrent psicològic. Val la pena conèixer la biografia del fundador. I és que un cop més, les genialitats estan estretament lligades a les trajectòries vitals dels personatges.

Història crítica de l’aquitectura moderna
Un llibre de Kenneth Frampton que té com a primera edició l’any 1980 i que constitueix un estudi sobre l’arquitectura moderna del segle XX. És un manual per estudiants i curiosos sobre la matèria. Els capítols del final hi ha un estudi específic de 4 països amb certa cultura arquitectònica: Finlàndia, França, Espanya i Japó. No és un llibre per llegir-lo d’una tirada. Una recomanació per a la vostra biblioteca i una aproximació sobre l’arquitectura moderna. Gràcies Cristina, la meva biblioteca en sap una mica més d’arquitectura!

4. Filmoteca - VOS

La veritat és que no he vist moltes pel·lícules en el darrer mes. Us poso algunes rellevants, de les que no he investigat gaire però que m’han semblat interessants destacar:

The Draughtsman's Contract (1982) –UK-
Never met Picasso (1996) –USA-
Tarnation (2003) –USA-
El violín (2005) –México-

5. Música

La música que m’ha arribat a través del Pando. Un programa que us he recomanat si bé deixo de fer-ho. Entra molta porqueria aprofitant els enviaments. Haurem d’esperar noves propostes que siguin més fiables per a la transportació de grans documents, com música i pel·lícules. Dels darrers formats més innovadors enviats per DJ Meganeumatica, que continua de vacances a l’àfrica magrebina. La gran descoberta d’aquesta setmana és el segon treball de Motor, Unhuman. Un disc que està trencant. Així com Datarock Datarock, el primer CD dels Datarock d’aquest any 2007. Una proposta d’indie-pop prou oberta que agradarà a molta gent. La tercera proposta ve a partir d’Anorak, amb el seu Synthetic pop covers from the european space agency (2006), una tornada als setanta i vuitanta, a partir de cançons de gent com The Clash, Ramones o The Jam plantegen versions electròniques. Totes tres propostes estan molt i molt bé. Les podeu escoltar aquí.

Cançons recomanades London Calls

De la mà de la sàvia selecció de DJ Mariah als London Calls...

I Luv U – The Ordinaries Boys- (London calls 15)

The blinding - Babyshambles– (London calls 14)

Two Left Feet – The Holloways (London calls 13)

Aquest agost us hi espera a B-Side Cafè al Carrer de l’Est al Raval, tot just darrera dels Bombers... De dimecres a diumenge!

6. Barcelona, capital de Catalunya

El bicing, canvi de fesonomia
L’altre dia que vaig estar a Barcelona em vaig adonar que Barcelona ha canviat la seva fesonomia per sempre. L’arribada del Bicing provoca un abans i un després dels carrers de la ciutat. Les estacions i la presència de les bicicletes pels carrers fan que Barcelona tingui un aspecte diferent. Ara bé, em sorprèn negativament quan llegeixo al Toni Ayala al seu Confessionari del 20 minutos i m’assebento que el servei no està funcionant com hauria i que hi ha deficiències, allò que diem morir d’èxit, sobretot quan s’anuncia que ja s’han fet un milió d’usos. Esperem que el nou transport públic de Barcelona millori aquestes deficiències i pugui ser un referent mundial de servei públic.

Cap al Summercase!
Els amants de la bona música no us podreu queixar. El Summercase es consolida com a un punt de trobada per al mes de juliol i com una cita ineludible. Als que ens fem grans, ens fan un favor. Ja que estalviar-se el desplaçament i la calor al FIB és un gran què. Ben aprop, a les instal·lacions del Fòrum, amb un ventent d’alta mar i un cartell excepcional. Difícil era de millorar el de l’any passat, però s’ha de reconèixer que l’han superat. Alguns de vosaltres hi vau ser-hi, vau fer el gamberro i va disfrutar de bons grups. Ja era hora tenir una plataforma plantejada des de la gent de Razzmatazz, ara per ara, els que millor saben interpretar les noves i velles tendènciese d’un mercat internacional, especialment, el britànic.

El ciclisme està podrit
Què fort! La pressumpció d’inocència a prendre pel sac. Van fer fora al maiot groc del Tour de France sense proves d’una forma cassolana i surrealista. Perquè havia mentit d’on estava el mes de juny. Ha fet més de 10 controls i al final una decisió política i salomònica de Rabobank amb el vist-i-plau de l’organització de la cursa el deixen fora a tres dies. És un cas més. Aquest esport està podrit. Està podrit com podria estar podrit l’altletisme, el futbol, natació o la gimnàstica. Lamentable. I sap greu perquè la podien haver agafat amb qualsevol altre esport, reconeixo que sóc un seguidor del ciclisme des dels temps del català d’adopció, en José Luis Laguia. Sóc dels que m’agrada aquest esport èpic, de rauxa, de força i de molt sacrifici. Els dies que vaig estar a Amsterdam vaig comprovar que l’afició i la tradició pel ciclisme professional i, sobretot, per les grans curses és molt gran. Pensava que només era el patriotisme i l’espanyoleo el que feia afició. Aquí a Anglaterra també hi ha un seguiment gran de la prova. I bon exemple, la decisió de la televisió pública alemanya de susprendre les emissions en un país de gran audiència davant els primers casos de dopatge la primera setmana. Fa falta una refundació, el problema és com i de quina manera. Sembla molt difícil perquè ara per ara, el ciclisme està podrit. Finalment guanya i madrileny i serveix per exaltar un espanyoleo cutre als diaris, tot i que amb la boca petita, perquè reitero, el ciclisme està podrit.

Desgràcies casuals?
He llegit que hi ha por a Madrid perquè temes com rodalies, l’aeroport o l’Apagada d’aquests dies poden provocar un augment de persones que creuen que Espanya perjudica seriosament a Catalunya. Potser amb aquesta preocupació es prenen decisió de fórmules de cogestió d’una vegada per totes. També he llegit que la culpa és dels mateixos perquè governen a tot arreu. Cassolades, l’exèrcit i els grups electrògens, les rodes de premsa, les columnes als diaris fent teories de quaselvol tipus. Pot ser ens hauríem de pensar la barbaritat d’energia que consumim al cap del dia i hauríem d’estar parlant de l’organització del temps, conciliació, mediació o com li volgueu dir. La solució no és buscar noves fonts d’energia, la solució és racionalitzar i limitar el consum. El tema de l’aeroport i rodalies està clar: que deixin als catalans gestionar els seus serveis. La decisió és fàcil.

Anasagasti, la Casa reial i l’estil vasc
Sempre m’ha fascinat l’Arzalluz, i no pas perquè estigui o deixi d’estar d’acord amb ell, aparentment ens separen l’RH i les seves conviccions catòliques, i és com diu les coses, amb quina passió i sinceritat. Massa visceralitat per com s’entèn la política en l’actualitat. Però sovint s’agraeix i, en aquest cas se’l troba a faltar. Ara ha estat el torn de l’Anasagasti, i les seves declaracions sobre la Casa reial a causa de la crisi de la vinyeta de El Jueves. Us reprodueixo l’article de l’Iñaki Anasagasti, que no té desperidi. A veure, quan se senten veus –i no als passadissos o els sopars d’agrupació- i veiem plomes –amb articles contundents en favor de la III República- des del PSOE... Seria hora!

Se ha organizado una buena a cuenta del dibujo de El Jueves. Y la erdad es que todo esto es de risa. La mitad de la mitad de lo que ocurre en Gran Bretaña y allí la Casa Real lo aguanta todo porque viven en un verdadero sistema democrático. No son intocables. Aquí si. Aquí se ríen de nosotros a cuenta de los derechos históricos y resulta que el derecho histórico de una pandilla de vagos, eso es intocable. Por eso lo que más me ha gustado ha sido eso de que el Príncipe Felipe diga que ese es su único trabajo.

Y digo esto porque en Madrid, en el Madrid político y sobre todo en el Madrid del PSOE, no se les puede tocar ni con el pétalo de una rosa.

Mi última discrepancia con esta familia fue durante el discurso del Rey en el 30 aniversario de las primeras elecciones democráticas con el video encargado por Marín que era una página de la revista HOLA pareciendo que lo importante había sido lo que había hecho el Rey y no la gente con su voto y, antes, en la entrega de los Premios Carandell en el Senado donde no logré le pusieran de número 1 al presidente del Senado que era el anfitrión y le pusieron de número 2. Yo argumenté que Felipe de Borbón no había sido elegido por nadie, que no era el Jefe del Estado, que no se hacía el acto en su Casa, pues no hubo forma ni manera. La cortesanía con esta familia es enfermiza y de ahí esa obsesión, cubierta de silencio, de decir que es la Institución más valorada.

Luego, de vez en cuando ocurre lo de El Jueves y el rey se queda desnudo, o se descubre que está cazando y no acude el primero a la Clínica cuando nace su nieta y cosas así. Por cierto. Cuando nació Juan Carlos, en enero hará setenta años, su padre Juan de Borbón también estaba cazando cerca de Roma.

Esta es pues una familia impresentable, rodeada de censura de prensa y con un nivel de empalago de la mayoría hacia una institución caduca que clama el cielo.
Se me dice que es mejor eso a que el presidente sea Aznar y les contesto que si lo fuera Aznar sería por el voto popular y a este lo puso ahí Franco, un general asesino y golpista y que al cabo de cinco años a Aznar se le mandaría a casa y a estos a lo sumo, solo se les puede hacer una caricatura...

Ese es el verdadero escándalo de esta semana. No la caricatura que está muy bien sino que toda la familia con el presupuesto público veranee de gorra dos meses, Marichalar incluido.

Y ahora, esta semana, con yate nuevo.

Si, si. No ha tenido el hecho la menor repercusión y sin embargo el Borbón ha estrenado otro Bribón. Lo acaba de hacer en una regata en Mallorca, sacando al mar su nuevo barco de regatas, un moderno diseño adecuado para competir en la clase TP-52, una categoría considerada la estrella de la vela. Acaba de ser construida en el astillero valenciano King Marine. Y no ha habido escándalo alguno.

El Bribón fue botado el pasado mes de mayo y en junio, en el litoral de Alicante, ya demostró sus condiciones triunfadoras con su tripulación habitual. El barco es el decimocuarto velero que con el mismo nombre construye su armador, el empresario José Cusí, amigo del rey y compañero habitual de francachelas deportivas.

Bueno, para mi este es el verdadero escándalo y no el dibujo, y, ante esto, el juez del Olmo no hace absolutamente nada. Dos meses de vacaciones, un Bribón nuevo, cacerías y ausencias pero lo importante es un dibujito diciendo que está trabajando. España sigue siendo diferente. Pero si sigue así, la estancia de esta familia en La Zarzuela y en Marivent, tiene fecha de caducidad. Que la gente empieza a despertar.

Y, en el fondo, todo por culpa de un PSOE cortesano y pelota. ¡Ya está bien!

7. Bústia i suggeriments

La resposta i suggeriments que m’esteu fent arribar les estic tenint totes en compte. Espero visitar tots els racons que m’heu recomanat. NO deixeu de fer-ho!!!!

Gràcies pels vostres enviaments, documents, links, cançons, llibres i cosetes vàries... Com deia aquell amic meu “sereu recompensats”...

Continueu, si us plau. I gràcies de nou.

London, August 2007

LONDON CALLS VII – Cruzada quería decir guerra, rojos significaba demonios, nacional queria decir vencedor...

2007-07-05T00:44:00.001+01:00

Hola de nou i en van set,

Han passat 21 dies i tinc ganes de fer-vos saber què hi ha de nou. Uns dies caracteritzats sobretot pel mal temps, què voleu què us digui. He aprofitat per llegir i estudiar, a la meva habitació, que, per cert, he hagut de canviar amb l’arribada dels mesos d’estiu, ja que la meva l’han convertit en classe. Com us vinc dient... llegiu allò que us vingui de gust: els titulars, les negretes, seccions, en diagonal... El que vulgueu...

1. Living and getting culture in London

Una secció per a nostàlgics i curiosos de la vida londinenca i anglesa en general...

Aquests dies el temps ha empitjorat. Respeto profundament el treball dels organitzadors del torneig de Wimbledon. No acabo d’entendre com són capaços de resoldre els problemes organitzatius que provoca el contratemps de la pluja, però si cal admirar a algú, són els seguidors que pacientment són capaços d’esperar la voluntat del temps. Bé, tampoc no té gaire mèrit, darrerament observo atentament el comportament dels londoners i, certament, no pateixen quan comença a ploure, com patim la resta. Suposo que són moltes generacions per acostumar-s’hi.

Wimbledon i Tour de France
Contitueix un fenònem social i esportiu de grans dimensions. Només cal comprovar la cobertura televisiva i en la premsa. Londres torna a ser la capital mundial del tennis. La BBC-2 ens inunda de partits cada dia. Hi haurà notícia si Roger Federer no s’apropa una miqueta més al quadre d’honor format per Sampras, Borg, Doherty i Renshaw. A mi el Nadal aquest em fa tanta ràbia com el Fernando Alonso de la fòrmula, representants de l’altra Catalunya i l’altra Espanya, respectivament. Per cert, el Tour de França comença a Londres aquesta edició, el de juliol de 2007, amb una crono que recorrerà Green Park, St James Park i passarà pels emblemàtics Big Ben, Buckingham Palace, Victoria Station, Royal Albert Hall... Els mitjans locals diuen que aquest és l’esdeveniment més gran que es realitzarà a Londres abans de les Olimpíades i, sent un producte francès, no està gens malament!

Conferència de Michael Baden-Powell a Nottingham
El passat dimecres 20 de juny de 2007 vaig tenir l’oportunitat de conèixer a Michael Baden-Powell, francmaçó i escolta, net del fundador de l’escoltisme Robert Baden-Powell. Va ser a una tinguda oberta celebrada a Notthingham, organitzada per la Welesby Forest Lodge, núm. 9674. L’acollida va ser excepcional i els membres de la Lògia em van tracta com un germà més, i és que, de fet, com a germà escolta m’hi podien tractar com a tal, ja que la majoria d’ells ho eren. Sota el títol “The first 100 years and beyond” Michael Baden-Powell va parlar del paper de l’escoltisme com a proposta educativa, fent especial èmfasi en els valors universals que enamen del mètode. També va fer una reflexió sobre els paral·lelismes entre un moviment i l’altre, sobretot en la proposta metodològica i simbòlica. La cerimònia va ser emotiva i va concloure amb un sopar del centenar de persones assistents. El local de la Lògia és espectacular i des d’allà es treballa, entre d’altres, per contribuir al desplegament de l’escoltisme a la província de Nottinghamshire.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer finalment en persona a Tony Harvey, autor del llibre “Scouting and Freemasonry, two worlds paralels?”, amb qui mantenim relació des de fa ja uns mesos. Em vam emplaçar a retrobar-nos a l’activitat que tindrà lloc en el marc del Jamboree el proper mes d’agost organitzada per la Kindred Lodge Association. Allà ens veurem en un cap de setmana ple d’activitats.

Nottingham és la terra de Robin Hood, ja que és aquí on està Sherwood Forest. De forma molt orgullosa m’ho explicaven els amfitrions al sopar. Sobretot, no triguen en explicar-te i justificar-se perquè hi ha certa controvèrsia sobre la ubicació real de la llegenda. En tot cas, ben aprop de la Old Market Square, hi ha una estàtua per als curiosos turistes. És una ciutat molt maca que no arriba a tres-cents mil habitants. El tren anada i tornada a Londres són més de dues hores i mitja i val la pena estar pendent del recorregut.

Tractament de Catalonia a The Guardian
Si hi ha algú que s’hi dediqui al país a donar premis a la premsa internacional pel tractament que rep Catalunya, que s’adreci a la secció d’Esports del diari The Guardian. Aquests dies, el mercat futbolístic ha començat els seus moviments estiuencs. I evidentment, el FC Barcelona sona a totes les quinieles. Alguna d’elles encertades, com el cas d’Henry, que finalment vestirà del blau-grana un any després de París. Sorprent gratamanent, deia, el tractament que rep Catalunya. Per exemple, el 23 de juny de 2007, “Henry was close to joining the Catalan club a year ago...”. Quina emoció. No tinc clar si en Santiago Segurola, quan era redactor en cap d’Esports de El País, fins que el Florentino Pérez se’l va carregar, va ser capaç d’anomenar alguna vegada al Barça “club català” des de la tribuna del periodisme “progressista” jacobí. Mireu quines perles: “Arsene Wenger had selected a midfierlder from Vilassar de Mar in Catalonia. Francesc “Cesc” Fabregas had arrived from Barcelona...”. Ho dic ara, després d’uns mesos llegint atentament el diari i comprovant que no és casualitat. Una demostració més que els anglesos deuen tenir molt més clar que Catalunya és una nació que moltes persones a Espanya.

Tony Blair, la tercera via dona de si fins el final...
D’una forma molt calculada i a menys d’una setmana d’abandonar el càrrec de Prime Minister, “el amigo Tony Blair” s’ha fet la foto amb el Papa Benet XVI, on li anuncia un secret ja conegut fa temps, la seva imminent conversió a catòlic. De fet, Tony Blair ja fa més de 30 anys que exerceix com a tal al costat de la seva dona, Cherie Blair –que no perd el temps fent conferències- i els seus fills, tots ells practicants catòlics. Aquí hi ha emprenyament perquè Tony Blair es converteixi al Catolicisme, ara que plega. El que sembla realment lamentable és que es tingui en compte quina és la religió, per exemple, dels darrers trenta primers ministres, tots ells anglicans. Recullo algunes frases bones que he llegit aquests dies: “If Tony Blair really wanted to do good, he would convert to Islam”. Aquesta altra “For aman who has never doubted his infabillity, conversion to Catholicism was surelythe only way to go”. I aquesta em sembla sensacional “Is there any truth in the rumour that when he leaves office Tony Blair is going to convert to Labour?”. I fixeu-vos aquesta que aguda “I find it incredible that the Catholic church could welcome un unrepentant war criminal as a convert”. En fi, el que no tinc clar és si li feia por dir que era catòlic pel càrrec o si li feia vergonya presentar-se davant de Joan Pau II el 2004, quan decideix anar a fer la guerra de l’Iraq. El rite de conversió està recollit en un document de 44 planes i no és un camí fàcil. Si li apliquessin uns criteris objectius, no l’haurien de deixar. Em sembla tot plegat surrealista i sensacional al mateix temps.

Collins English Dictionary’s 9th edition
A classe l’altre dia vam estar treballant una notícia que anunciava les noves paraules incorporades al diccionari. I no deixa de sorprendre com evolucionen les lengües i la incorporació de paraules. I és que l’anglès és una llengua dinàmica que gaire bé proven de parlar-la i entendre-la camí dels dos mil milions de persones al món: man bag, Mcmansion, Londonistan, muffin top, size zero, man bag, hoodie. Per posar un exemple, WAG és un acrònim significa “Wifes and Girlsfriends of the England football team, durant la darrera Copa del Món. Size zero defineix cossos super prims. Londonistan fa referència a Londres com a base del radicalisme islàmic. McDonalds ha estat fent lobby en els darrers temps, ja que li havien incorporat la paraula McJob per definir un treball en precari, i ara ja diposen de Mc Mansion, per definir una casa gran i moderna semblant a un taller de producció industrial. Un jersei amb caputxa és acceptat que se li digui hoodie.

From Blair to Brown
Qui m’havia de dir que arribaria a Londres amb un primer ministre i marxaria amb un altre. El 27 de juny es va produir el canvi de primer ministre, aplicant el model Barcelona, a mig mandat. Gordon Brown arriba al poder després de deu anys treballant colze a colze amb Tony Blair portant el tresor, vaja els diners. Aquí li demanen de tot, però sobretot, que s’arrisqui, que aposti per les polítiques socials que permetin resoldre els problemes reals dels britànics. Us sona? Diuen també que el seu pitjor enemic pot acabar sent l’excès de precaució. Ha incorporat gent de fora de la dinàmica del partit i s’ha creat certa polèmica al respecte. Vol fer gestos de cert aperturisme que li permetin mantenir-se en el poder després de les properes eleccions, on els tories apreten amb el jove Cameron, que, per cert, sembla molt més convicent a la BBC que el seu homòleg a Catalunya.

Cercle gastronòmic de Bloomsbury
Ens hem muntat un cercle gastrònomic a St Gilles. Uns quants, tenim muntat una roda per organitzar trobades gastronòmiques a restaurants de la zona. Libanès, koreà, turc, italià, tailandès, xinès… Es tracta de fer d’amfitrions del teu menjar. Ja us podeu imaginar, no m’hi veig anant a un restaurant de tapes a fer d’amfitrió. De moment, proposo alternatives orientals i vaig sortint del pas. La varietat de restaurants a Londres, i específicament al meu barri, és sensacional. I com sempre, el tema de mantenir la línia hi és present, però com aquells que simpatitzen amb la via gastronòmica pel socialisme, la meva és la via gastronòmica per aprendre anglès i passar una bona estona xerrant buscant solucions als problemes del món. Amb això coincidiríem amb els joves postmoderns simpatitzants de la via (eco)socialista. Especialment, us faig dues recomanacions: Un restaurant per oblidar: el turc, Tas Restaurant, al costadet del British Museum, i un per deixar-se caure, al mateix Southampton Row, número 75, es diu Shiok, Fine Cuisine Singapore Style.

2. Univers laic i progressista
Instruïu-vos i sereu lliures.Associeu-vos i sereu forts. Estimeu-vos i sereu feliços.

Una secció que creix on podreu trobar totes les meves neures i reflexions sobre l’univers laic i progressista...

Apunt per al debat sobre el concepte de l’Educació popular: L’espiritualitat laica

“Me encantan las capillas. Admiro las iglesias románicas. Admiro las iglesias góticas. Pero la humanidad, que las construyó, y el mundo, que las contiene, me enseñan mucho más.”. André Comte-Sponville

Malgrat que la següent afirmació pugui semblar impossible: A l’Ideari del Moviment Laic i Progressista no apareix el concepte d’Educació Popular. És ben certa. I està bé, perquè ens encoratja a fer-ho. Justament a la darrera Trobada s’ha posat fil a l’agulla per endreçar idees que ja fem servir i omplir-les de contingut. Definir l’educació popular des d’un punt de vista polític no ens serà gens difícil, l’esplai laic i progressista té molt camí recorregut en aquest sentit. Des d’un punt de vista metodològic tampoc, plantegem una arquitectura sòlida que expliquem al quadern d’educació popular “La revolució sense passa-muntanyes”, publicat per la Fundació Ferrer i Guàrdia: Plantegem l’esplai i l’escoltisme com a propostes educació infantil, comptem amb els casals de joves com a proposta d’autoformació de la gent jove a través de la participació i l’acció política, i ens dibuixem els ateneus com a focus d’agitació política i dinamització cultural així com l’espai vertebrador que garanteix el desplegament d’iniciatives infantil, juvenils i adultes.

En canvi, si plantegem fer un debat entorn al model d’educació popular des d’un punt de vista més filosòfic i pedagògic, abstraient idees del que ja fem i com ho fem, no ens serà tan fàcil. Sobretot, perquè inevitablement haurem d’enfrontar-nos al debat sobre el paper de l’espitualitat en educació. I, per extensió, si considerem que cal donar cabuda a l’espiritualitat en l’Ideari de l’MLP, cosa que faria posar els pels de punta a més d’un a la casa, que considera que això és un tema de religiosos o exclusivament dels escoltes i no de tota la casa.

Si partim sempre de la sàvia premisa que tot està escrit i per tant que només caldrà llegir tot allò interessant al respecte. Però l’avenç intel·lectual en la concreció de la formulació d’una espiritualitat laica en educació, malauradament no ha estat el desitjat. L’escoltisme laic i progressista ha realitzat tímids avenços en aquesta línia, si bé en el marc de l’esplai o dels casals joves i els ateneus ni s’ha plantejat. S’han preocupat de desenvolupar un projecte polític d’educació molt lloable, i ha renunciat a un debat sobre com imaginar el progrés personal de la persona des de tots els seus vessants (inclòs l’espiritual!).

L’arquitectura d’una espiritualitat laica hagués estat molt més fàcil si les religions monoteistes del Llibre haguessin partit del plantejament i demanda del Dalai Lama, líder espiritual del budisme, quan diu el 2006 que “el que realment necessitem és una ètica secular, una espiritualitat laica, no religiosa. Una ètica secular que no rebutgi les religions, sinó que estigui sustentada en les qualitats innates de l’éser humà. No és necessari ser religiós per ser una persona moralmente ètica. L’amor i la compassió, per exemple, no tenen perquè estar relacionats amb una religió. La idea és que puguem viure en armonia i conviure sense problemes”. Estaríem parlant d’un altre món, amb uns altres reptes, evidentment.

Sovint les religions proposen una espiritualitat que reprimeix les emocions i sentiments. Nosaltres cerquem un escenari favorable per al desenvolupament de la persona fins a que esdeveninguin autèntics (a través de la llibertat de consciència), premisa inicial per cercar la felicitat (emancipació). I això és possible a partir de conèixer-se un mateix, gaudint al mateix temps del propi progrés personal.

Però, com començar a construir aquesta alternativa laica d’espiritualitat en educació? No ho veig gens difícil, partint de les pròpies eines que ja tenim: el joc i el conte, l’aventura i la descoberta, el foment la imaginació i el coneixement, el treball en equip i el sentit de pertinença, l’ecologisme i el contacte amb la natura... Endrecem part del nostre treball quotidià en educació i les eines que constitueixen elements fonamentals d’una alternativa laica d’espiritualitat. Desvinculem de religió el mot espiritualitat. D’aquesta manera ens ensortirem i li guanyarem una partida més, i ja en van unes quantes, als que pretenen dir que religió i espiritualitat és indissociable.

Si algú coneix filòsofs i pedagogs disposats a posar-s’hi que truquin al Raimon Goberna. L’Escola Lliure El Sol els està esperant!

La presidència de l’altra escala de veïns cap a Can Sentmenat
Semblava que després que el Jordi (Tritó) deixés de ser president d’Acció Escolta i que jo deixés de ser president del CJB, tindríem a casa una temporadeta de tranquilitat i amb la seguretat que la presidència de l’escala de veïns no la podíem tenir mai perquè no som propietaris. Però al meu company de pis no li ha donat d’estar ni un any sense presidir cap entitat i ara, ha estat proposat per esdevenir president del Moviment Laic i Progressista, en nom d’Acció Escolta de Catalunya. Tot i ser una responsabilitat de caire simbòlic i representatiu, no evitarà que tinguem alguna que altra conversa i fins i tot discussió acalorada a partir del setembre quan tornem a viure junts. És ben curiós que mai ens hem barallat per les quotidianitats al pis i sí per questions de l’àmbit social i polític que compartim. En qualsevol cas, serà un excel·lent president, tot i que l’Arcadi i el Joan-Francesc li han deixat el llistó molt alt. El primer passarà a la història per haver estat capaç en el seu mandat de resoldre l’encaix de les entitats de base associativa a la Fundació Ferrer i Guàrdia, el segon per haver constituït la personalitat jurídica del Moviment.

El Moviment Laic i Progressista i la Unió Europea (II)
(o la comparació de dos casos d’optimisme orgànic)

Tercera part: Les claus d’èxtis en base a un model organitzatiu imaginatiu
Els Estats tenen un pes decisiu en el model de decisions. Hi ha qui considera que el seu pes és excessiu. Per altra banda, hi ha països que fins ara han estat motor del procés Europeu: França i Alemanya. Hi ha països que opten per una implicació molt més discreta. Mirem el cas del Regne Unit i la zona euro. I altres en tocar els collons, com el cas de Polònia. No passa res, els valors globals de l’europeisme resten intactes. La implicació de les entitats de l’MLP, també és desigual, en funció de la seva naturalesa o de la seva missió. La base associativa, els think tanks, els serveis… Però l’ideari i, la seva aplicació organitzativa: el federalisme, ningú les qüestiona.

Tercera conclusió: Els valors univerals estan per sobre dels particularismes i els seus ritmes o especificitats. La missió de la UE o l’MLP estan molt per sobre de les voluntats de qui governi. Fins i tot, Sarkozy intenta posar fil a l’agulla al procés europeu. Mireu el paper de poli bo que va fer fa uns dies.

Quarta Part: L’estratègia davant tercers i el full de ruta
Europa és capaç de presentar unitat d’acció o no? El cas de la guerra de l’Iraq n’és un bon exemple (amb un resultat no gaire alentador però sí interessant per a l’anàlisi). La UE és capaç de plantejar una única identitat o pot presentar-se amb diferents idees. Això a l’interlocutor a vegades més fort, però en moltes ocasions el fa més dèbil. Ara bé, la UE comença a tenir un estil propi de relacions: les relacions basades en la fraternitat i la pau preventiva és la màxima, a diferència del mal rollo sistemàtic dels americans. El nou tracta reforça aquesta idea heterogènia de relació internacional. La UE necessitava el nou tractat per regir-se en els propers anys. D’això no li queda cap dubte a ningú. La inèrcia de la maquinària ens porta a això, a una necessitat de construir. L’MLP treballa en una mateixa idea. El fet de ser de ser progressistes en fa ser necessàriament optimistes. Plantegem relacions fraternals amb tercers, més grans o més petits, més simpàtics o menys. Més laics o menys. Per això estem en totes les iniciatives que generen consensos. Renunciem al mal rollo com a principi ja que el nostre objectiu és sumar majories des d’un marcatge en zona.

La universitat popular
El proper dilluns dia 9 de juliol, l'aula Magna de la Facultat de Geografia i Història UB acollirà la inauguració de les Jornades per la UPEC 2007. Els encarregats de donar la benvinguda a aquesta tercera edició seran en Vicenç Navarro, rector de les jornades, i la Rosa Regàs, escriptora. L'acte, que tindrà lloc a les 18.30h, és gratuït i obert al públic sense prèvia inscripció. Després dels actes d'inauguració tothom que vulgui podrà assistir a una batucada al carrer a càrrec del grup Sambé do Timbalé: Percussió afro brasilera, a la sortida de la mateixa Facultat.

Amb el lema El carrer a la universitat, la universitat al carrer, torna la UPEC, del 9 a 14 de juliol, un cop més pretén ser un punt de trobada de les sensibilitats progressistes, on responsables polítics, representants socials, experts acadèmics i del món de la cultura, comparteixin experiències, coneixements i reflexions. Aquest any els temes a tractar seran immigració, abstenció, organització del temps, canvi climàtic i habitatge.

Consulteu el programa i apropeu-vos!

3. Lectures. En versió origina i lectures d’estudi obligades
“...concluyo pidiéndole que se pregunte qué hará mañana, como resultado de haber leído este libro, y que dejará de hacer” Peter Drucker

Russel Square, Hyde Park, el llit de la meva habitació, l’autobús, el tube... qualsevol moment i lloc és bo per aprendre’n alguna cosa nova.

Virgínia Woolf i The hours i el Grup de Bloomsbury
Heu vist la pel·lícula The hours? És el tram final de la biografia de la Virgínia Woolf i està basada en el llibre del Michael Cunningham, que alhora fa servir l’obra de Mrs Dalloway (1925). Es fa difícil reconèixer darrera de la caracterització la Nicole Kidman. Qui fa un paper sensacional d’histèrica “mari-sufridora” és la Meryl Streep. Com constata la pel·lícula, Virgínia Woolf era lesbiana i la relació amb el marit va ser força complexa i complicada (sobretot per a ell). Un transtorn bipolar i uns quants amargada la van portar a suïcidar-se, quan estava tancada al camp, lluny de la vida londinenca. La pel·lícula i l’obra original tracten aquest tram de la seva vida. De la seva obra i la seva contribució al modernisme en parlaré un altre dia quan m’hagi llegit una recomació que tinc sobre la seva obra.

Virgínia Woolf forma part del grup de Bloomsbury, intel·lectuals britànics que, al llarg del primer terç del segle XX, van ser activistes socials, artítics i literaris. Com ja us he explicat algun cop, Bloomsbury és el barri que envolta el British Museum i és on vivien gran part dels seus integrants. Van començar a reunir-se a casa de Virginia Woolf. Gran part dels seus membres formaven part de la societat secreta “Els apòstols de Cambridge” i molts d’ells publicaren a l’editorial Hogarth Press que van crear Virgínia i el seu marit Leonard Woolf, i que ben detallat queda a la pel·lícula el seu paper. Un aspecte comú del grup era el menyspreu per la religió, en tant que estaven en contra de la moral victoriana i del realisme del segle XIX. Per una altra banda, tots s’hi consideraven membres d’una elit intel·lectual il·lustrada, d’ideologia liberal i humanista.

Van integrar el grup amb Virgínia Woolf, el seu marit Leonard Sidney Woolf, els filòsofs Betrand Russel –que dona nom a la plaça on jo visc: Russel Square- i Ludwig Wittgenstein, els crítics d’art Roger Fry i Clive Bell, l’economista John Maynard Keynes, el sinòleg Arthur Waley, l’escriptor Gerald Brenan, el biògraf Lytton Strachey, el crític literari Demond MacCarthy, el novelista Edward Morgan Forster, l’escriptora Katherine Mansfield i els pintors Dora Carrington, Vanessa Bell i Duncan Grant. El paper de la família de la Virgínia Woolf juga un paper fonamental en la creació d’aquest cercle.

Los girasoles ciegos
Quan vaig acabar el llibre el primer impuls va ser enviar un mail al seu autor. El segon va ser enviar-li al Vicenç Molina un mail recomanant-li la lectura ja que m’havia recordat en part a L’ou com balla i el tercer agrair al meu pare haver-lo escollit i haver-me regalat la possibilitat de conèixer la història, una part de que la som tots part, en menor o major grau, com les cremades. El segon i el tercer impuls es van veure fàcilment acomplerts, en forma d’sms i mail respectivament. El primer, en canvi, requeria d’un treball reflexiu que em portés a justificar el meu contacte amb l’autor. Unes hores més tard, investigant una mica, vaig comprovar que això seria impossible ja que l’autor, l’Alberto Méndez, havia mort tot just onze mesos després d’haver-lo escrit, desconeixent totalment l’èxit de la seva obra.

Un capitán del ejército de Franco que, el mismo día de la Victoria, renuncia a ganar la guerra; un niño poeta que huye asustado con su compañera niña embarazada y vive una historia vertiginosa de madurez y muerte en el breve plazo de unos meses; un preso en la cárcel de Porlier que se niega a vivir en la impostura para que el verdugo pueda ser calificado de verdugo; por último, un diácono rijoso que enmascara su lascivia tras el fascismo apostólico que reclama la sangre purificadora del vencido. Son historias de los tiempos del silencio, cuando daba miedo que alguien supiera que sabías. Cuatro historias, sutilmente engarzadas entre sí, contadas desde el mismo lenguaje pero con los estilos propios de narradores distintos que van perfilando la verdadera protagonista de esta narración: la derrota.

Alberto Méndez va morir quatre mesos després d'haver publicat el seu únic llibre. Va ser traductor de grans escriptors com Dickens, Stenvenson, Chesterton o Shakespeare. Llicenciat en filosofia i lletres, editor i finalment escriptor, ens ha deixat als lectors el millor de sí mateix en un sol llibre. He llegit a Fausto Puerto dir que és “Una troballa, una rara pedra fina, un gran descobriment que ens reconcilia amb la bona literatura i ens recorda que el passat, el present i el futur són camps de cultiu on la paraula es fa gran i perdura, on creixen cards i males herbes, però també, flors i gira-sols”.

Que alguien quiera matarme no por lo que he hecho sino por lo que pienso... y, por lo que es peor, si qiuero lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan.

Tampoco entendíamos qué significaba todo aquello, pero como todo el lenguaje era hiperbólico, Cruzada quería decir guerra, rojos significaba demonios, nacional queria decir vencedor, era natural que voluntario quisiera decir obligatorio, dado que, aunque se llevara la entrada en la mano, el portero no permitía entrar en la sala si el emblema no estaba bien expuesto.

Los socialismos utópicos i la Constitució Espanyola de 1931
L’amic Miky Aragón, que ja us l’he presentat alguna vegada, em fa arribar un d’aquells manuals de quan era estudiant d’història, perfectament protegit amb aquell plàstic que posàvem als llibres de text i amb ralles fetes a llapis destacant els aspectes més interessant pel seu estudi. I al final del llibre, em posa una Constitució de la República Espanyola de 1936, aquella que diu que “España és una república democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimende Libertad y de Justicia” en el seu primer article. Per un moment, intento buscar quin ha estat el seu raonament per incorporar la constitució al llibre de text d’Ariel d’Isabel del Cabo, que porta en algun indret escrit “Bernat Muniesa” i em recorda que tant ell com l’Edu Richard o la Laia Herrera, van estudiar la carrera a la UB. Però tornant al tema, em pretèn dir l’amic Miky que aquesta constitució està a l’alçada de les demandes dels socialistes utòpics i que a la seva biblioteca de La Sagrera les guarda al mateix prestatge? Li dono algunes voltes més però no acabo d’esbrinar quin és el seu missatge, potser no en té cap i no està posant a prova el meu creixement intel·lectual, que se suposa que, tres mesos després, hauria de veure ja alguns fruits. A la primera pàgina diu que Utopia és d’origen grec i el seu significat ens condueix al “lugar que no existe” o a “parte alguna”. També parlar d’utopia com a “crítica de lo real” o de “evasión de la realidad”. I acaba parlant de la utopia social com a “crítica de la realidad” i “proyecto de un mundo mejor”.

Aquí és quan ja començo a entendre quin missatge subtil m’està enviant el meu amic: La Constitució del 31, sense cap mena de dubte, és “un lloc que ja no existeix que projectava un món millor i criticava la realitat del moment”. Malauradament el Miky té raó, ara per ara, aquella constitució, aquell moment, com diu el professor Vicenç Molina, “va ser la darrera manifestació d’una realitat històrica europea del primer terç de segle XX, l’única que va tenir transcedència universal, l’única que n’ha continuat tenint, l´única que va aixecar passions quan es va veure sotreguejada per la tragèdia de la rebel·lió armada”. Sufragi universal, defensa dels drets fonamentals, preocupació cultural i educativa, atenció als sectors obrers, reforma del camp, modernització econòmica...

És la República com el socialisme utòpic una reacció ètica davant el patiment de les classes treballadores? És una reacció al fracàs i les promeses del liberalisme? Té una voluntat pedagògica cap a l’elevació cultural de les classes populars? Pretén revisar el paper de la propietat i de la terra? Deixo oberta la pregunta.

Centrant-nos en els socialistes utòpics, mot d’Engels, que li serveix per acotar al socialisme de primera generació i la seva qualitat moral i el socialisme de base científica, de segona generació. Saint-Simon, Fourier i Owen són els tres grans representants d’aquesta primera generació. De Saint-Simon cal destacar la seva biografia no linial, com podria la de qualsevol persona en l’actualitat. De la seva obra destaca el seu cosmopolitisme i la passió per la ciència i la tècnica, conseqüentment per la industrialització. De la proposta oweniana es troba una crítica a la família, la propietat i la religió com a factors alienants de l’home i destaca la filantropia, la passió cooperativa i la passió científica. De la seva vida cal destacar que va sacrificar la seva fortuna personal en colònies socialistes obreres. Quant a Fourier cal destacar el rebuig a la industrialització, la reivindicació de la dona a la societat, la passió per la Natura i l’excés de fantasia.

Els socialistes utòpics, protagonistes del primer terç del segle XIX es constitueixen com a una primera resposta a la realitat liberal amb propostes correctores per humanitzar el nou sistema. Malauradament, tenen en comú que van ser marginats i fins i tot perseguits, tot i que, mai van plantejar la violència com a alternativa per provocar el canvi. Més tard, arribaria el marxisme i l’anarquisme

La contracultura a través de los tiempos. De Abraham al acid house
Un bon llibre. Curiós, com recomana el Joffre. Un repàs a la història particular de l’autor i des de la contracultura. Recomanable. Tot que pugui sembla a priori que parla de cultures juvenils, aquesta obra publicada el 2003 queda molt lluny de Generació @, d’en Carles Freixa, fet que no em fa canviar el concepte sobre les cultures juvenils, però m’apropa a un concepte igualment dubtós, el de la contracultura. El que passa és que l’autor, en Ken Goffman, comparteix alguns punts de vista interessants en dos aspectes. El llenguatge i el to sense pietat que fa servir i el posicionament implacable amb els postmoderns de principi a final. “De forma que si sus cuatro fantásticos son Focault, Deleuze, Derrida y Lacan, pueden que encuentren un poco insulsas estas páginas.”. Així comença.

El llibre consta de tres parts: la primera fa un examen a les històries de Prometeu i Abraham. Aprofita per definir els elements que constitueixen la contracultura. La veritat, m’és bastant igual aquesta part. Fins i tot m’avorreix una mica. Però quan s’endinsa en la segona part i fa un balanç cronològic de les contracultures des de l’any 500 a C. fins a principis del segle XX, es comença a disfrutar una mica més (des de Sòcrates a l’antiga Grècia a la bohèmia de Paris, passant pel taoisme, la contracultura zen, sufí, els trobadors, la Il·lustració i els trascendentalistes americans). I la tercera part revisa les diferents contracultures de la segona meitat del segle XX, post-Hiroshima.

Les drogues, sobretot les psicodèliques, juguen el seu paper, però apareixen moltes. Ara recordo: el peyote, la marihuana, l’MDMA, l’LSD... El prologuista, Timothy Leary, ha estat l’impulsor de la iniciativa d’aquest llibre i és protagonista en la tercera part del llibre. No acabo d’entendre com pot estar viu, l’amic i escriure, amb la cordura que escriu, el pròleg...

Walden
Us he de confessar que ha estat al tercer intent que he pogut llegir-me Walden. Però tenia la ferma convicció que de Londres no passava. I us puc dir que, ara un cop llegit, no m’empenedeixo res. Henry David Thoreau forma part de la generació de trascendentalistes americans que van irrompre a la dècada dels anys 30 del segle XIX. Curiosament, a La contracultura a través de los tiempos, el llibre que us acabo d’explicar a l’apartat anterior, hi ha un capítol dedicat aquesta gent, que si bé és cert, fan una pinta de sonats, no deixen de dir coses força interessants. Thoreau es toca algunes tecles interessants: l’anarquisme, la desobediència civil, l’objecció de consciència, l’ecologisme, l’auteritat i la vida senzilla i simple, el consumisme, l’individualisme anarquista, i l’espiritualitat a través de la identificació Natura-Religió.

Us reprodueixo un Espai de Lliurepensament escrit com a reflexió final de la lectura de Walden: Heu vist algun ecosocialista a Walden?

Sospito que a ICV pocs dirigents s’han llegit Walden i els escrits de Thoreau sobre ecologisme o desobediència civil. Però el que més em temo és que tampoc deu aparèixer en els contiguts del pla de formació de quadres. I farien bé, perquè d’alguna manera, part del seu projecte polític n’és deutor de les seves reflexions i pensament. Estic convençut que els meus amics i companys generacionals a l’esquerra verda, als qui he convidat sense por -confio en el seu sentit de l’humor- a apropar-se a llegir aquest Espai de Lliurepensament, els hi deu caure molt lluny i d’entrada deuen pensar que Thoreau està massa antiquat per a la construcció de les tesis ecosocialistes, formulades i alimentades des d’un discurs preocupat en l’estètica i la innovació (sobretot del llenguatge). A més, deuen pensar que és un freak que res té a veure amb ICV i que, curiosament, lliga amb la visió que tenen dels dirigents que campen a les trobades europees dels verds, als quals, sí que posaria la mà en el foc, que coneixen i aprofundeixen en els conceptes polítics i en el pensament de l’americà.

La pràctica política en general està patint un reduccionisme cabalcant que té com a conseqüència una preocupació escessiva sobre la forma, desdibuixant el fons i el perquè de tot plegat. A l’interrogant d’on volem arribar i què volem aconseguir, gaire bé mai es formula una resposta mirant enrera amb l’objectiu de conèixer com hem arribat a la situació en la que estem. Iniciativa té clar que els seus fonaments volen partir de tesis filosòfiques d’alguns autors francesos, però pel meu gust, s’han equivocat de segle. La substitució sistemàtica del llenguatge marxista per la retòrica postmoderna situa ICV en una situació ben curiosa, ja que evitant l’herència de la tradició d’ordre del PSUC (fins fa pocs mesos havien renunciat fins i tot a la figura de secretari general!), el que aconsegueixen és cridar l’atenció dels fills i nets del 68 (asidus als fòrums socials mundials). I què voleu què us digui, a mi em sembla més alternatiu i revolucionari anar d’excursió a Walden i llegir a Thoreau, que no Porto Alegre i Touraine.

Invitació a la teoria de la comunicació
Tinc uns quants manuals per llegir sobre gestió d’entitats i dedicats a temes més organitzatius i estratègics. Aquest llibre ben bé no és res d’això. Aquest és el típic manual per a estudiants de comunicació i, a priori, tot i l’oportuna recomanació, m’imaginava que no m’acabaria aportant res de nou. I no ha esta així. Ja que he tret algunes conclusions interessants i alguns apunts sobre teoria de la comunicació. Sobretot, he captat l’intent de l’autor, Jordi Farré, de convidar amb la seva exposició i interrogants a formular i construir una teoria de la comunicació i, per tant, la gran conclusió és la necessitat de teoritzar des d’un punt de vista laic i progressista sobre la comunicació. El treball en xarxa, la societat de la informació, l’era digital... són conceptes –esgotadors- que ens els trobem en el dia a dia dels documents que llegim. Aquest n’és un bon exemple. Hem estat capaços de desenvolupar un pont, una continuïtat, un fil conductor entre les Llums i la Era digital? Sovint detectem les qüestions crítiques provocades per algunes pràctiques nefastes en política o als mitjans sobre temes educatius o de tractament de la dona. Si bé no em queda clar quins seria l’aposta nostra aposta de Comunicació a la República. Els enciclopedistes van ser capaços de liderar un procés revolucionari que ara mateix ens queda una mica lluny el seu esperit revolucionari. La nostra vocació d’esdevenir una organització amb vocació hegemònica passa apostar decididament per aquest camp. Ja fa temps que insistim uns quants que l’acció associativa, cultural i política, sense una acció comunicadora, deixa el projecte coix. I per això caldrà fer una aproximació teòrica. Aquest llibre n’és un punt de partida per començar a reflexionar.

Us diré un dels arguments per destacar aquesta lectura i és que en Jordi Farré raja de la transició espanyola, distingeix entre multiculturalitat i interculturalitat per acabar dient que els solucions no són culturals sinó polítiques, cita a Ramonet per carregar contra l’ofici de periodista. A més, hi ha un moment que parla de la Madonna i del Bruce i no em queda clar si l'MLP és més de la Madonna o del Bruce. Em temo que més aprop del Bruce i hi ha alguna cosa que falla. O que està canviant i que els Pioners ja no seran capaços de racionalitzar als que li agrada la Madonna després de blasfemar com ho fa des d'un relativisme orgànic fet espectacle a través de la música.

Dirección de instituciones sin fines de lucro
Amb la lectura d’aquest llibre i l’anterior inicio un procés d’estudi de les organitzacions. I com no, Peter Drucker és una cita indiscutible. Justament, encara no arriba dos anys de la mort d’aquest austríac preocupat pel management i la gestió. Managing the Non-Profit Organization: Practices and Principles és el títol original d’aquest llibre de 1990, que havia tingut ja l’oportunitat de llegir quan treballava a la Fundació Autònoma Solidària, un espai que, en aquell moment, seguia els criteris de gestió d’aquest monstre del management.

Drucker, autor d’unes 35-40 obres conegut arreu del món, diríem que no és que sigui gaire laic i tampoc podríem dir que sigui progressista, si bé manté un posicionament trencador i impactant respecte alguns conceptes de la gestió, un d’ells la defensa de l’estructura multidivisional que va ser aplicada a la General Motors. Va ser una de les primeres persones en proposar que els treballadors havien de participar dels guanys de l’empresa. A l’estil del grans genis creadors, Peter Drucker deu gran part del seu pensament a la seva trajectòria vital. A més, és el primer científic social que fa servir el concepte “postmodernitat”.

Aquest llibre parla sobre les organitzacions sense afany de lucre amb exemples sobre la missió, el lideratge, els recursos, la comercialització, els objectius, el desenvolupament de la persona, presa de decisions... La experiència ens diu que ens queda molt camp per córrer en l’àmbit de la gestió de recursos (persones i temps). Coincidim en missatge i arguments com l’optimisme per bandera, les oportunitats sempre estan fora, donar poder i cedir protagonisme als membres, per aprendre cal ensenyar, cal sortir fora i conèixer món, és important no perdre el contacte amb la base i això es demostra amb un compromís quotidià, la clau de l’èxit és creure’s la responsabilita que es desenvolupa, sense confiança no hi ha equip ni projecte ni resultats... En el fons no són temes que no sàpiguem però s’ha de reconèixer que estan il·lustrats de forma magistral.

Un dels aspectes que em desperta curiositat des de fa un temps és com poder recuperar la idea escolta i francmaçònica de l’apadrinament, la tutoria, l’acompanyament, el seguiment, la contribució a la descoberta de nous reptes, de la reflexió del present, de sentir que existeix un punt de recolzament més enllà del quotidià, dels caps, dels companys, de les amistats o la família. Cal decididament plantejar projectes d’acompanyament entre dirigents. Li donarem algunes voltes i hi treballarem a partir del setembre.

Algunes frases de Peter Drucker:
- Donde hay una empresa de éxito, alguien tomó alguna decisión algún dia valiente.
- A los elefantes les cuesta mucho apartarse, las cucarachas sobreviven a todo.
- La mejor estructura no garantizará los resultados ni el rendimiento. Pero la estructura equivocada es una garantía de fracaso.

4. Filmoteca - VOS

3055 Jean Leon
Us vaig recomanar 3055 Jean Leon d’Agustí Vila. He tingut la sort que la Marta i l’Agustí me l’hagin enviat per poder veure-la aquí a Londres. He fer una columna al 20 minutos que espero que surti aviat. Sento una mica sindrome d'estocolm per aquest personatge, en Jean, en Ceferino, el taxista, l'aventurer, el conquistador... Entenc que també l'haurà patit el director, l’Agustí, d'una manera o altra, en major o menor mesura.

No amagaré que aquest punt de personatge secundari que li sembla controlar més del que realment és. Que és feliç mantenint un contacte efímer, gaire bé inexistent amb la fama. Que busca fer coses diferents, amb cert aire de pioner. Que es desviu per seduir i sorprendre a la dona més guapa per allà on va. Em va, m'agrada. I en el fons, crec que tots tenim un Jean Leon, en el meu cas, podria reconèixer que més accentuat. Que som sinó els whips de la política? En fi.

Tornem a gaudir un cop més de la petjada de l’Agustí en una creació, tot i que la proposta segurament venia marcada per les pròpies aventures i deseventures del personatge, em sembla sensacional, trobar aquell punt d'amargor, de melancolia... que li agrada que sigui present. I a mi, encantat de trobar-me’l obra rera obra. Felicitats, Agustí! Jean Leon n'és un bon exemple d'alguns dels valors predominants en la societat actual. Ell pioner, sí. Als anys del glamour, també. En la recerca d'una falsa felicitat, amb al fama com a canal per gaudir-la.

Different from the others
Molt poques persones han sentit a parlar de Different from the others. Aquest títol de 1919 ocupa, tanmateix, un lloc preeminent dins de la història del cinema. I ho fa pel seu contingut: es tracta del primer film que tracta el tema de l'homosexualitat. Els nazis el van cremar parcialment en considerar-lo obscè i només se'n conserven fragments.

“Els actes contra natura entre persones d’un mateix sexe, o d’humans amb animals, es castiguen amb presó. La pèrdua dels drets ciutadans també podria imposar-se” Ar. 175 del Codi Penal alemany, vigent entre 1871 i 1969. Una legislació discriminatòria que va servir per a la proliferació d’estafadors que se servien d’ella per putejar a homosexuals.

Finalitzada la Primera Guerra Mundial, i en una època de liberalització de la moral sexual alemanya, van sorgir documentals i curts que volien combatre el menyspreu a homosexuals. La primera pel·lícula és aquesta i es filma a Berlí (Anders als die anderen), de Richard Oswald, i la protagonitzen estrelles del cinema expressionista, Conrad Veidt i Anita Berber. La pel·lícula és prohibida, les seves còpies incinerades, i es dóna per desapareguda fins trobar-se el 1979 una part considerable del film a Ucranïa.

Aquesta obra forma part d’una trilogia complementada per “Mikael”, del danès Carl Theodor Dreyer (1924) i per “Sexe en cadenes” del director Wilhelm Dieterle (1928). Si algú les té i s’anima a enviar-me-les. Tinc ganes de poder-les veure.

Altres títols recomenats:

Blood for Dracula - Andy Warhol’s dracula (1974) –USA-
The draughtsman contract (1982) –UK-
The fluffer (2001) –USA-
Twelve and holding(2006) –UK-
Anothe gay movie (2006) –USA-
Quien dijo que es fácil (2007) –Argentina-

Hostel (2005) –UK-
Menció especial. Només us diré que si sou patidors mireu-la fins que decideixen no anar a Barcelona. No us puc dir res més. Si l’heu vist, sabreu de què us parlo. Vaig comentre la imprudència de mirar-la un diumenge al vespre sense saber de què anava... Quin error! M’han dit, a més, que hi ha una segona part.

5. Música

La música que m’arriba a través del Pando, programa recomanable que posa fi definitivament al suport material de transportació de grans documents, com música i pel·lícules, vull destacar l’arribada de música i pel·lícules de formats més innovadors de DJ Meganeumatica.

O2 Wireless Festival
Ja us vaig anunciar al darrer London Calls que havia adquirit entrada per anar al Wireless Festival. Amb un cartell força complert, vaig tenir l’oportunitat de veure alguns grups d’especial rellevància al pop britànic. Val la pena destacar l’actuació dels Klaxons, dels Editors, de Kaiser Chiefs, LCD Soundsystem, Daft Punk, The Cribs... Evidentment, fa goig assistir durant tres dies a un festival que se celebra a Hyde Park. L’entorn és immillorable per a pràctica de qualsevol tipus d’activitats. Gent de totes les edats i bon ambient increïble. El format és el mateix que l’incipent Summercase a Barcelona Madrid, ja que durant uns dies es combinen concerts a un costat i altre, en aquest cas la ciutat escollida és Leeds. En aquests darrers 15 dies també s’ha celebrat Glastonbury, el tradicional festival que se celebra des de fa una pila d’anys al sud d’Anglaterra, i al que em va ser possible comprar entrades, ja que es van acabar en una hora mitja cent-cinquanta mil tickets. I és clar, amb un cartell que recollia Artic Monkeys, Bjork, Arcade Fire, Fat Slim Boy...

Cançons recomanades London Calls

De la mà de la sàvia selecció de DJ Mariah als London Calls...

- The Feeling Rose – The Feeling (London calls 15)

- Long Distance Call - Phoenix– (London calls 14)

- Lost and found - Feeder (London calls 13)

6. Barcelona, capital de Catalunya

Neix el Consell d’Associacions de Barcelona
Ara ja fa un temps que ens vàrem trobar per recórrer un camí que pensàvem que ens havia de dur a construir espais perqu è les associacions de la nostra ciutat poguessin coordinar esforços per travar millor les aportacions que entre totes fan per a un espai públic de més qualitat a Barcelona.

Les aportacions que les diferents entitats han fet a través de la seva presència al Consell Municipal de les Associacions de Barcelona i al Primer Congrés de les Associacions de Barcelona han estat el germen i l'aliment perquè organitzacions de segon grau molt significades de la ciutat prenguin el relleu d'aquelles persones que, de forma visionària, van dibuixar un futur amb una federació d'associacions de la ciutat.

Avui sabem que aquell somni serà realitat i volem compartir-lo amb tu, que has estat part imprescindible del bastiment de les condicions necessàries perqu è esdevingui la construcció d'un espai de coordinació de les associacions de la ciutat.

El passat desembre en una Assemblea preconstituent es va nomenar una gestora per dirigir la creació del Consell d'Associacions de Barcelona (CAB) com una entitat independent al servei de l'associacionisme de la ciutat. Aquesta gestora ens ha encarregat a Joan Man uel V. Parisi i a David Prujà (abans conegut com a David Cárceles) contactar amb totes aquelles persones que des de l'associacionisme de la ciutat han participat activament d'aquest somni.

És així que tots dos ens hem posat amb l'entusiasme de saber que ens retrobaríem amb vells amics i velles amigues a fer una llista i cercar el contacte amb les persones que, com tu, vàreu compartir algun tram d'aquest viatge.

L'Assemblea Constituent del CAB s erà el proper 12 de juliol al Centre Cívic del Sortidor, a la Plaça del Sortidor núm. 12, a les 19h30'. Imaginem que cap a les 21h o 21h30' podrem celebrar la cloenda i brindar pel futur de l'aventura que ens espera després d'aquesta parada a port.
Ara ja fa un temps que ens vàrem trobar per recórrer un camí que pensàvem que ens havia de dur a construir espais perqu è les associacions de la nostra ciutat poguessin coordinar esforços per travar millor les aportacions que entre totes fan per a un espai públic de més qualitat a Barcelona.

L’estat del la joventut a Catalunya 2007
De la mà d’un treball excepcional de Sílvia Luque i Jordi Serrano, l’Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques de la Fundació i Guàrdia, fa un informe que vol contribuir al debat sobre alguns aspectes de l’anàlisi de la joventut a Catalunya, suggerint nous punts de vista i plantejant noves línies d’investigació, en especial en els camps de l’educació i el treball. Aquest llibre a més, contribueix a actualitzar L’emancipació dels joves catalans, el camí que cal recórrer, que constitueix una de les aportacions més rellevants en polítiques públiques de joventut en els darrers anys, m’atreviria a dir, la millor.

El Barça es reforça
Tot just ara que hem de pagar els més de tres-cents euros de l’abonament, arriben uns reforços després d’una temporada desastrosa quant a resultats esportius. De la mateixa manera que s’accentuen les crítiques dels barons de l’entorn blau-grana sobre la gestió del President Laporta. Serà interessant veure què passa perquè el temps passa i l’actual equip haurà de donar arguments i alegries per sobreviure. En tot cas, gaudim del present, Henry és un d’aquells tipus que fa la pinta que farà coses gran i, us he de confessar que dubtava aquest any d’anar al camp, he decidit renovar el compromís per patir diumenge rera diumenge, com a bon català i culé.

7. Bústia i suggeriments

La resposta i suggeriments que m’esteu fent arribar les estic tenint totes en compte. Espero visitar tots els racons que m’heu recomanat. NO deixeu de fer-ho!!!!

Gràcies pels vostres enviaments, documents, links, cançons, llibres i cosetes vàries... Com deia aquell amic meu “sereu recompensats”...

Continueu, si us plau. I gràcies de nou.

London, July 2007

LONDON CALLS VI – Moviments socials? francmaçoneria i obrerisme

2007-06-13T23:18:00.000+01:00

Hola de nou i en van sis,

Han passat, en aquest cas, 21 dies i tinc ganes de fer-vos saber què hi ha de nou. Uns dies caracteritzats pel canvi de nivell al curs d’anglès, ara estic a l’Upper Intermediate. Per la curta visita post-electoral a Barcelona, tot just en l’equador de l’estada, per certes activitats culturals, i per la lectura d’uns quants llibres amb perspectiva històrica i catalanisme. Com ja us vaig dir el primer dia... llegiu allò que us vingui de gust: els titulars, les negretes, seccions, en diagonal... El que vulgueu...

1. Living and getting culture in London

Una secció per a nostàlgics i curiosos de la vida londinenca...

Aquestes darreres tres setmanes el temps ha variat una mica i he reduït considerablement l’activitat exterior per concentrar-me en la lectura i l’estudi de l’anglès. De la valoració general de la ciutat m’arriba de l’Anna Arisa un article publicat a El Periódico sobre Londres. Alguns paràgrafs són brutals, article de Begoña Arce:

Si las autoridades de Londres aplicaran normativas y leyes al pie de la letra, la mayoría de los que aquí vivimos estaríamos fichados. La revista Time Out ofrecía recientemente una lista de prohibiciones que siguen en vigor, aunque casi nadie sepa de su existencia.Así, por ejemplo, en Londres saltarse la cola en las taquillas del metro para comprar un billete no es simplemente de mala educación, sino ilegal. Incontables ciudadanos han cometido alguna vez tal delito, como han invitado a una copa en un bar a algún amigo borracho, algo que tampoco está tolerado. En los pubs no se puede bailar, como tampoco se pueden cantar canciones obscenas en la calle.

Y en la vía pública no es aceptable llamar a un taxi a gritos y, según una ley que nadie usa, el taxista debe preguntar al cliente, antes dejarle subir al vehículo, si sufre "alguna enfermedad contagiosa como la viruela o la peste". Un requisito indispensable es que los pasajeros estén siempre vivos, ya que los taxistas tienen estrictamente prohibido transportar ningún cadáver.

Los que estén pensando en visitar el Palacio de Westminster deben saber que está vetado entrar en el lugar vistiendo una armadura, algo bastante difícil de escamotear por otra parte, al pasar el ahora obligatorio detector de metales. Una vez dentro del edificio, está prohibido morirse. Nadie que fallezca en las salas del Parlamento recibirá un certificado de defunción, porque el recinto está catalogado como Palacio Real y cualquiera que expire allí tendría derecho a un funeral de estado.

Los que estén pensando en echar una canita al aire han de saber que, de acuerdo con las ordenanzas de la City, es ilegal registrarse en un hotel bajo falsa identidad con el propósito de utilizar la habitación para hacer el amor y no para dormir. La multa a los libidinosos es de 30 euros. Tampoco se pueden mantener relaciones sexuales en trenes, aparcamientos, iglesias, cementerios o parques, entre otros lugares públicos.

En los parques, como en el resto de la ciudad, no esta permitido "ningún juego o competición que moleste a los vecinos". Esta medida incluye actividades tan inocentes como hacer volar una cometa. La lista de lo que no se puede hacer en las calles de la capital británica es inmensa y va desde sacudir las alfombras a lavar la ropa en una fuente o tender la colada en los balcones. Tocar el timbre de una puerta sin otro propósito que fastidiar le puede costar al gamberro 14 días de cárcel y allí puede acabar también quien se dedique a arengar al público con un megáfono.

Hasta el año pasado en la popular calle londinense de Oxford Street solía hacer proselitismo religioso el evangelista Philip Howard, a quien de nada sirvió alegar, cuando fue amonestado, que estaba "trabajando para el Señor".

En cuanto a los animales, los ciudadanos londinenses pueden sacar al perro de paseo, siempre que recojan la caquita, pero si poseen terneros o vacas, deben tener claro que es ilegal conducir ganado por la ciudad entre las 10 de la mañana y las 7 de la tarde, bajo multa de 300 euros.

The Long weekend
Aprofitant que el dilluns va ser festa, del 25 al 28 de maig hi va haver la tradicional jornada d’activitats al Tate Modern. Performances, rareses cinematogràfiques, noves exposicions, activitats per a infants.... Vaig anar un parell de dies a veure activitats musicals amb performance. S’ha de reconèixer que The Turbin Hall és un espai espectacular per al desenvolupament d’experiments i la presentació de noves tendències. Un grapat de dj’s, visual art, música en directe... Mathieu Briand, Charlie Dark, s.cut.db, Sarah Washington and Chentos “Fray” Bentos, the Bug en col·laboració de Spaceape and Radio Active Man. Un ambient “moderno” amb la concentració de personatges d’arreu de la City.

Did you ever want to be someone else? De la mà de Mathieu Briand and Prue Lang, vaig participar activament d’una performance, que al mateix temps en diferents localitzacions feien coreografies. Al Turbin Hall consistia en esdevenir un públic que anima sense fer soroll les performances de música en directe.

Evidentment vaig aprofitar per tornar a fer una repassada a algunes sales a les que ja havia estat per recordar algunes de les obres i aprofitar per veure’ns algunes exposicions de recent entrada. L’ambient és molt acollidor i està molt bé veure com s’aplega tant gent, sobretot londoners coneixedors de l’oferta. La pluja em mullar justament quan creuava el mític Millenium Bridge, pont dels quals els londinencs no en volen a sentir parlar i el consideren poc segur.

Barbican Centre i l’espectacle Queens & Kings de la Fanfare Ciocarlia
Dins del cicle The 1000 Yar Journey, a festival of gypsy music from around the globe, vaig decidir-me per anar a veure la Fanfare Ciocarlia. Quatre hores de música gitana amb la participació de convidats vinguts d’arreu del continent com Esma Redzepova vinguda de Macedònia (evitaré comparacions per no quedar malament, però no té pèrdua el personatge i seu glamour), Jony Iliev (la diva hongaresa), Mitsou, Florentina Sandu, Kaloome, Perpignan Rumba Gitano trio (flamenco i rumbes), and the bucharest’s fabously flamboyant dancers Aureilia and Tantzica.

Ells són onze membres de la vil·la gitana de Zege Prajini al nord-est de Romania. Però van aparèixer fins un total de vint persones. Una posta en escena espectacular que fa aixecar al final a gaire bé tothom dels seients de les magnífiques instal·lacions del Barbican. Una música que suma formes musicals jueves, hongareses, romaneses, búlgares i turques, amb aproximacions al western pop i influències del jazz.

Prèviament havia tocat “A Hawk and A Hacksaw with the Hun Hangár Ensemble”. Un bon aperitiu per les tres hores sense parar que venien després. A mi em dona la sensació per com va anar l’espectacle que va ser una de les posades en escena més espectaculars realitzades mai a Londres amb gitanos d’arreu. Ei, que quatre hores donen per molta tela. La veritat espectacular.
El poble gitano, poble rom, gitanos o romaní és un grup ètnic divers que viu principalment a l'Europa del Sud i de l'Est, l'Orient mitjà, l'Àsia menor, als EUA i Amèrica Llatina. Es creu que provenen la major part de les regions hindús de Punjab i el Rajastan. Van emigrar cap a Europa i el nord d'Àfrica per Iran al voltant del 1050. En el cas d'Espanya, s'usa també el terme caló per a referir-se a la persona, o caló per a referir-se a la variant lingüística pròpia.

El terme "gitano" és majoritari a Espanya, encara que pot tindré connotacions pejoratives. Aquesta circumstància ha originat a Espanya una proposta recent per a substituir aquest terme per romaní o simplement "rom" (en romaní: home o marit). A nivell internacional existeix també una proposta comuna per a utilitzar rrom, tant el nom del poble com l'idioma, si bé no hi ha encara acord sobre l'existència o no del doble fonema “r-r” en les llengües gitanes centreuropees.

La paraula "gitano" procedeix d'"egiptano", per què en el segle XV es pensava que els gitanos procedien d'allí o, en tot cas, d'Egipte Menor, una regió d'Àsia Menor, entre el Peloponés i Turquia. Quan van penetrar a Europa, molts grups de gitanos es presentaven a si mateixos com "nobles egipcians". La paraula "caló" pareix procedir de l'indostaní "kâlâ", que significa "negre".
Weekend a Barcelona

Weenkend in Barcelona
L’1, 2 i 3 de juny he fet una visita a casa. Visita al CJB, a la Fundació Ferrer i Guàrdia i l’MLP, dinar fraternal, tarda de família, sopar amb l’entorn i festa amb els auto-escollits. La Gemma Martín ja em va dir que tindria una sensació de desplaçat i és cert que, tot i haver passat només tres mesos, et trobes estrany. Veure els pares, els amics, els alliberats de l’MLP. Sensacional... Els primers de tornada a Londres amb una mica de baixada, però entretingut amb els reptes del nou nivell i el Código DaVinci.

Upper Intermediate
Vaig començar tot just a l’equador de l’estada a un nou nivell d’anglès. L’Upper Intermediate m’ha de permetre en els dos propers mesos millorar fluïdesa en l’speaking, aprofundir i revisar la gramàtica apresa en els primers mesos i afinar l’oïda perquè hi hagi un major nivell de comprensió. Estic esperançat d’aprendre molt més... Si bé, ara estic en aquest punt crític de l’aprenentatge d’una llengua que et dona la sensació que no avances. Tot serà superar el moment de crisi!

2. Univers laic i progressista
Instruïu-vos i sereu lliures.Associeu-vos i sereu forts. Estimeu-vos i sereu feliços.

Una nova secció on podreu trobar totes les meves neures i reflexions sobre l’univers laic i progressista..

La Trobada de l’MLP
El 9 i 10 de juny va tenir lloc la trobada a l’MLP. És la primera que em perdo des de que Acció Escolta contacta amb el Moviment. Una cinquantena de persones. Només puc que copiar-los la presentació de les Línies 2007-2008 amb l’estil del seu secretari general, Joffre Villanueva:

Fa tres anys, amb l'arribada del govern d'esquerres a la Generalitat, l'MLP es plantejava un trànsit des de la perifèria al centre de l'escenari associatiu i polític català. En primer lloc, perquè la nova majoria podia (i havia) de resoldre la desigualtat de tracte que les organitzacions laiques patien. En segon lloc, i això era més intuïtiu, perquè el país sencer basculava cap a l'esquerra i els que ja hi érem passàvem a una posició central sense moure'ns de lloc. Dit per Forges a Espai de Llibertat, no queda res i per això destaqueu.

És arriscat afirmar que aquest viatge s'ha completat? Ho és, i tenim tantes evidències d'èxits i potencialitats com de fracassos i mancances, de manera que deixarem l'afirmació rotunda per quan tinguem més certeses. Però sí que podem afirmar que ens hi acostem, a la posició d'una opció hegemònica. Per mida, per model, per idees, som referents en l'àmbit associatiu. Potser sí que és hora de plantejar-nos aquest repte. Continuant amb les cites, si fa uns anys en Raimon Goberna deia que jugàvem a primera però érem l'Albacete, doncs potser cal que ens proposem ser, com a mínim, un equip amb opcions de guanyar la lliga.

Plantegem-nos seriosament un canvi de valors en la societat catalana. Després de 25 anys de fer pedagogia de la laïcitat, podem dir que aquesta torna a ser reconeguda en molts àmbits socials, culturals, polítics i acadèmics com la veritable garantia per a la llibertat de consciència, el pluralisme, la tolerància… Es fa difícil pensar que sense la tasca de les entitats de l'MLP això hauria pogut passar. Així doncs, decidim quines noves idees volem estendre i reforçar socialment.

La universitat popular
Amb el lema El carrer a la universitat, la universitat al carrer, torna la UPEC, del 9 a 14 de juliol, un cop més pretén ser un punt de trobada de les sensibilitats progressistes, on responsables polítics, representants socials, experts acadèmics i del món de la cultura, comparteixin experiències, coneixements i reflexions. Aquest any els temes a tractar seran immigració, abstenció, organització del temps, canvi climàtic i habitatge.

Amb aquestes jornades la UPEC probablement tanca el seu primer cicle triennal. Els nous reptes de la universitat popular hauran de tenir necessàriament dos eixos: fer arribar la proposta arreu del territori i aconseguir un grau major d’implicació del Consell Social en el desplegament programàtic. Malgrat tots els intents de desestabilització de diferents sectors polítics i social molt minoritaris i localitzats, la UPEC es consolida com a un observatori de les polítiques laiques i progressistes del país. Consulteu el programa i apropeu-vos!

El Moviment Laic i Progressista i la Unió Europea (I) -o la comparació de dos casos d’optimisme orgànic-
A priori aquest amb la primera part del títol d’aquest article us podeu imaginar que venim a parlar del posicionament de l’MLP sobre el procés de la UE, o potser de la creació d’aliances en el territori europeu per a la creació d’un EU-SPM o MLP-EU, sigles que correspondrien a la versió anglesa o francesa del nom. No, no va per aquí. O potser si la seu central hauria de estar a Brusel·les o Istambul. La reflexó va dirigida a comparar la Unió Europea i el Moviment Laic i Progressista en la gènesi, el procés fins arribar a l’actualitat, en el model d’organització i de presa de decisions, així els efectes de la seva acció. Dos processos amb èxits semblants. L’article està dividit en dues parts. Aque va la primera:

Primera part: La Gènesi
La Unió Europea és un projecte que compta amb un camí de 50 anys. Ara els celebrem amb cert esceptisisme. Al moviment laic i progressista en celebrem els 15. Si tenim en compte que Espanya va entrar a la CEE l’any 1986 i que les llibertat democràtiques, i amb ella el dret d’associació, va arribar molt més tard, podríem dir, que pel que fa als catalans, la UE i l’MLP apareixen en un moment semblant per als catalans.

Tant la UE com l’MLP neixen amb una necessitat contra alguna cosa. La UE en els seus inicis vol construir un espai econòmic, en un primer pas, amb la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer. Neix cansada de veure com els europeus ens passem molts anys estobant-nos a base de bé, amb dues guerres. El moviment laic i progressista, en els seus inicis podríem dir que neix amb la creació d’una federació de centres de temps lliure, Esplais Catalans, i per la seva banda, la creació d’una fundació que vol destinar els seus esforços, entre d’altres, a la recuperació de l’associacionisme d’esquerres.

Primera conclusió: Les dues realitats neixen a favor de valors universals: la pau i la fraternitat europea i la difusió d’uns valors de justícia social i d’ètica civil.

Segona part: El desplegament del veritable projecte
La Fundació Ferrer i Guàrdia i Esplais Catalans decideixen emprendre un camí en comú més tard. Es decideix crear l’Escola Lliure El Sol, el cor del Moviment. Neix l’any 1957 amb el Tractar de Roma, la CEE, el mercat comú.

La comunitat creix. Es dona entrada a països a nous països, fins a tres amplicacions progressives, l’Europa dels nou, dels deu i dels dotze. L’MLP, del projecte inicial es planteja un creixement conceptual important: Se separen l’activitat altruista de la remunerada i es crea la Cooperativa Entorn. Es procedeix a donar entrada a la Fundació Terra, a la creació de l’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya, a partir d’Esplac-Jove.

La caiguda del Mur suposa un canvi d’escenari no només per a l’Europa comunitària sinó també per a l’escenari europeu en general. Es procedeix a un canvi de l’estratègia de vertebració europea. S’arriba a l’Europa dels 25 amb l’entrada d’Acció Escolta de Catalunya i de Cooperacció representa un canvi d’escenari en el Moviment Laic i Progressista, si bé també ho és per aquelles entitat que no en formen part. Les creació d’un bloc progressista amb diferents cares fa plantejar a la resta què són i quin és el seu lloc al mapa. No totes, les cristianes ja ho tenien clar.

Segona conclusió: Els projectes neixen amb un vocació d’esdevenir opcions hegemòniques. Per això la seva missió és el creixement i l’expansió. L’horitzó és seduir i sumar més esforços. Les ampliacions no es van a qualsevol preu, però tampoc es poden preveure. Que podia preveure la caiguda del mur? O la creació d’Acció Escolta? Ningú.

Continuarà... The show must go on!

6 mesos d’Entesa i les oportunes reconversions estratègiques
A banda de rodes premsa i tal, a mi m’agrada molt la nova generació de catalans que governen el país. Els que hi ha al capdavant i la generació que ve. Evidentment me’ls sento molt més propers. Per primer cop són majoritaris els que provenen de les classes populars i no se’ls veu massa lligats a poders fàctics de cap mena, ni cap por amada des de la seva infantesa. Permeteu-me un cop més que prengui el Moviment Laic i Progressista com a punt de partida de la meva reflexió. A la gent d’ordre ens encanta parlar de la nostra organització. Si ets sindicalista acaben dient-te que ets un pesat. Conyes a part, estic plenament convençut que si molts dels governants actuals tornessin a ser adolescents ara i apostessin per l’associacionisme com a via d’implicació i incidència política escollirien algunes de les entitats de base del Moviment Laic i Progressista: a l’escoltisme, a l’esplai, als casals de joves, als grups territorials de cooperació, a les guerrilles verdes, als ateneus... Lluny i lliures de les seves experiències properes a la caritat i a l’assistencialisme, al kumbaisme, al nacional-cat-catolicisme, al nacional-elitisme, o a l’oportunisme nacional-transversal o estatal-transversal. Apostarien per un associacionisme obert, popular, laic i, per descomptat, progressista. En definitiva republicà, democràtic i vertebrador amb un projecte a mig i llarg termini, com sembla que ha de ser la pròpia Entesa.

També crec que la majoria també signarien, amb els ulls tancats, l’Ideari de l’MLP com a punt de partida del qualsevol Pacte de Govern. Ara bé, quan arribem als aspectes concrets de la política quotidiana dels “nostres partits”, dic nostres, perquè entenem que són part dels nostres referents en l’esfera partidista de la complexitat política, i així ho vam fer saber amb el Manifest i Programa “Per un Govern d’Esquerres”, ens trobem amb grans dificultats d’arribar a complicitats. Alto! Que ningú em malinterpreti. No vull dir que pel fet que siguin “els nostres”, ens han de donar tot el que demanem. Això ha de formar part de temps passats. Com també ara tenim equipaments de milers de metres quadrats de culte mono-religiós buits. No és aquest el tema. I aquest podria ser un element a tenir en compte, l’eix interreligió (catòlica)-laïcitat. Afortunament cada cop ho és menys. Aquest és un eix que juga en menor mesura. Nerviosos estan, això sí. I surten al carrer i fan manifestacions. Es nota i es fan sentir a la seva secció diària de La Vanguardia. I a Catalunya, a les ordres del pujolisme fins fa poc, ja preparen la seva reconversió a un laicisme eclèctic, a una mena d’interculturalitat transcendental oberta a la nova immigració, a la nova pobresa, i és clar, al tripartit, més durador; que d’altra banda, potser ja preveien. Luckmann ho explica d’aquesta manera “las instituciones sociales han emigrado del cosmos de lo sagrado”. I sinó que li diguin a Joan Puigcercós -un paio que em trempa, tot i estar en hores baixes- ja que mai s’hagués imaginat ser el primer convidat a tal Fòrum Social. Qui li havia de dir al Diputat K que inauguraria ell mateix una tribuna d’això que aviat li començaran a dir d’inspiració cristiana, patrocinada ni més ni menys que pel pare del famós llibre d’estil de la comunicació jacobina moderna. I és que, clar, Catalunya ha deixat de ser Catòlica, ho diu el Jordi Serrano, parafrasejant a Manuel Azaña, amb dades que així ho mostren.

3. Lectures. En versió origina i lectures d’estudi obligades
“el moviment cooperatiu genera en ell mateix una concepció determinada del món” Gabriel Plana

Russel Square, Hyde Park, el llit de la meva habitació, l’autobús, el tube... qualsevol moment i lloc és bo per aprendre’n alguna cosa nova.

Scouting & Freemasonry: Two Parallel Movements?
L’any 2006 l’escolta francmaçó de Nottingham Toni Harvey ha publicat un llibre sobre la relació entre escoltisme i francmaçoneria. Us sona? L’esquema del llibre és molt similar al que hem publicat aquest 2007 amb Joan-Francesc Pont. Examina els dos mons, analitza la relació de Robert Baden-Powell amb la francmaçoneria i la seva influència a l’hora de proposar el mètode. I després parlar de la Kindred Lodges Association amb més de 50 anys de suport a l’escoltisme des de la francmaçoneria, així com del futur de relació que es planteja entre els dos moviments. Després d’un intercanvi de publicacions sembla ser que ben aviat ens retrobarem i tindrem l’oportunitat de tenir de parlar sobre el tema. Malgrat comptar amb més de cinquanta anys de treball associatiu adult en favor del creixement i l’expansió de l’escoltisme, plantegen alguns dubtes i dificultats que en el nostre llibre vam passar per alt, en bona lògica, perquè la seva articulació està molt més avançada i és més concreta.

La masonería
Per a un ex-dirigent d’organitzacions juvendils, com és el meu cas, és difícil llegir un llibre d’associacionisme, sigui el que sigui, i no buscar ràpidament la comparació des del punt de vista ideològic, pedagògic, organitzatiu o estratègic amb l’escoltisme i concretament amb la meva organització, Acció Escolta de Catalunya. I aquest és un clar exemple de document de la francmaçoneria regular que ajuda a comprendre molt més alguns dels debats que perduren a l’escoltisme a dia d’avui.

He tingut l’oportunitat de conèixer un dels seus autors, en Francesc Xavier Altarriba, al qual li agraeixo la seva acollida i atenció a casa seva a Sant Quirze de Safaja, el dia de la meva tornada a Barcelona, l’1 de juny.

Com li vaig fer saber, la lectura la podia fer perfectament en clau francmaçona o en clau escolta i estar llegir dos llibres en un en paral·lel. Molts dels plantejaments i reflexions que s’incorporen són també pròpies de l’escoltisme. Aquest llibre, escrit juntament amb Florencio Serrano, el 2006, m’ha servit també per aprofundir en les diferències entre francamçoneria regular i liberal.

No puc fer la nota del llibre perquè li vaig deixar al meu pare a l’estada a Barcelona, amb les anotacions que havia fet. Un cop recuperat completaré la crítica.

El cooperativisme català o l’esconomia de la fraternitat
Aquesta és una publicació d’obligada lectura per totes aquelles persones interessades en el fet cooperatiu. De la mà de Gabriel Plana i amb pròleg de Joan-Francesc Pont, es presenta un treball exhaustiu de recerca sobre el cooperativisme i el seu recorregut a Catalunya.

És una coedició (1998) entre l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials (UB), la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia i la Fundació Roca i Galés. I consta de 4 grans blocs: Els antecedents, els anys d’organització, el periode que comprèn la Mancomunitat fins els anys trenta i un darrer extens capítol sobre els anys trenta.

Està molt bé, en carta manera és una aproximació també a la història de Catalunya, al moviment obrer, als partits polítics, la seva evolució i la relació amb la societat civil organitzada, a l’evolució del propi cooperativisme i la comparació constant amb Espanya i Europa.

Com sempre tots aquests llibres, acaben amb el neguit de la guerra.

Quan el Vicenç Molina diu que està tot escrit, a vegades penso que no té raó. Però certament, hi ha vegades que penso que deu ser veritat. Atenció a la perla que he trobat de Salas Anton el 1901, recent escollit regidor per la coalició republicana:

- Les reunions del consistori haurien de ser a la nit; així hi podrien anar tots els ciutadans interessats al marge de la classe social respectiva

El programa del Salas en general no té desperdici. Començo a entendre perquè al Jordi Serrano li agrada tant. Sensacional. Mireu:

- Els serveis que ha de prioritzar l'ajuntament són la sanitat i l'educació

- Socialitzar els serveis que permetin, confiant a les associacions obreres, la realització de tots els que avui atorguen a empreses no sempre proves honroses

Està molt bé per identificar a banda del pensament de Salas Anton, autor i activista de referència, altres estudiosos del cooperativisme, en Roca i Galès, i protagonistes com Martí i Julià, Pi i Margall, Valentí Almirall, Rovira i Virgili, Ferrer i Guàrdia, Francesc Layret... I les tensions entre moviment obrer i burgesia sobre el fet cooperatiu, aixi com les diferents visions dels partits i les seves confiances i desconfiances...

Em queda la sensació que queda molt camí a recórrer per teixir una societat la que va desaparéixer amb el feixisme i la postmodernitat.

El subdesarrollo social en España, causas y consecuencias
2006, Vicenç Navarro, el nostre avi il·lustrat. Podia haver estat avi il·lustrat i simpàtic, però en aquesta vida no es pot tenir tot. I ell és un geni amb falta de simpatia. Les seves vivències i motius tindrà el bon home. Aquest és un llibre que actualitza l’anàlisi sobre la realitat d’Espanya, amb referències constants a Catalunya. De fet, són tres llibres en un. Una primera part d’anàlisi de la realitat amb un treball exhaustiu de dades sobre els quatre pilars de l’Estat del benestar: dret a l’educació, dret a la sanitat, dret als serveis d’ajuda a la família i dret a les les pensions. I altres temes com el mercat de treball o la renda bàsica... La segona part tracta les causes històriques del subdesenvolupament social i el domini del nacionalisme conservador en la història del país. En la tercera part parla del neoliberalisme al món i les principals causes del creixement de la pobresa. En la darrera part planteja possibles alternatives des de l’esquerra i, concretament des de la socialdemocràcia.

Darrerament els partits socialdemòcrates europeus obvien el concepte de classes socials. Dir que ja no existeixen esquerres i dretes, que per guanyar cal fer un viatge al centre. Error, ja que el reconeixement de les classes socials no ha d’implicar l’altra proposta marxista de lluita de classes, com a forma de millora de les condicions de les classes populars. Es passen tres pobles i ho esborren tot. Tic postmodern en tota regla.

Parlar d’igualtat d’oportunitats, polítiques inclusives, d’assessorament i mediació, de recursos interculturals... no és una forma de reconèixer implícitament que existeixen desigualtats, pobresa i, per tant, classes socials. El professor Navarro ho explica molt bé. Llàstima que no faci un atac més directe als tics postmoderns... No estaria malament. Suficient fa ja en posar a l’esquerra al seu lloc! Em quedo amb aquesta frase sensacional de la Primera part:

“No se deben confundir dos conceptos distintos: un concepto científico puede ser antiguo y no por ellos anticuado. Le expliqué que la gravedad era muy antigua, pero no era anticuada, como podria comprobar fácilmente si saltaba de un tercer piso. El concepto de clases sociales es antiguio, pero no anticuado. Antes al contrario, es de una enorme importancia para enteder nuestras realidades.”

Un manual bàsic per desenmascar els mites i tòpics sobre l’Estat del benestar i les trampes del liberalisme americà i del blairisme, que a Espanya tan agraden entre els cercles de l’establishment de la comunicació, la política i l’economia. A més, el capítol central és un manual per conèixer de primera mà que representa el nacionalcatolicisme espanyol.

Intel·ligència i Caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939)
L’amic Oriol Illa em va arribar aquest llibre Intel·ligència i Caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939), acompanyat d’un article publicat a xarxanet.org. Són d’aquells llibres que si els agafes un dia bo, comences i no pares… I així va ser… Procedeixo a fer la meva valoració:

A Batista i Roca no li agradaven ni el futbol ni el xarleston, era més partidari de la sardana i l’excursionisme. I tot així, era més proper al model britànic d’instrucció de joves. Va ser admirador dels sòkols tot i que finalment es va decantar pel desplegament de l’scouting. Un dels motius és que no li agradava de la proposta txeca per la seva inspiració d’educació en llibertat fruit de les idees de la Il·lustració. Sota el lema Pàtria, Cultura i Esport funda Palestra, un projecte ideològic, cultural i educatiu de reconstrucció nacional per a la formació de joves, des d’on es pretén articular excursionisme, escoltisme, associacionisme estudiantil, esport, aviació, activitat aquàtica, i amb elements organitzatius avançats: l’Obra social i el suport dels adults als programes d’ajut per a joves; els programes formatius de capacitació professional, de foment del coneixement de la història, la llengua catalana i la promoció de la lectura; la capacitat mobilitzadora arreu del país... Com tantes altres organitzacions, a partir dels fets del 6 d’octubre va començar a minvar la seva activitat.

Dues notes curioses: La primera és el fet que es dediqui un capítol a desmentir la fascinació o deixem-ho en admiració de Batista i Roca per organitzacions juvenils feixistes. La segona és l’escasa confiança entre Esquerra Republicana de Catalunya i Palestra. Batista o Roca parlava amb cert despreci i desconfiança del partit hegemònic a Catalunya alegant que era “una cosa de polítics i republicans”. L’autor, Lluís Duran ho sintetiza així:

Els criteris de l’acció educativa i cultural partien, en definitiva, d’unes consideracions ideològiques ben diferents entre la Generalitat d’ERC i Palestra; on Palestra destacava l’interclassisme, llibertat d’opció i afirmació i concòrdia nacional, el partit hi percebia opció per les classes populars, criteris ideològics d’una arrel força distinta (laïcisme, i iniciativa de l’administració pública per aquests objectius) i col·laboració amb l’Estat espanyol republicà.

Hi haurien alguns matissos. Altres organitzacions socials semblants sí que van cercar certa complicitat per construir un espai d’ara que aquells li diuen governance. Exemples són l’altra branca de l’escoltisme o el propi cooperativisme, en el que Esquerra hi confià.

No és casualitat que 70 anys després a Catalunya, amb una Guerra pel mig, 40 anys de feixisme i 23 de pujolisme, on la política comença a plantejar-se esquerres i drets, emergeixi amb força una organització que ja és una realitat com ho va ser Palestra: el Moviment Laic i Progressista, que construïda molt diferent (ideològicament i organitzativa), juga un paper semblant en la formació del jovent però, que en cap cas defuig d’un posicionament equidistant entre dretes i esquerres. Tot el contrari. Ah! I amb una relació magnífica amb ERC, amb qui manté espais construits conjuntament com la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, amb altres partits i forces progressistes del país.

Efectivament per a un dirigent de l’MLP, la lectura d’aquest llibre, la qual recomano, es pot fer en una clau de comparació constant de la nostra organització amb Palestra. I no és difícil evitar-ho. Salvant la distància del temps i el context polític, hi ha semblances en el model general d’organització. Evidentment la inspiració en un model saxó versus la inspiració en el model francès d’educació popular; el nacionalisme per davant del progressisme i la defensa de les classes populars, la creació de l’entramat per dalt a partir de seccions versus el federalisme com a proposta de creixement i organitzativa). I com tot en aquesta vida, Palestra ens deixa coses interessants a estudiar, copiar o com font d’inspiració. L’Aplec de Ripoll, la Crida del Foc (propostes de mobilització força interessants amb cert simbolisme), la connexió amb l’esport i sobretot, la voluntat d’esdevenir una proposta d’intervenció des de la societat en el màxim d’àmbits possibles.

El animal público
Amb el Manuel Delgado vaig tenir l’oportunitat de poder compartir programa a Ràdio-4 a la tertúlia “Amb molt de gust” de la mà de la sempre encantadora Sílvia Tarragona. Aquest és el seu llibre publicat l’any 1999. A mi aquest tipus d’autors anti-tot i radicals que m’esgoten. És un personatge disfressat d’antropòleg que té un punt d’escentricitat orgànica.

Però s’ha de reconèixer que presenta una perspectiva de la cosa pública i de les ciutats que s’ha de conèixer. El que passa és que vol dir moltes coses en poc tros i pretén fer uns relligats que a vegades es fan inteligibles per al lector, fins al punt que et fa sentir una mica ignorant. I la meva pregunta seria: I no serà que acaba patint el mal dels autors postmodernos en la recerca d’una estètica en la que al final acaba fent reflexions superficials? Per exemple, el capítol del cinema “sembla” un repàs sensacional al cinema que observa les ciutats, però vaja si tot el que diu sobre les pelis realment relliga, es podria fer una enciclopèdia sobre la cosa urbana.

El capítol sobre la religió tampoc sembla estar malament, diríem que caminaríem junts en aquest sentit. Un repàs del paper de les religions que fan servir l’espai públic com a mecanisme de captació. M’ha connectat amb els fundamentalisme americans dels quals us vaig parlar al darrer London. Fins i tot un recadet per a les entitats laiques també: “cabría preguntarse si los nuevos cultor e incluso un buen númeoro de adscripciones militantes laicas actuales no son sino prolongaciones, con toques más o menos exóticos y sincréticos, de ese mismo principio de autocontrol y de ascetismo intramundano que atienden a idéntica demanda de autorregulación de lo sensible.”. I mireu, no estaria del tot en desacord tampoc sobre aquest concepte de modernització i santitat dels cors.

Al principi també està bé ja que reflexiona entorn alguns conceptes que posa en contraposició com: modernitat vs tradició i rutina, societat urbana vs societat comunal, mobilitat i estabilitat, anonimat i identitat, espai i territori, espai públic i espai d’accés restringit, territori circulatori vs espai residencial, llibertat vs determinació, lloc vs no-lloc...

El títol està argument al final del llibre de la següent forma: “En las calles el protagonismo no les corresponde a un supuesto animal político, sino a esa otra figura a la que deberíamos llamar animal público, actor de esas formas específicamente urbanas de convivencia que son el civismo y la civilidad, valores que a veces se presentan –no por casualidad- bajo el epígrafe de urbanidad. La calle es el lugar en el que se se produciría la epifanía de una sociedad de veras democrática.”.

La economia de opción
No és casualitat que Joan-Francesc Pont, president de la Fundació Ferrer i Guàrdia i Catedràtic de Dret financer i tributari, i il·lustrat a contracorrent en ple segle XXI, s’hagi decidit a escriure un llibre sobre l’Economia d’opció. “La economía de opción no es una forma de resistencia fisca ni de desobediencia civil”. Amb aquesta frase podríem definir el caràcter de l’autor i el seu posicionament entre valors antagònics, entre egoisme i altruisme.

Aquest llibre és una reflexió jurídico-filosòfica sobre el concepte d’economia d’opció que podríem definir com la virtut del bon contribuent en l’exercici dels seus drets i deures a la República. Un concepte molt més lligat a la ètica pública i a l’exercici de la bona ciutadania. Una societat somiada per l’autor que encara és possible. Un món en el que el sistema tributari i els impostos deixin de veure’s com un expoli en lloc d’una contribució. L’autor alega, entre d’altres, la llunyania entre llenguatge del carrer i el dels tributs, la insatisfacció sobre la qualitat dels serveis públics, sobretot els bàsics com la sanitat i l’ensenyament obligatori, i la sensació que una part de la població gaudeix d’uns privilegis fiscals intolerables. Per solucionar aquest dèficit i distanciament articula una proposta d’apropament a la ciutadania a partir de la construcció d’un nou dret administratiu que ens condueixi a una Administració democràtica basada en el diàleg.

En definitiva, el que ve a fer Joan-Francesc Pont és aplicar les seves fermes conviccions de lliurepensador al dret tributari cercant una nova cultura tributària, fet que dit així sembla entre utòpic o frívol. Ho argumenta de la següent manera al capítol “La Economía de opción y derecho a discrepar”: “La economía de opción, entendida como expresión tributaria de la autonomía de la voluntad, comprende, sin lugar a dudas, el derecho del contribuyente a sostener un criterio razaonado y razonable distinto del que sustente la Hacienda Pública, precisamente en la mediad en que los ciudadanos gozan, como se acaba de ver, de las libertades de pensamiento y de interpretación, directamente nacidas de su dignidad como personas.”.

Conclusió. Que dona gust trobar documents de base jurídica i filosòfica que apliquen un ideari en comú i un model de societat i de relació basada en el diàleg, en la simpatia, en la responsabilitat compartida, en la complicitat, en la lleialtat, en definitiva, entre ciutadania i institucions, entre Administració i contribuient, en aquest cas. Al cap i a la fi, en la recerca de la Utopia de la República ens hi trobem tots, fins i tot els doctors en dret tributari!

Per si esteu interessats: La economía de opción. Marcial Pons. Ediciones jurídicas y sociales, 2006.

El Código Davinci (llibre i pel·lícula)
4 anys després de la publicació d’un llibre que fins ara ha venut 80 milions de còpies, m’he decidit a llegir-lo. Estava una mica fart que quan em fessin referència a l’hora de parlar de francmaçoneria i tampoc tenia la sensació que era una obra que hi tingués una relació directa amb la francmaçoneria, com així ha estat. És un producte d’història-ficció entrentingut i de ràpid consum. Curiós que la malaltia orgànica dels catòlics hagi fet que hagin sortit més d’una desena de publicacions en contra del llibre explicant tots els errors i les trampes... Si el llibre és de fàcil consum, la pel·lícula és una mica rollete. Els films de nit amb escenes d’exteriors i persecució, sempre són difícils de pair sinó és que no estan molt ben fetes. Si li afegim que està protagonitzada per Tom Hanks, “apaga y vámonos”. Res més a dir.

4. Filmoteca - VOS

Plait again, Sam
Ja està instal·lat a Barcelona! Quina emoció... A veure què tal el rodatge. Woody Allen és com el Vicenç Navarro, que obra rera obra diu el mateix però sempre li trobes el seu què i algun matís interessant que no havies descobert abans. Sueños de un seductor és un clàssic en l’obra de Woody Allen, que hauré vist un parell o tres de cops. Però els diàlegs sempre fascinen fins al punt d’esdevenir antologia del pensament de l’home mitjà. Va renunciar al·legant manca d’experiència per a la direcció, i ho va fer en Herbert Ross l’any 1972. Hi ha moltes referències a pel·lícules europees i especialment a Casablanca, 1943. Aquesta és la primera aparició del duet Allen-Keaton, que triomfarà en altres obres, com Annie Hall i Manhattan. Esperem que la pel·lícula rodada a Barcelona i que donarà la volta al món, estigui a l’alçada de la seva trajectòria. Segur que sí, la ciutat s’ho val.

I love Miami (Dios o demonio)
Algunos dicen que está enfermo, otros lo dan por muerto, pero él está en Miami. Ostres, quin paper d’uns dels meus actors favorits de la vella guàrdia, en Juan Luis Galiardo fent de Fidel. Impressionant. Es fa molt creïble i la història està ben plantejada. Si teniu oportunitat deixeu-vos caure per la pàgina web i aneu a l’apartat Sobre la pel·lícula. Una comèdia amb tons dramàtics que fa pensar una mica sobre el procés cubà i els grans liders totalitaris. Em sobra alguna cançó d’aquests grups espanyols del tardo-estopisme que esgoten i que han aconseguit escombrar als Ricky Martin & company.

La piel vendida
No és un documental pornogràfic sobre la pornografia sinó un apropament a uns professionals als que, per viure en contínua exposició d’intimitat sexual, se’ls nega una vida com a la resta dels humans. S’enamora una actriu porno? Té fils? Té família? Com és la fidelitat d’una parella que treballa al porno? El cinema pornogràfic ha passat de ser un producte comprat d’amagatotis a vendre’s als quioscos i benzineres. Aquesta pel·lícula pregén obrir una finestra a un cinema que tots hem vist però que gaire bé ningú coneix, i que ho vol fer a través dels seus protagonistes. Són 75 minuts dirigits per Vicente Pérez.

La pornografia (del grec πορνογραφια pornographia) és qualsevol manifestació relacionada amb l'exhibició o evocació explícita d'actes sexuals amb la finalitat principal d'excitar. Sovint és relaciona amb prostitució ja que, en general, va associada a una activitat comercial. Està lligada a tota mena d'activitats i esdeveniments artístics, culturals o merament socials. En els darrers temps però, el qualificatiu pornogràfic s'ha vingut aplicant en sentit ampli i amb caràcter pejoratiu o de mera desqualificació a un gran nombre de supòsits i situacions. D'aquesta forma s'utilitza sovint per titllar qualsevol cosa de contrària a la moral catòlica o religiosa en general. La funció social de la pornografia és satisfer les necessitats de gaudi sexual dels seus consumidors i genera un volum important de negoci creixent especialment a Europa, Japó i els Estats Units d'Amèrica.

D’aquet documental de l’any 2004 m’obre un interès a una finestra desconeguda en general, però molt més a la pornografia del primer terç de segle. Sembla ser que Alfons XIII, “el rei pornògraf” era un gran consumidor de pornografia i en sabia molt. Barcelona ja era capdavantera en la producció, com ho va ser amb la recuperació de les llibertats democràtiques de la mà de Josep Maria Ponce i Maria Bianco. Entrevista a Roman Gubern sobre Alfons XIII

5. Música

La música que m’arriba a través del Pando, programa recomanable que posa fi definitivament al suport material de transportació de grans documents, com música i pel·lícules, vull destacar l’arribada de música i pel·lícules de formats més innovadors de DJ Meganeumatica.

Però la notícia musica d’aquest Londons és que ja arriba el Wireless Festival que tindrà lloc el 13, 14 15, 16 i que ens aproparà a Kaisers Chiefs, Daft Punk, The Cribs, The White Stripes, LCD Soundystem, Klaxons, Air, Editors... casi ná.

També m’heu fet arribar el darrer disco d’Els Pets, Com arribar al cel i tornar (2007). Encara no puc fer una valoració, però el que està clar és que en Gavaldà ens fa saber a tots que ha estat pare, cosa que no em sembla ni bé ni malament. Com a proposta britànica més interessant a destacar el darrer disco dels Editors “An end has a star” (2007).

Cançons recomanades London Calls

De la mà de la sàvia selecció de DJ Mariah als London Calls...

- The Good, the Bad & the Queen - Herculean (London calls 14)
- Pull shapes - The Pippettes– (London calls 13)
- Futuresex - Mendetz (London calls 7)

The confessions tour
És la gira que Madonna va realitzar l’any 2006, constitueix la gira que més guanys ha suposat per a una cantant femenina. Em Lluís Coromines em va arribar el DVD. Si us plau, si us cau a les mans, mireu-lo. Crec que ja l’he vist quatre vegades i realment és espectacular. Consta de quatre parts i la segona part és espectacular i polèmica: el tema beduí – espiritual:

Live to Tell: Madonna canta aquest tema simulant la crucificció, mentres tant un comptador mostra la quantitat d’infants orfes a causa de la SIDA a l’Àfrica.

Forbidden Love: Tema en el que es presenta el que podria ser interpretat com el conflicte entre palestins e israelís així com l’amor prohibit entre homosexuals i entre persones de nacions en conflicte.
Isaac: Tema que es pot interpretar que està dedicat a Isaac.
Sorry: Tema no menys polèmic, amb un desplegament d’uns deu ballarins.
Like It or Not: Tema amb una coreografia força provocativa.
Sorry: Un remix del tema en el què Madonna culpabilitza als líderes mundials dels problemes del món. Mostrant imatges fortes de guerra, fam, destrucción del medi ambiente, mentres diu frases como "no diguis que et greu" "estic farta de les teves mentides ".

6. Barcelona, capital de Catalunya

Dedu-ele-ccions

1. Hi ha un esgotament preocupant en la ciutadania per les qüestions públiques, especiament per les institucions
2. Aquest esgotament podria estar provocat pel distanciament amb els partits polítics i els representants institucionals, específicament
3. El distanciament en bona lògica seria provocat per la falta de reacció davant els problemes reals de la ciutadania
4. Els problemes reals de la ciutadania, a més, són tractats en un gran joc que és la participació de reunions interminables de cartolines de colors
5. Podria ser que la participació concretada en fantàstics processos participatius allunyessin molt més la ciutadania quan la missió seria apropar-la i això provoqués l’esmentat esgotament

24.754
No és pas el número de la grossa. És la xifra de barcelonins que han anat a votar i han dipositat el sobre buit. Aquells que, de forma reflexiva, es van apropar al col·legi i van voler fer palesa la seva desafecció de forma explítita. El vot en blanc representa 4,05% a Barcelona. Què hagués passat si el blanc hagués superat el 5% de percentatge de vot –mínim per tenir representació al Consistori-? La llei no contempla deixar cadires buides. Si algun dia no s’arriba al percentatge potser que el 41è regidor no es repartís. Una forma de recordar a cada plenari, comissió o reunió dels grups municipals de govern i oposició que alguna cosa no s’ha fet bé en els darrers 4 anys. No pot ser que el més important sigui la falta o no de cabell del Sr. Hereu, l’edat del Sr. Trias, l’antipatia del Sr. Portabella, la corbata del Sr. Fernández o les sabates de la Sra. Mayol. Els partits tenen la responsabilitat de respondre als problemes reals i els mitjans l’encàrrec de canalitzar informació de demandes i propostes. La resta ens ho podríem estalviar i no arribaríem a uns resultats on ningú pot treure pit ni mostrar satisfacció.

Ajuntament Barcelona
Ja sabeu que tinc una certa devoció per aquesta institució. No en va, m’he passat tres anys entrant i sortint, negociant propostes i mesures en favor de la joventut barcelonina. Hereu ho farà bé i té un bon equip per renovar la institució i el projecte, una altra cosa és que ho aconsegueixi. La veritat és que estic una mica fet pols per la sortida d’ERC del govern. Si jo hagués estat en Jordi Portabella hagués propostat el següent: a) pactar la reedició del tripartit amb igualtat de condicions (tothom ha perdut un regidor!) i b) dimitir com a regidor posant el càrrec a disposició de les bases republicanes de la Federació de Barcelona. Però no. Ho fem al revés. I arriba el caos. Els partits han nascut per governar. A mi això de fer oposició no ho acabo d’entendre. I una llàstima, perquè, tot i que no es garantia continuïtat en les carteres anteriors, ERC havia fet molt bona feina, per exemple a Joventut, que conec prou bé i de primera mà. Per mi l’error d’ERC és buscar l’aliança amb el que després dius que et passa el rodillo i no aliar-te amb ICV-EUiA. Però ja se sap que tampoc la coalició ecosocialista-comunista no ha estat per la labor de generar complicitats. Una oportunitat que desaprofiten els partits que es consideren alternativa al PSC. I, sobretot, amb la que havia caigut en l’etapa Clos!

Guillem Espriu, Xavier Florensa i Raimond Blasi... des l’associacionisme juvenil
Guillem felicitats. Estic molt content. Hem patit molt fins que l’hem vist de regidor i no em queda cap dubte que l’amic Espriu sigui des del territori o des d’algunes de les àrees socials, farà una feina molt important i que deixarà petjada com ho va fer al CJB. Des de casa seva, el Moviment Laic i Progressista, mirarem amb molta atenció i estima la seva feina.

De la mateixa manera, que junts però no barrejats, a l’oposició, estic convençuts que faran una tasca responsable per fer propostes de millora en Florensa (en la nova etapa d’auditor) com en Blasi, tenen quatre anys per aconseguir connectar amb les entitats i la ciutadania des de la sempre tasca feixuga d’oposició. Sort a tots dos també. Serà interessant el nou joc d’equilibris.

Esquerra Independentista
Aplaudeixo que gent relativament jove, de la meva generació, parlin clar i demani la independència de Catalunya. Ja us he dit algun cop que no sóc independentista, suposo perquè el tema no entra en les meves prioritats polítiques, però si hi hagués un procés d’autoderminació votaria que Sí a la independència de Catalunya. Deia que aplaudia a gent com l’Uriel Bertran, l’Hèctor Lòpez Bofill i algun de més jove com en Pere Aragonès. Però hi ha una cosa que no em queda clar. Quines són les intencions? Demanar la independència de Catalunya o fer-se amb el poder del partit? Ni Esquerra Republicana de Catalunya ni el Govern d’Entesa es mereixen aquests extranys moviments. I tot això passa perquè ningú li ha dit al Carretero que llegeixi més història de Catalunya i que se situï en la creació d’ERC. Potser acabarà adonant-se que les seves demandes no tenen cabuda, que molt li ha costat a ERC recuperar el seu espai original, l’esquerra socialdemòcrata i per descomptat, nacional. I sinó que li diguin a Batista i Roca, com desconfiava. Tot just acabo de publicar que m’assebento que l’Uriel Betran ha dimitit de les seves responsabilitats a ERC. Mals temps per l’Esquerra que més s’ha semblat a la dels anys trenta. Una llàstima.

EUiA: La Isabel Ribas no serà regidora. L’Eduard Suàrez tampoc (ERC-L'H)
Si una cosa em sap greu d’aquestes eleccions és la pèrdua dels regidors d’ICV-EUiA i ERC a Barcelona i L’Hospitalet de Llobregat. Dues persones, una dona i un jove, una per primer cop amb llarga experiència municipal, l’altre optant a la reelecció. L’abstenció en un cas i la fuga de vots a un partit residual, ens porten a perdre dues persones que haguessin fet una molt bona tasca, la primera, a l’Equip de Govern de Barcelona i el segon a la freda i difícil oposició del meu poble.

L’amic Joan Calderon a Sant Cugat del Vallès
Hi anava de 3. Ha sortir però malauradament CIU ha escombrat. L’alcalde Recoder “esdevé la figura institucional de Convergència” llegia. Espero que pugui compaginar bé les seves responsabilitats a l’Àrea d’Organització d’ICV i una feina sempre feixuga i grisa d’oposició. Totes les millors sorts per ell.

I a la capital dels Pirineus què va l’Albert Batalla?
Després d’aconseguir una espectacular pujada l’Albert, continuen obertes les negociacions per a la configuració del govern municipal de la Seu d'Urgell per als pròxims quatre anys. Les tres formacions amb més nombre de regidors: PSC-Progrés, amb sis; CIU, amb cinc; i ERC, amb quatre; mantenen la discreció sobre les reunions que han dut a terme. Qualsevol combinació entre dos d’aquests tres partits permet formar una majoria absoluta, que està situada en un mínim de nou representants sobre un total de disset.

És el sentiment de pertinença una necessitat vital?
Tinc una necessitat vital d’arrelament. Suposo que ens passa als xarnegos. Em sento català i catalanista si bé no em considero independentista. No tinc clar on acaba el catalanisme i on comença l’indenpendentisme. No m’atrau descobrir-ho. Per això suposo que no sóc independentista. Si hagués de votar en un referèndum diria que Sí. Però no treu que no tingui una necessitat vital d’arrelament.

Sóc fill d’obrers cordovesos emigrats a Barcelona i net de camperols anarquistes que van patir la cruentor de la guerra i, que per descomptat van passar gana. Vaig néixer a Barcelona i vam viure amb els meus pares a Santa Coloma de Gramanet i l’Hospitalet de Llogregat, seguint el curs de l’activitat obrera dels meus pares i la seva progressió econòmica.

He fet vida associativa a Barcelona, i he estat sempre amb un peu a cada costat de la Riera Blanca –carre que separa un municipi de l’altre-. Barcelona és molt gran i no hi veig forma de sentir-me barceloní. Em costa fer-me l’Hospitalet meva, el cau i gran parts dels amics, com el primer gran amor, estaven a Sants. Tinc una necessitat vital d’arrelament.

Envejo els patriotes, siguin del bàndol que siguin. Envejo els patriotes de barrio o poble. Envejo els independentistes catalans, envejo els francesos, envejo els americans, envejo al gracienc o al gironí. M’agrada el futbol i no tinc selecció. Tinc una necessitat vital d’arrelament.

Sembla imposssible la configuració d’un patriotisme republicà que ens faci com a mínim sentir-nos plens ciutadans. Pesa tan la llosa del feixisme i del regionalisme que ha patit Catalunya. M’esgoten els valors hegemònics amagats del catolicisme. M’hi sento classe popular, em subscric a les tesis del patriotisme social però continuo desamparat i tinc una necessitat vital d’arrelament. Algú em pot aclarir si el sentiment de pertinença és una necessitat vital? I si és greu, si hi ha solució?

7. Bústia i suggeriments

La resposta i suggeriments que m’esteu fent arribar les estic tenint totes en compte. Espero visitar tots els racons que m’heu recomanat. NO deixeu de fer-ho!!!!

Gràcies pels vostres enviaments, documents, links, cançons, llibres i cosetes vàries... Com deia aquell amic meu “sereu recompensats”...

Continueu, si us plau. I gràcies de nou.

London June 2007

LONDON CALLS V – Actes de fe de la intel·ligència

2007-05-24T22:25:00.000+01:00

Hola de nou i en van cinc,

Han passat 15 dies i tinc ganes de fer-vos saber què hi ha de nou. Uns dies carateritzats per un treball intensiu de l’anglès ja que ara començo a aprendre temes gramaticals que no havia treballat mai. Vosaltres de campanya i esperant, els de Barcelona, espereu amb candeletes la festa aquesta rara que mai se sap quan toca. En aquesta edició trobareu molta referència a temes relacionats amb la religió. Com ja us vaig dir el primer dia... llegiu allò que us vingui de gust: els titulars, les negretes, seccions, en diagonal... El que volgueu...

1. Living and getting culture in London

Una secció per a nostàlgics i curiosos de la vida londinenca...

El criquet (2)
Ara que ja sabem què és el criquet, podem entrar una mica més a fons en alguns aspectes. Us recordo que el criquet és jugat per dos equips d’11 jugadors cadascun. Un equip “bats” i l’altra “fields”. Quan tots dos equips han bajejat i recollit, com a mínim dos cops, depenent de la llargada del partit, l’equip amb més “runs”, guanya.

Batting
Un jugador bateja des de la línia de fons del pitch. Com a mínim ha d’haver dos jugadors batejant, si només queda un, l’equip està eliminat. Perquè us feu una idea cada cop que bateja els jugadors han de córrer d’una puta a l’altra com si es tractés d’una pista d’squash. La pilota pot ser llançada amb una velocitat màxima de 160 km/h i el batejador tractarà de tocar-la. Si el batejador aconsegueix colpejar la bola fora del camp, l’equip s’emporta 6 runs. Si la bola toca primer el terra i després va fora, es comptabilitzaran 4.

Evidentment les condicions de la herba i la pilota, com en un partit de tennis, juga un paper fonamental, per tant, després d’uns dies de fer servir la mateixa pista, com a Wimblendon, el contacte és d’una manera o altra. Cada país té les seves tècniques de batejar en funció de la herba. Es veu que hi ha molta diferència en la manera de llençar d’un australià a la d’un anglès, per les condicions de l’herba.

Fielding
L’equip que recull ha d’aconseguir eliminar a deu jugadors. Els stumps són tres palets que se situen darrera del batejador. Aquest intenta cobrir-los, quan el jugador de l’equip que recull llença la pilota contra els stumps, anomenat bowler. Curiosament cometrà falta si no llença la pilota amb el braç totalment estirat, és a dir, no es tracta de llançar la bola. Un punt d’elegància i dificultat que no està malament. Si el bowler toca els stumps el batejador estarà eliminat. El batejador tampoc pot tocar els stumps, si els toca, també estarà eliminat. I de la mateixa manera que el bèisbol, si algú agafa la pilota a l’aire després de la batejada, també estarà eliminat el batejador, sempre i quan el jugador recordi dir: Howzat. Si se n’oblida no haurà servit de res agafar la pilota en l’aire.

Curiositats
Els partits internacionals poden durar un màxim de cinc dies. El resultat d’aquests partits, acostuma a ser d’empat. El 1938-39, el partit més llarg es va disputar a Sudàfrica i Anglaterra, sense temps límit per acabar; deu dies de criquet es va suspendre el partit, ja que els anglesos havien d’agafar el vaixell per tornar. Evidentment, el criquet modern és molt més agressiu i les taules acostumen a ser menys comunes. Hi ha una dada que impressiona i és que diuen que l’any 1770 al voltant de 15000 persones es van donar cita per veure un partit. El primer partit internacional va ser jugat entre Anglaterra i Austràlia l’any 1877. Aquests dos equips, cada dos anys, es donen cita per jugar un partit, que ja compta amb força tradició ambdós països, sobretot a Austràlia on el criquet és molt més important. Curiosament, per aquests tipus de partits, els equips conserven una certa tradició en la vestimenta.

Fabric
Com diria el meu amic Lluís Coromines, Quina barbaritat! Fabric és una discoteca situada a la City, a Charterhouse, a uns vint minuts llarguets caminant des de Russell Square. Obren a les 9:30 hores i tanquen a les 07:30 hores del matí. 16 lliures l’entrada i adquirides a internet. 2 lliures l’ampolla d’aigua i +6 el whisky doble amb gel. Vam anar amb el Jordi (tritó) i ens hi vam trobar amb gent del college. Si algú es pensa que ens hi vam estar totes les hores, va equivocat, però sí que vam aguantar prou bé. Fins i tot, m’hi hagués quedat més estona, però el Jordi estava una mica cansat. Situada en una antiga fàbrica de frigorífics amb una decoració molt sensacional. Pels amants de Razzmatazz, de Fellini, de Terrazza, o de quasevol espai musical, així com pels fidels d’indrets incomparables com B-Side Cafè, aquesta és una cita obligada.

Museum of London
Vam anar amb el Jordi (tritó) a veure el Museu, situat a la City. Parada de metro de Aldgate, que en cap de setmana no funciona i llavors has de baixar-te a St Paul’s, que està molt aprop. Dues exhibitions. Una sobre la història de Londres des de la Prehistòria fins a la Pesta, a l’edat mitjana. L’altra sobre l’incendi que destruí la ciutat l’any 1966. Una llàstima que el museu sigui tan petit, certament estaria bé que hi haguessin algunes exposicions més que completessin la trajectòria històrica de la ciutat, sobretot en el segon mil·lenni i sobre història política. El Museu està situat al complex de Barbican, d’una bellíssima riquesa arquitectura, pel meu gust, alhora que controvertida, de la que ja us he parlat amb anterioritat.

Conferència de Michel Onfray a l’Institut Français
Vaig anar a veure una conferència del filòsof i escriptor Michel Onfray a l’Institut Français, autor$ entre d’altres, del Tractat d’Ateologia. Professor de filosofia a l’escola de secundària a Caen entre 1983 i 2002, moment en què es crea la “Université Populaire de Caen”. Procedeix de la tradició llibertària i defensor de l’hedonisme, l’ateisme i el cinisme. El seu discurs va encaminat a defensar que cal aprofitar la vida real, ja que és impossible que existeixi una vida més enllà de la mort.

A la conferència, com Vicenç Molina o Joan-Francesc Pont, sense papers, ni tant sols un bolígraf per apuntar, va reflexionar entorn algunes de les idees que exposa al Tractat d’Ateologia, de les quals, destacaria el paper constant de l’Esglèsia Catòlica per reconstruir-se davant la raó, la història, el progrés, la ciència... i el maniqueisme orgànic amb el que planteja els seus posicionaments.

Davant l’afirmació del presentador que les religions són un tema del segle XX i passat de moda, Onfray va ser rotund, les religions manen molt i són protagonistes del segle XXI. Em va semblar molt interessant la reflexió entorn al posicionament dels partits socialdemòcrates europeus davant del paper de les religions com actors en la cosa pública.

Em va fer pensar en el document escrit per en Raimon Obiols (PSC) sobre el mapa polític a Itàlia i les imminents intencions de muntar un partit progressista, així com la posterior advertència d’en Jaume Bosch (ICV) sobre la forta influència del cristianisme social en la gènesis de l’invent. Més que mai, el paper dels partits progressistes de centre-esquerra han de optar per la Laïcitat com a fórmula de construcció d’un pluralisme real en la convivència i l’educació.

No va faltar, abans d’acabar, la pregunta sobre les eleccions a França, on va fer una reflexió sobre el posicionament de la dreta davant la laïcitat, i on va elogiar el paper obert de Chirac sobre aquest tema. I el dubte si Sarkozy tindrà una posició oberta o més aviat pragmàtica. I en què es traduirà el seu pragmatisme en matèria de laïcitat... Molt bo, ja que va acabar dient que Royal no tenia res a dir entorn aquest tema. Mala senyal, doncs.

La biblioteca de l’Institut Francès plena un quart d’hora abans. 3 lliures l’entrada i puntualitat anglesa.

He investigat una mica més sobre Michel Onfray i he trobat alguns links recomanables, entre els que destaco aquest d’una entrevista entre Michel Onfray i Nicolas Sarkozy. Aquí un paràgraf per obrir boca:

NS: Vous, vous êtes communiste?
MO: Ni communiste ni libéral. Je pense qu'il y a des options, notamment libertaires, de gestion du capital qui sont intéressantes et qui reposent sur la coopération, la mutualité, le contrat, la fédération ou les crédits populaires. Proudhon est un auteur qu'on lit peu aujourd'hui, et souvent mal.
NS: Donc, ça vous intéresse, la complexité?

MO: Bien sûr ! Il vaut mieux qu'on finisse sur un éloge de la complexité que sur le braquage idéologique de la première demie-heure...

Cutty Sark
El Cutty Sark, construit el 1869 i amb la funció de fer la ruta comercial de la llana i el te des de la Xina a Londres, es va cremar el 21 de maig, i podríem dir que va deixar d’existir com a tal. L’ànima de Greenwich, fins i tot dóna nom a una estació del tube. Patrimoni de la història d’Anglaterra i recurs turístic de Londres. Consternació entre la ciutadania i excusa perfecta per a l’exaltació d’un recurs patriòtic. La reconstrucció, per molt fideligna que sigui, no deixarà de ser una això una reproducció. Aquestes tragèdies que són viscudes de forma col·lectiva, són eines per a la construir un imaginari necessari per a creació d’un patriotisme republicà, entès com la forma de generar referents alternatius a les propostes religioses i comunes a tota la ciutadania. Ja veurem. Sempre ens quedarà l’ampolla d whiski.

The 7 sins of englands
Els 7 pecats capitals, anomenats pecats mortals, són una classificació de vicis dels ensenyaments cristians catòlics per educar i fer instrucció als seguidors de la moralitat. Van començar a tenir popularitat a principis del segle XIV, amb la incorporació en novel·les de l’època. Els St Pecats Capitals són els següents: Luxuria, Gula, Avaritia, Acidia, Ira, Invidia y Superbia.

Aquí tenim els Set Pecats Capitals dels anglesos, que han donat peu a una sèrie a la televisió. Res diferent als pecats capitals de l’spanish macho fidel votant de les majories, de fàcil reconeixement per allà on vagi.

1. Rudness
2. Consumerism
3. Slaggishness
4. Violence
5. Hooliganism
6. Binge drinking
7. Bigotry

Oxford
Aprofitant que ha tornat a sortir el sol vam anar a Oxford. Una excursió que comença a la terminal de Paddington, a l’estació de la qual surten els trens per anar a l’Aeroport de Heathrow. Un espai amb la bellesa que tenen totes les estacions terminals construides a la primera meitat del segle XIX a Londres. Està situada a l’oest de la ciutat per sobre de Kesington Gardens. El tren va trigar a l’anada una hora i mitja i a la tornada uns cinquanta minuts. Fet que no vaig acabar d’entendre, sobretot a l’hora de despertar-me de tornada a Paddington, ja que m’havia semblat molt curt.

Vam menjar paella, que per cert, no tenia res a envejar a les paelles de la Barceloneta aquestes per turistes, fins i tot diria que molt més bona, així com productes artesanals del sud del continent. A més, vam veure la final de FA Cup entre el Chelsea i el ManU, amb victòria dels de Mourinho Drogba el darrer minut de la pròrroga. Sembla que, gràcies a aquest títol, ens podrem salvar de veure a Mourinho a la lliga de les estrelles, de moment, a l’etern rival. Al pub, vam compartir taula amb Simon, un alemany afincat a London (entre setmana) i Oxford (els caps de setmana) i amb el que vam prometre tornar-nos a veure a la City.

Oxford és una antiga ciutat universitària amb més de cent trenta cinc mil habitants. I té algunes diferències amb la gran rival, Cambridge, de la que us vaig parlar en algun London Calls anterior, la principal és que disposa d’activitat industrial. La Universitat d’Oxford és la més antiga d’Anglaterra i de la que es parla per primer cop el segle XII.

De personatges interessants que han passat per Oxford m’agradaria destacar el sudafricà JRR Tolkien que va ser professor de llengua anglesa. I Radiohead, una de les principals bandes del pop britànic, que neix en aquesta ciutat.

National Secularism Society
Si alguna organització pot assemblar-se a la Fundació Ferrer i Guàrdia a UK és la NSS. En aquests 15 dies he tingut l’oportunitat d’apropar-me a la seva seu, curiosament ben aprop de Russell Square, pràcticament a dos minuts, a Red Lion Square, al mateix barri de Holborn.

Vaig adquirir alguns llibres, manuals, dvd, reculls d’articles, quaderns... sobre lliurepensament, ateisme, laïcitat o religió. Així com un parell de samarretes modernes, tot s’ha de dir, amb els següents slògans: Happy heathen o Religion the problem, not the answer. També vaig adquirir una taça per la meva col·lecció que diu Atheism and proud of it.

A banda de la visita turística, hi hauria possibilitats d’arribar a acords amb la NSS des de la Fundació Ferrer i Guàrdia, molt present en tots els debats mediàtics i veu defensora de la laïcitat (secularism). Intercanvi de llibres, alguna recerca d’àmbit europeu... A Catalunya tenim molt a aprendre d’ells com la seva capacitat als mitjans, segurament ells tindran a aprendre de la Fundació Ferrer i Guàrdia, la capacitat d’articular un moviment associatiu al darrere. No val faltar, evidentment la conversa sobre escoltisme i la constatació que els escoltes a UK tendeixen a certa religiositat obligada.

Classe de religió
En aquests dies hem tingut oportunitat a classe de poder apropar-nos al vocabulari sobre religió. Jasmin, una teacher nascuda a Londres i de pares d’Sry Lanka, ens proposa les següents paraules: temple, church, minaret, convent, synagogue, cathedral, monastery, mosque, chapel, shrine, priest, minister, nun, the pope, iman, vicar, rabbi, bishop, muezzin, monk, god, idol, superior, heaven, hell, evil, reincarnation, worship, believe in, pray, go to pilgrimage, anglicans, baptips, methodist, roman catholics, orthodox, lutheran, evangelicals, free, reformed, buddhism, hindus, sikhs, chiristianity, jews, islam, communion, eucharist, to convert, non practising catholic i agnostic.

A les que vaig afegir jo: heathen, atheism i secularism.

I a les que els companys de l’MLP van afegir: cardinal, animist, mortification, crucifiction, inquisition, bible, llumination, lions in the circus, paradise, vallhalla, nirvana, purgatory, gnomes, dwarves, orcs, elves, goblins, fayries, extasy, molok, ra, anubis, osiris... I la clàssica llista d'àngels: seraphims, cherubims, angels, thrones, dominions, powers, virtues, principalities i archangels.

Deslleialtats a la Pèrfida Albion?
Feia temps que no sentia aquesta expressió anglòfoba que s’ha fet servir per anomenar el Regne Unit en termes hostils. Nascuda de la mà del poeta francès d’origen espanyol Augustin Louis Marie de Ximénèz al poema L’Ere dels Français (1973) al que animava a atacar a la pérfida Albion –nom més antic amb el que es conegut UK- a les seves aigües.
Posteriorment, Napoleó Bonaparte la va popularitzar durant les guerres posteriors, i ha tornar a ser utilitzada en tots els conflictes en els que ha intervingut UK, com per exemple a la Guerra dels Malvines. També es va fer servir a l’Espanya de la post-guerra per referir-se al Regne Unit.
M’arriba un missatge del secretari general de la meva organtizació on diu el següent: “Ets l'embaixador plenipotenciari de l'MLP a la Capital de l'Imperi Britànic, és normal que et tractin (quasi) clandestinament. La deslleialtat ja la pressuposo, el Fabian a la Pèrfida Albion no pot ser bo”.

Feta pública la frase totalment descontextualitzada, vull deixar constància que la meva estada a London no té cap objectiu estratègic o polític ni d’assentament de cap base d’operacions hostils a l’Imperi Britànic, ni res que s’assembli, així com tampoc cap acció representarà deslleialtat al secretari general. Ans al contrari, fent el símil de Weber a El polític i el científic sobre els partits anglesos, la missió que vull acomplir és la de whip, al costat del leader, sempre amb grans dosis de lliurepensament i de federalisme, és clar!

2. La vida segueix a altres parts del món...

Seleccions catalanes
Quants esports ben curiosos coneixerem gràcies al reconeixement de les seleccions catalanes. Primer va ser el korfbal, ara, segons informa e-notícies.com, és el torn del Twirling baton, que és un esport sorgit a USA a principis del segle XX, a partir de les majorettes de les bandes musicals, i que consisteix en fer exercisis de gimnàstica rítmica combinats amb diferents figures amb un o més bastons. Es practica a 57 països del món.

No em considero independentista com a tal, sóc un republicà federal de base analítica marxista, i com a tal, defenso l’autoderminació dels pobles. Tot i que els meus pares procedeixen de Còrdova, no m’hi sento sento espanyol i, evidentment, m’agradaria veure a Catalunya jugant un mundial de futbol, o de basket, que potser ho faríem millor.

De tant en pregunto perquè no em considero independentista quan no m’hi sento espanyol i, a més, crec que Espanya certament esgota. No sé respondre’m a la qüestió. Entro en una bucle de la que no se ensortir-me’n. Un amic meu em va dir que ell no era independentista perquè no entrava dins dels seus interessos polítics, un altre em va dir que ell tampoc ho era, però que li agradaria veure a Catalunya independent per veure com seria l’endemà de la proclamació.

L’AC Milan, campió d’europa
El Milan es va proclamar campió d’Europa a Atenes, moment en que el Barça passava a formar part de la història ja com a ex-campió. En un pub amb un ambient optimista i amb una bona gent de Liverpool, vam veure el partit que posava fi a la Champions League de 2007. En un partit més que avorrit, el conjunt italià un cop més amb una bona desmostració del que no ha de ser el futbol. Tres ocasions, dos gols. A Benítez li han tornat amb el seu plantejament de donar la pilota al contrari i d’aquesta manera dos de l’Inzaghi, el Milan s’emporta el màxim títol continental, en un any on el futbol italià passa per un període de crisi institucional important. La resposta al món mundial d’un futbol ple de contradiccions que ha acabat amb el campionat del món i la copa d’europa. Després de simpatitzar amb el Manchestar a la FA i amb el Liverpool a la Final de la Champions League, espero que a la tercera sigui la bona i el Barça es proclami campió de lliga. Una mica complicat està.

3. Lectures. En versió origina i lectures d’estudi obligades
¡No por ser ateo me voy a castrar el alma! La espiritualidad es algo demasiado importante como para dejarla en manos de los sacerdotes. (A. Compte-Sponville)

Russel Square, Hyde Park, el llit de la meva habitació, l’autobús, el tube... qualsevol moment i lloc és bo per aprendre’n alguna cosa nova.

Masonería y educación durante el franquismo
En Joan-Francesc Pont em fa arribar un llibre pocs dies de la seva presentació a la Universitat de Barcelona. Un document de Rosa María García i Francisco J. Carzorla-Granados, publicat per la Universitat de Màlaga el 2006. El llibre fa un ampli repàs de la història i evolució de l’educació des de la Dictadura de Primo de Rivera fins el Franquisme, passant per l’etapa de màxima renovació, la II República.

A partir de “Ilustre” Inspectora María Victoria Díaz Riva que forma part d’aquell gran nombre de persones que formen part de l’”exilio interior”. I moltes de les seves decisions poden interpretar-se d’una altra manera ben diferent. Cal tenir present la seva trajectòria vital en un moment en què el paper de les dones en l’esfera pública era gaire bé nul. El llibre, en sí, podria tenir un títol que recollís la paraula dona o feminisme, més que maçoneria

Un llibre recomanable per tota aquell gent interessada en conèixer molt més l’evolució de l’educació durant el franquisme. Ja que el detall i l’anècdota amb la que es tracta la persona estudiada, contribueix de forma molt il·lustradora a conèixer aquesta realitat. Sobretot a partir de les dues lleis: la de 1945 i la de 1970, i les seves conseqüències, tant en l’aplicació, com en els resultats.

Una forma d’apropar-nos a Giner de los Ríos i la Institución Libre de Enseñanza i la seva petjada en la revolució educativa de la II República, que inevitablement acabarà tenint, d’alguna o altra manera, repercussió en la Llei de 1970 en la que s’aprova l’EGB.

I una manera de conèixer quina és la preocupació de la francmaçoneria, els seus principis i la vocació de renovació de l’educació, a partir d’un cas concret, el de Díaz Riva, que podríem anomenar, ho dic jo, no pas el llibre, una francmaçona sense mandil, per la seva trajectòria i valors.

A més, la seva trajectòria de conèixer món ens apropa a autors europeus (alguns dels quals coneix personalment) de l’Escola Nova tals com Montessori, Piaget, Clapèrede, Decroly i els seus mètodes... ja que visita la Universitat Lliure de Brusel·les, L’Ermitage, l’Institut J.J. Rousseau, el Bureau International de l’Education... Aprofundeix en Fröbel i Krause o Pestalozzi.

Els autors a les conclusions la defineixen com:

María Victoria será políticamente demócrata y progresista, profundamente cristiana, intachable en su conducta pública y privada (...). Una utópica que trató, con su labor silenciosa asentada en ese ideal, de cambiar la mentalidad del Magisterio sumido en el immovilismo pedagógico. (...). Luchando dentro del sistema, de manera silenciosa, pero para cambiar el estado de las cosas.

Textos oblidats de la Doctrina social de l’Església Catòlica
El Miky Aragón, el meu amic cristià, i no ho dic amb ànims d’ofendre ni d’etiquetar al personal, però s’em fa difícil trobar en els ambients que em moc, una persona que faci bandera de les seves creències religioses i, sobre intenti posar-les en pràctica. Ho faig amb tota la tranquilitat ja que ell no s’està de posicionar-se públicament com a tal. A més, estem d’enhorabona ja que li hem donar la benvinguda al Moviment Laic i Progressista, no només com a formador, que ja fa temps que exerceix, sinó com a membre col·laborador de la Fundació Ferrer i Guàrdia, a través del Programa de Suport a Iniciatives Laiques i Progressistes. Algun dia s’haurà d’escriure la història sobre perquè a l’Esglèsia no li acaba de fer el pes els consells de la joventut, i és normal... a, banda de generar pensament racional i potent, són una màquina de convertir catòlics en defensors de la laïcitat. El meu amic n’és un bon exemple. Consti que ell ja defensava la laïcitat abans d’anar al CJB.

Concretament, el document que m’envia és un recull d’escrits sobre textos oblidats per l’Església Catòlica, una forma com qualsevol altra de fer revisionisme amb base marxista sobre els fonaments d’una institució que no s’aguanten per enlloc. Trobo a faltar un posicionament explícit en les conclusions i transversal a la valoració dels textos sobre la forma de construcció del model de convivència en societats plurals, com és el cas de la nostra. D’alguna manera, els sectors progressistes de l’Església Catòlica haurien de fer esforços en aquesta línia tenint en compte que les amenaces actuals parteixen de l’integrisme i el fundamentalisme religiós.
Denoto en el document cert una certa inèrcia que s’arrossega del cato-comunisme propi de fa trenta o quaranta anys i que va dominar bona part del pensament i l’acció política. Amics i germans cristians pel socialisme, pel progressisme, per la pau al món, per lluita de classes, per l’eradicació de la pobresa... feu un pas més ferm en els vostres debats intel·lectuals. Per començar deixeu de complaure la trampa postmoderna de la interreligiositat, i aposteu per laïcitat com a forma de construir un model sobre uns pilars ferms de convivència i pau duradora.
Vosaltres que no heu detestat la intel·ligència perquè us declareu progressistes, deixeu de demanar perdó perquè penseu que la vaga és un instrument de negociació legítim, perque heu decidit tenir propietats privades, perquè disfruteu d’alguns vicis als que anomeneu pecats capitals, perquè les tesis oficials de l’Esglèsia (que són tesis de l’Església, oficials evidentment!) tracta malament a la dona o a l’immigrant i detesta l’avenç científic.

Digueu-me injust, políticament incorrecte, deu ser culpa de l’Onfray. A casa meva em van dir un dia que els més perillosos eren els socials cristians (els cato-comunistes) i des de llavor no he deixat d’estar alerta i amatent per desenmascar-los en quasevol moment. En l’espai privat, que facin el que vulguin. Només faltaria! En el camp de batalla, en la plaça pública, llum, raó i cartesianisme, si s’escau.

A qui vulgui li puc passar els textos. Consti que tampoc estan tan malament. Una excusa com qualsevol altra per exercir d’ateu alhora que defensar la laïcitat.

El político y el científico
Dues conferències de Max Weber, un home ciència preocupat per la cosa pública. El to de Weber denota una mena de nostàlgia de la política, com si la finalitat darrera del seu pensament hagués estat la participació directa en l’acció política. Els textos venen a dir que existeix una certa imcompatibilitat entre la feina del polític i del científic.

En el primer parla de política com a vocació, i fa una distinció entre la gent que viu de la política i la gent que viu per a la política. Analitza la transformació dels partits a Anglaterra i Estats Units, així com les formes de lideratge fent bastant èmfasi en el caudillisme. Totes les reflexions tenen una mirada a Alemanya. També fa una llarga reflexió sobre l’ètica de responsabilitat i l’ètica de convicció.

A mi em sembla de molta actualitat les reflexions que fa. En la segona conferència, que parla sobre el científic, parla del perfil del científic i la seva limitació en la implicació en política. A més, per baixar l’ego dels científics, (curiós, ja que ell sembla tenir-lo molt alt!), argumenta que el progrés en ciència constitueix una part, la més important, d’aquest progrés d’intel·lectualització al que, fa mil·lennis, estem sotmesos; per venir a dir que sempre hi ha un progrés més enllà del que ja s’ha aconseguit, i cap mortal pot arribar als cims situats a l’infinit.

A cada conferència li dedica una estona a aspectes transcendentals i a la religió. Aquí un tall:

Un hombre civilizado, immerso en un mundo que constantemente se enriquece con nuevos saberes, ideas y problemas, puede sentirse “cansado de vivir”, pero no “saciado” (...) La muerte resulta así para él un hecho sin sentido. Y como la muerte carece de sentido, no lo tiene tampoco la cultura en cuanto a tal, que es justamente la que su insensata “progresividad” priva de sentido a la muerte.

Sobre memòria històrica i diginitat de les persones. Boníssim. Que haguem d’escoltar a Weber, amb més de vuitanta anys els textos, el que en aquest país han estat incapaços de resoldre... Mireu:

Una nación perdona el daño que se hace a sus intereses, pero no el que se hace a su honor. (...) Moralmente, la guerra hubiera quedado enterrada al terminar. Esto sólo puede conseguirse mediante la objetividad y la caballerosidad, y sobre todo sólo mediante la dignidad. Nunca mediante una ética que, en verdad, lo que significa es una indignididad de las dos partes.

Los fundamentalismos
Aquest és un llibre de l’Enzo Pace i el Renzo Guolo escrit l’any 1998 sobre els fundamentalisme. A veure, a mi em genera una certa desconfiança un llibre escrit per un sociòleg de religions. No sé, potser estic equivocat, però si estudies les religions, algun motiu més enllà del coneixement ha d’haver-hi. I clar... quan te n’adones que parla dels fundamentalisme protestant, islàmic, hebreu, religions de la Índia contemporània... i quan parla del catolicisme, diu... “bases per a un possible fundamentalisme”... Té collons la cosa.

Segons els autors, el fundamentalisme es constitueix a partir d’un principi d’inerrància, ahistoricitat, superioritat i mite de la fundació. I a partir de la forma en que es mouen els militants i l’aparició de la síndrome de l’enemic.

Bé, és un llibre força interessant que aproxima a les grans religions i els seus problemes d’integrisme i fundamentalisme. Que neixen sobre quatre grans paradigmes: reacció contra la modernitat, expressió de la crisi de la modernitat, reestabliment del mite de l’estat ètic i com a revenja de Déu.

A mi em ve al cap el PP i el seu entorn, el que podríem dir el moviment espiritual d’alliberació nacional, ja que acompleixen els princicipis i fonaments: a) inerrància ja que Espanya és indivisible com els fundamentalistes ho pensen del Llibre sagrat, b) ahistoricitat, és a dir, l’oblit per bandera del que ha passat en els darrers 60 anys a Espanya, com els fundamentalistes tanquen la interpretació del Llibre a la raó humana, c) superioritat del nacional-catolicisme per sobre de qualsevol iniciativa, que consideraran inventada o configurada per éssers humans indespreciables, d) suprimacia del mite de la fundació, un mite que per al PP neix el 1492, però que té una història continuada des dels íbers, romans, visigots... Al que cal afegir la forma de movilització dels militants, que es constitueix com a una “elecció necessària en front l’actitud del poder que es nega a acceptar el punt de vista fundamentalista en nom del pluralisme democràtic od e l’autonomia de l’esfera política per raons d’estat”. I la síndrome de l’enemic, ja que “per no perdre les arrels, la identitat col·lectiva amenaçada per una societat més individualista i més acomodada en relació al permissivisme i el relativisme morals”, que bé podria ser el encarnat pel laicisme, el federalisme i l’independentisme.

Indroducing The Enlightenment
Paraules clau des de la versió anglesa de la Il·lustració: Let there be Light… The radiance of the absolute monarchs. Paris, the capital of the Enlightenment, Beginnigs of the Light. England’s “Glorious Revolution”. An Age of Revolutions. Coffee-houses, Social Clubs and Journalism. Locke’s “Tabula Rasa”. The Language of the Self. Understanding the Limits of Our Understanding. Psychology and the Novel. Tristram Shandy. Locke’s social influence. Fictions in the Service of Truth. Philosophers’s Novel: Rousseau, Voltaire, Montesquieu, Diderot. Candide. The Persian Letters. Letters on England. Religion in England. Freedon of Conscience and the Commercial Spirit. On Parliament. The Patron Saints of the Enlightenment: Bacon, Newton Locke. Enlightened Woman. Readers and censors. Industry and Science. The Encyclopéde. The tree of Knowledge: imagination, memory, reason. The importance of crafs or trades. Metaphysics and Machinery. The Pinnacle of Success. The Philosophes Under Atack. The Crisis of 1758. Malesherbes – or Monsieur Guillaume. For and Against the King. Denis Diderot. The Secret History of His Soul. What is an Encyclopédie? Art of Enlightenment. Jean Jacques Rousseau. Discourse on the Origins of Inequality. Voltaire vs Rousseau. Nature and Natural History. Nature as a System: Linnaeus. Nature as History: Buffon. The Scanda of Materialism. La Mettrie and Helvétius. Materialism and the Improvement of Human Beings. Holbach. The factory of Freethinkers. D’Alembert’s Dream. French Parlaments. Montesquieu’s Spirit of the Laws. Natural Law. An Unkempt Masterpiece. Individual Liberty and The Rule of Law. Enlightening The Despots. Frederick II of Prussia. Catherine the Great of Russia. The priest and the philosopher. Philosophers will never form a Religious Sect. The Catholic Church in France. The social necessity of Religion. Putting the Fear of Hell… The Church, the State and Civil Rights. Freemasonry. The Great Watchmaker. The Scepticism of David Hume. Treatise of Hum(e)an Nature. Music of the Enlightenment: Mozart, Bach, Handel, Hayden, Vivaldi, Scarlatti, Pergolesi… Savage Rousseau. Voyage to the interior. Rousseau’s Confessions. The first Romantic. Adam Smith. A theory of Moral Sentiments. Wealth of Nations (1776). The invisible Hand. Smith and Rousseau. Samuel Johnson. Benjamin Franklin. The American Revolution. Declaration of the Rights of Man. Condemnation and defence of Slavery. Immanuel Kant. Georg Hamann. Language, the Organon of Reason. Sturn und Drang. Voltaire al Ferney. The Canaille. Crisis on the Old Régime. The French Revolution. The End of Enlightenment. The Apotheosis of Jean-Jacques. The ideal Republic. The Enlightenment Projecte: Finished or Unfinished?

4. Filmoteca - VOS

De la mà de DJ Meganeumática m’arriben 4 pel·lícules que tracten la temàtica gay des de diferents punts de vista: Decoberta, sortida de l’armari, entorn familiar, drogues, promiscuitat, amistat, transgressió, satisfacció sexual, plantejaments de vida... Totes tres tenen en comú la recerca de la llibertat i la felicitat i l’opressió de la incertesa de la joventut.

CRAZY
Film quebequès de Jean Marc Vallée (2006) ambientat en els seixanta i vuitanta. Família traballadora de barri de classe treballadora. Història d’un xaval que negarà la realitat de la seva homosexualitat per no perdre la trencar la relació amb els seus pares. Drogues, sexe, bogeria, amor, religió... Em sembla una excel·lent pel·lícula pel tractament que fa de l’orientació sexual. Apte per treballar amb adolescents i com a reflexió sobre la llibertat de consciència, ja que el xoc frontal entre homosexualitat i catolicisme i tradició o “el què diran”, esdevé l’eix central de la pel·lícula. Em quedo amb la pregunta i resposta en una entrevista al director:

Habla de tolerancia. Zachary, el personaje principal, tiene problemas por culpa de su orientación sexual. ¿Cree que la película puede ayudar a la causa de los jóvenes gays que tienen dificultades para asumir su situación o para que les acepten su familia y sus amigos?
Ojalá pueda. Algunos adolescentes se suicidan porque un medio hostil les impide aceptar su orientación sexual. Me sentiría feliz si la película abriese un debate o, al menos, hiciera reflexionar sobre este tema y se ayudara a estos jóvenes.

Luster. A post-punk, neo romantic, queer comedy
Pel·lícula d’Everett Lewis de l’any 2002. Un grup d’amics majoritàriament gays relacionats amb la cultura i l’art a Los Angeles. Es desenvolupa en un divendres, un dissabte, un diumenge i un dilluns. Orgies, amor a primera vista, incest, infelicitat, inspiració, filosofia. Especialment m’agraden les converses que mantenen. Aquí reprodueixo una que a la botiga de discos on treballen dos dels protagonistes, una escena en la que apareixen tres persones: Sam –propietari de la Record Store i pintor-, Alyssa –artista- i una clienta secundària –No Life Content Customer-:

A- Se supone que expongo en Berlín y no tengo ni idea (...). Me baño en el revival post-estructuralista. Pero eso ya no me inspira. Me falta consciencia espiritual.
S- Impresionante. Donde se ha ido la dimensión espiritual de tu última exposición.
A- No había, te lo digo. No puedo exprimirme más.
S- Al menos, todavía eres hedonista.
A- Puedo divertirme? Te gustaba pintar.
S- No doy más de sí. Depues de la última serie, nada más. No lo comprendú en seguida, pero se había acabado.
A- Había que pintar cualquier cosa. Una nube, un puente.
S- Lo he intentado.
A- Has terminado con estos últimos cuadros de hombres que caían?
S- Estaban en plena decandencia. Ningún pasado, ningún presente, solo ansiedad en estado puro.
A- Claro. No queda nada.
S- He intentado coger de nuevo el pincel pero no ha dado resultado.
A- Debió ser horrible.
S- Sí y no. En cierto sentido me alivió.
A- Significa que a no era un artista. Y después tuve esta tienda.
(Apareix la clienta a pagar)
C- Las Eclaireuses...
S- Buen grupo...
C- Estaba en las Eclaireuses cuando tenía 9 años
A- No soy la misma en el circuito de Nueva York. Conoces la teoría de Foucault sobre la sexualidad?
C- Es un grupo?

Els diàlegs carregats de postmodernitat orgànica no tenen desperdici. Així com el propi títol de la pel·lícula. Una estranya comèdia neo-romàntica del post-punk.

Shortbus
Novament una pel·lícula on el leit motiv és l’hedonisme. Una invitació a resoldre els problemes d’alguns ciutadans de Nova York mitjançant els intercanvis intel·lectuals, els plaers de la carn i els sentiments. En plena orgia apareix l’Alcalde de Nova York i té una conversa amb una dels protagonistes impressionant. Una altra escena impactant és el cant de l’himne nacional americà quan la parella protagonistes gay estan fent un trio. No deixa de ser una reflexió sobre la política, art i sexe en una ciutat post-9/11.

Una pel·lícula de cinema independent, dirigida John Cameron Mitchel i presentada a Cannes (2006). El País parla de “atrevida apología del sexo”. O el New York Times “Hay mucho sexo en Shortbus gay, hetero, solitario, colectivo, marital, extramarital, polimorfo, de todo, y muy poco es simulado”.

Un cop més, el lloc web no té desperdici.

Hedwig and The Angry Inch
Pertany al director de l’anterior, Cameron, de l’any 2001. Aquesta pel·lícula neix primer com a musical a Broadway. De fet, la música de la pel·lícula és total. El mateix director, escriu el guió i és l’actor principal. El títol es refereix a l’operació de canvi de sexe a la que es va sotmetre Hedwig –cantant d’una banda de Glam- per poder abandonar Berlin Oriental, que la deixa no com a una estructura genital feminina o masculina, sinó com a una “pulgada disfuncional” de carn entre les cames.

Com deia especial atenció a la música, propera al Glam rock de Bowie i als precursos del punk, Iggy Pop i Lou Reed. Un punt és veure a Hedwig amb una banda composada per coreans amb el nom The Angry Inch, que dóna títol a la pel·lícula, on toca la guitarra Kwahng-Yi, Sook-Yin Lee, qui serà la protagonista de Shortbus l’any 2006. Un altre detall són els dibuixos de la pel·lícula.

Pel que fa al cinema clàssic he vist tres pel·lícules. I us recomano un documental:

Frankestein
Film de James Whale de 1931. La història ja la coneixeu, però voldria destacar l’apassionant personatge que fa Boris Karloff, que bé podria haver estat un monstre bo, sinó arriba a ser per un error de l’ajudant geperut de Frankestein. Deu ser una de les figures immortalitzades del cinema.

Part de les reflexions de Frankestein bé podrien traslladar-se a l’actualitat i als debats de l’avenç de la ciència, sobretot respecte al genoma humà. Em sembla una pel·lícula amb un transfons d’actualitat impressionant. A més, cada personatge juga un paper molt representatiu: el pare, l’amic, la nòvia, l’ajudant, el professor d’universitat... La relació de classe aristocràtica i el poble tractat d’ignorant.

Investigant una mica, he descobert que la obra original pertany a Mary Shelley, i és considerat com el primer text de ciència ficció. Escriptora progressista que s’atreveixi a parlar de temes com la moral científica, la creació i la destrucció de la vida i la relació amb Déu.

Henry Frankestein: Vamos doctor tenga paciencia. Que espera la perfección en un solo golpe? (...) Nunca ha querido saber qué hay más allá de las nuves y de las estrellas? Y saber porqué brotan los árboles o porqué la oscuridad se convierte en luz? Si pudiera descubrir una de estas cosas, qué es la eternidad, por ejemplo, no me importaría que me dijeran que estoy loco.

Rear window
La ventana indiscreta, pel·lícula de l’Alfred Hitchcock de 1954, que en aquell moment, com acostuma a passar amb les grans obres, no va ser entesa per la crítica. Protagonitzada per James Stewart i Grace Kelly, és un manual d’apologia al voyeurisme i una exposició d’excuses interminables d’un solter que evita casar-se amb la guapa protagonista, preveient el final de la llibertat si accedeix. Una molt bona pel·lícula per passar l’estona i compartir l’habitació amb el protagonista, ja que la càmara mai s’allunya del seu espai. Impressionant.

Guess who’s coming to dinner
El darrer treball de la Hepburn i el Tracy l’any 1967 i, evidentment, en color, ja que pocs dies després del rodatge ell va morir. Diuen que ella mai va mirar el film ja que li portava mals records. Un treball amb un alt contingut polític que es pot mastegar en els diàlegs. Un negre i una blanca volen casar-se. Per les dues famílies suposa d’entrada un xoc brutal. Cal tenir en compte que als seixanta encara estava prohibit el matrimoni entre blancs i negres a gran part del territori nord-americà. El xoc generacional i els valors de tota la vida, els límits d’una família liberal de classe alta. Amb un esquema curiós: 8 personatges: liberals, catòlics, negres, blancs... la suma sempre és 4 i 4. Curiós aquest esquema, del qual estic convençut que ha donat joc a la crítica.

Vídeo “En el Umbral” RTVE
20 anys de Documentos TV http://www.rtve.es/ (Recomanació de Pablo Garcia)

5. Música

La música que m’arriba a través del Pando, programa recomanable que posa fi definitivament al suport material de transportació de grans documents, com música i pel·lícules, vull destacar els nous treballs d’Snow Patrol i Electrolane, així com Air amb Talkie Walkie (2004) i Tokio Police Club amb A Lesson in crime (2007).

Electrelane, No shuts, no calls, treball de 2007 amb influències de tota mena. Un collage musical. Però molt potent, a vegades més propers al new age i al folk. Però no us espanteu que és boníssim. D’Snow Patrol, Eyes open de l’any 2006. No tinc paraules per definir el treball.

Vaig intentar comprar entrades precisament per anar a veure Snow Patrol al juliol, impossible. Un país fet a l’oferta i la demanda i, per tant a la llei salvatge del mercat. Si vols pagues a la revenda, que no està prohibida, tot al contrari, forma part de la cultura. Encara no sé com vaig poder comprar l’entrada per anar a veure Kaisers Chiefs...

Cançons recomanades London Calls (Dj Mariah)

- The good, the band and the queen – Kingdom of Doom (London calls 15)

- Long dinstance call - Phoenix (London calls 14)

- Repeated offender - The rifles (Jacques Lu Cont mix) – (London calls 10)

6. Barcelona, capital de Catalunya

L’adjectivació de l’esquerra i l’esquerra postmoderna
Ens encanta adjectivar l’esquerra: esquerra nacional –ara més que mai va valer la pena concórrer a la Crida Nacional-, l’esquerra verda –memòria eterna al Guti i la seva vocació eurocomunista-, l’esquerra transformadora –més transformadora en el Govern que contra els seus socis- - l’esquerra social –moviments i organitzacions progressistes: sindicats de treballadors de classe, sindicats d’estudiants, moviment veïnal i per descomptat el Moviment Laic i Progressista-. Però hi ha una que és la que més triomfa de forma transversal per sobre de qualsevol de les altres. És l’esquerra postmoderna. Us confesso que a mi em va costar encertar-la. Segurament els pioners hi tenen molt a veure en el creixement intel·lectual de la meva generació, sobretot el que ens permet reconèixer qualsevol argument postmodern i les seves trampes amagades –per altra banda, un cop detectades, ben fàcils de desmuntar-.

Víctima dels complexos d’inferioritat propis moviment associatiu, pensava que el pensament únic, –l’hiperindividualisme, el presentisme, el triomf personal per sobre del col·lectiu- eren valors que es manifestaven en la dreta i en comportaments de polítics amb poques ganes de complicar-se la vida més propers a la filosofia del “vuelva usted mañana” que de la vocació de servei a la comunitat –vella inspiració cristiana però també demòcrata! I la gran descoberta és que és igual que siguin d’un partit o de l’altre. Tenen respostes i arguments semblants a les que podria donar la dreta: “la vostra associació no és representativa”, “com voleu que us donem un local per vosaltres sols si només teniu 60 infants”, “l’associacionisme està passat de moda i en fase decadent”, “la participació individual es necessària perquè enforteix la democràcia”.

Això és l’esquerra postmoderna. No lluitem contra la dreta. Ara no i per fortuna, que ja sabem què es jugar 23 anys a Catalunya i 8 a l’Estat. Ara es tracta de millorar l’esquerra. De perfeccionar-la. De fer-la més forta. D’unir-la en base a la solidesa i no pas en base a la liquidesa. D’omplir-la d’arguments i propostes que fugin de l’immediatisme, que vertebrin, que consolidin valors progressistes. Perquè volem canviar el destí del nostre país. Volem igualtat, justícia i, sobretot, llibertat de pensament.

Sorprén que el laboratori d’idees de l’esquerra postmoderna sigui el que ha estat el bressol de molts dirigents progressistes del país, la roja Universitat Autònoma, o no.

Llistes al Territori
Tal com us vaig anunciar la gent jove del Moviment Laic i Progressista participa activament amb candidatures de partits, coalicions i plataformes independents que es presenten en aquestes eleccions municipals. Curiosament hi ha gent a PSC, ERC, ICV-EUiA, CUP o semblants... A l’Atmetlla del Vallès, a Badalona, a Barberà del Vallès, Palau de Plegamans, La Múnia, Rubí, Barcelona...

Fins i tot tenim gent en els casals de joves que uns van per una llista i uns altres per una altra llista. I és que aquest és l’esperit i la vocació de la nostra complexa organització. Al moviment laic i progressista hi tenen cabuda independentistes, socialdemòcrates, comunistes, ecosocialistes, llibertaris, socialistes, liberals progressistes... I la millor forma d’expressar la nostra pluralitat és comprovant que som capaços de treballar per un projecte associatiu local o nacional, independentment de l’afilació o militància personal, que, com les creences religioses o filosòfiques, resten en l’àmbit de la persona.

De campanya!
Un bon amic meu em comentava que veu un esgotament de la ciutadania cap als processos electorals i que es preveia una baixa considerable de la participació. I el fet és que aquesta situació és realment preocupant, si tenim en compte que les eleccions són les més properes. Sembla ser que les coses no variaran gaire. Quant al panorama espanyol, veurem què passa a dos comunitats que ens interessen molt per motius obvis: País Valencià i Illes Balears, i la incògnita de Navarra i Canàries, tot i que aquesta última sembla ser que passarà a ser socialista. Pel que fa al panorama municipal català, sembla ser que la cosa pot quedar més o menys igual, amb una pèrdua de poder considerable de CIU en l’àmbit comarcal i a les diputacions, en funció dels pactes que s’acabin realitzant. Fins i tot La Vanguardia reconeix ja el triomf de Jordi Hereu a Barcelona, lluny queden els titulars del possible sorpasso de Trias a Clos de fa més d’un any. La gran incògnita que m’interessa desvetllar és com es resoldrà la batalla per la segona tinència. Serà capaç Jordi Portabella d’aguantar el creixement d’Imma Mayol? Ho veurem aviat!

7. Bústia i suggeriments

La resposta i suggeriments que m’esteu fent arribar les estic tenint totes en compte. Espero visitar tots els racons que m’heu recomanat. NO deixeu de fer-ho!!!!

Gràcies pels vostres enviaments, documents, links, cançons, llibres i cosetes vàries... Com deia aquell amic meu “sereu recompensats”...

Continueu, si us plau. I gràcies de nou.

London May 2007

LONDON CALLS IV – El somni republicà és el de la lliure determinació (*)

2007-05-10T01:28:00.000+01:00

Han passat 15 dies i tinc ganes de fer-vos saber què hi ha de nou. Uns dies carateritzats per un munt d’experiències i activitats que procedeixo a explicar detalladament. Ara ja en aquest nou format de blog, suggerit per l'amic Andrés Querol. Mentres tant vosaltres féieu pont i celebràveu el 1r de Maig, aquí descansàvem el dilluns 7 de maig, amb l'Early May Bank Holiday. Com ja us vaig dir el primer dia... llegiu allò que us vingui de gust: els titulars, les negretes, seccions, en diagonal... El que volgueu...

(*) Vicenç Molina

Atenció, molta atenció! Policíes i llardres! Atenció!
Us vaig parlar de l’exposició Gilbert & George. Major exhibition. Ja finalitzat la seva visita al Tate Modern. Ara hi ha 9 obres penjades a internet FREE, 48 hours! A la pàgina web del Tate Modern o del diari The Guardian. Ara mateix podeu entrar-hi!

1. Living and getting culture in London

Una secció per a nostàlgics i curiosos de la vida londinenca...

El criquet
Ara que ja s’ha acabat el Campionat del Món de Criquet és bon moment per fer balanç de l’apropament a aquest esport. Tot bé gràcies a un pioner (de la represa), en Benet Cases, que em suggeria que, aprofitant l’estada londinenca, podia endinsar-me en el món del criquet i averiguar si realment és cert el que diuen els britànics si els continentals captem la sutilesa d’aquest esport.

Començaré per explicar què no és el criquet. I us explicaré el perquè. Als que us he anat explicant el meu nou interès per aquest esport s’ha posat les mans al cap pensant que m’havia begut l’enteniment o que havia perdut el nord i, el que és pitjor, que havia renunciat definitivament a un dels gags de defensa de la meva condició de working class.

Veient que hi ha una confusió general, continental, o catalana, com a mínim, començarem per aclarir que el criquet no és el Polo. No hi ha cavalls pel mig i, evidentment, es planteja com un esport popular, força estimat i seguit per la comunitat britànica, i saxona en general, amb el mateix seguiment que el rugbi. Deixant de banda el futbol, que podríem dir que és un esport global que fa impossible comparacions i que òbviament està molt per sobre.

El criquet és de la família dels esport del bèisbol (bat i pilota). Però també té alguna cosa de petanca o de bolera (per la manera que fa el llençament del que podríem dir-li entre nosaltres pichi), de tennis (per la pala ampla i els intents de col·locació del batejador i puteria, sobretot molta puteria. És un esport que té èxit principalment en els països i territoris de la British Commonwealth of Nations i sobretot, esdevé un esport de masses al subcontinent indi. Amb els anys ha anat evolucionant com tots els esports, no fa gaire els partits podien durar un dia o dos dies. La tendència actual és a escorçar els partits. La tele i les obligacions del públic manen.

Com deia, ara s’ha acabat el Campionat Mundial de Criquet i això m’ha donat la oportunitat de poder veure uns quants partits a la televisió cada matinada. Els múltiples termes saxons que són emprats dificulten el seu seguiment (wicket, innings, fielding, bowling…) i molt aliens al fora de joc, la pena màxima, el porter, el fora de joc, el gol… del futbol, que és el que principalment m’agrada. Però la meva insistència ha permès que el professor ens ensenyi algunes de les regles fonamentals.

Deia que l’esport té molta puteria. Hi ha un llençador, una mena de pichi, que llença la pilota fortíssima cap al terra, la pilota té costures i l’efecte pot ser demolidor pel batejador, que disposant d’una pala més ampla que el bat de bèisbol, ha de donar-li sigui com sigui, sinó pot fer que batejador aconsegueixi colocar la bola entre els tres palets que hi ha darrera del batejador. El sistema de puntuació és molt complex, té en compte les carreres, els palets tirats, les pilotes agafades al vol, les pilotes que surten directament del camp…

Australia ha guanya el campionat davant Sry Lanka. Lluny queda ja el rebombori de la mort del sudafricà dels primers dies.

20è aniversari de St Giles London Central
Vam celebrar els vint anys de St Giles a Bloomsbury. Punt de trobada Victoria Embakment. Estació del tube Temple. 18:45 hores d’un divendres. Novament les dades indiquen que es tracta d’una Boat Party, aquest cas institucional. Abord del Golden Jubilee, que va partir a les 19:15 hores per tornar al punt de partida a les 11:45. La recepció per part del Director, en Tony Evans. Accés a la part baixa del boat: Menjar, beguda, cava i pastís. Després accés a la part de dalt amb els discursos del director, del Principal i del pare de la cosa i també del Principal, en Paul Lindsay, que, per cert, sembla sortit d’una peli italiana dels setanta. L’ànima política em va portar a felicitar al Principal amb un “Congratulations, good speech”. De fet, us he de confesar que al pare i al director, en Tony Evans, se’ls entenia força bé, però justament al Principal pràcticament no vaig entendre res i l’home va parlar més de vint minuts! Amb els deures fets del brindis i del pastís menjat, es procedeix a pujar la música i encetar dues hores de ball amb la barreja del personal assistent de procedència diversa: estudiants, mares i pares dels homestay, agències, working experience’s, personal administratiu i de manteniment, professorat, antics alumnes de fa 20 anys! Una boda en tota regla, més que un acte al Saló de Cent de l’Ajuntament. Al final del recorregut, una ràdio de regal i l’encaixada de mans sincera del Principal i el Director, encantats pel desenvupament de l’acte, tal com, segurament, havien previst. Amb excel·lència i puntualitat. A mi només en va faltar un ball d’honor del Principal i la seva dona. Potser per als 25 anys...

Tate Britain
El Tate és un projecte cultural i artístic extès per tota la Gran Bretanya anomenat Tate Collection. El més famós i del que ja us he parlat és el Tate Britain i del que us parlo avui és el Tate Britain, al que se sumen ja fora de London, el Tate Liverpool i el Tate St Ives, al sud-oest de la illa. Aquest en concret és la galeria d’art britànic des del segle XVI. La part més interessant el segle XX amb Francis Bacon, Stanley Spencer o Henry Moore. Sobretot, la part més vibrant és el programa que permet presentar als autors dels darrers quinze anys les seves obres, el Youth British Artist. Em va cridar especialment l’Audio Art, així com les escultures dels germans Chapman. Es pot agafar un petit vaixell que et porta des del Tate Britain fins el Tate Museum. El meu camí a la sortida va ser caminant cap a l’Imperial War Museum. Una mitja hora caminant, agradable amb la companyia de l’Ipod i el sol de Barcelona que gaire bé no m’ha deixat des de que vaig arribar.

Imperial War Museum
M’havia cridat l’atenció una propaganda sobre una exhibition itinerant sobre Camouflage i la seva influència en la moda actual. Tot i que al final ha resultat que la exposició va ser una mica decepcionant, va valer la pena les altres hores que m’hi vaig passar al museu. Les exposicions completes de la Primera i Segona Guerra Mundial, la guerra i els nens (amb un estand especial a la contribució de l’escoltisme amb moltes hores de dedicació altruista a l’educació d’infants i suport a l’exèrcit en temps de guerra), l’holocaust (impactant) i altres exposicions menors però força interessants com una dels serveis secrets britànics o d’altra sobre el paper de la dona, de la qual m’hi vaig comprar un parell de postals dignes de record. Un museu espectacular d’obligada visita que inclou dues experiències interactives a una trinxera i un dia de bomberdejos sota terra. El Museu de Londres acompanya als IMV North de Manchester, IMV Duxford, IMV Belfast i el Churchill Museum and The Cabinet War Rooms. Per a més informació a http://www.iwm.org.uk/

Churchill Museum and The Cabinet War Rooms
Advertència abans de seguir llegint, aquest és un museu obert l’any 2005. Per tant, és probable que molts dels meus estimats lectors no l’hagin vist encara. Segon, l’entrada no és gratuïta com la gran majoria. Val 10 pounds i no fa pinta que vagin a baixar-li el preu. Representa un dels projectes més interessants que mai he vist. La recuperació de les cabines construïdes per la segona guerra mundial sota Dowing Street, escorades a Green Park, per on s’accedeix a una entrada molt molt discreta. El recorregut està format per dos grans blocs: el museu de Churchill i un recorregut interactiu per les Cabinets War Rooms, central de decicions, comunicacions, seguretat del Primer Ministre... Està molt ben currat i molt ben explicat. No queda cap mena de dubte que Churchill va ser un personatge dins i fora del terreny (polític).

Correu electrònic relacionat. Rebut el 3 de maig de 2007

In Memoriam

Recently this week, all of the United Kingdom - England, Ireland, Scotland and Wales removed The Holocaust from its school curriculum because it "offended" the Moslem population which claims it never occurred.

This is a frightening portent of the fear that is gripping the world and how easily each country is giving into it. It is now more than 60 years after the Second World War in Europe ended.

This e-mail is being sent as a memorial chain, in memory of the six million Jews, 20 million Russians, 10 million Christians and 1,900 Catholic priests who were murdered, massacred, raped, burned, starved and humiliated with the German and Russia peoples looking the other way! Now, more than ever, with Iran, among others, claiming the Holocaust to be "a myth," it is imperative to make sure the world never forgets. This e-mail is intended to reach 40 million people worldwide!

Join us and be a link in the memorial chain and help us distribute it around the world.
Please send this e-mail to as many people as you know and ask them to continue the memorial chain.

Please don't just delete it. It will only take you a minute to pass this along - Thanks!

In Memoriam

Institut of Contemporany Arts (ICA)
És un espai polivalent d’art contemporani on es passen pel·lícules, es fan xerrades, hi ha concertillos i teatre. Vaig poder veure una exhibició anomenada The Secret Public. The last days of the British Underground 1978-1988. Boníssima. mpagable veure la simulació d’un quiròfan d’hospital amb una única càmara amb un discurs insitucional de la Thatcher. Vaig assitir a una sessió d’explicació de l’exhibition i per acabar, una passejada per la botiga del Museu, de la qual vaig comprar alguna postal de record. És un espai molt recomanable i al qual estaré pendent per tornar-hi a anar. Està just a Waterloo Place, al costat de Green Park. A cinc minuts de Trafalgar Square o Picadilly Circus.

100 anys de Les senyoretes d’Avinyó i l’art postmodern
Aquest no és una reflexió d’art. Tampoc és una crònica sobre la trajectòria de Picasso. Si us interessa l’art podeu continuar llegint però us adverteixo que el que llegireu és producte de la crisi que pateixo davant coses tan elementals com fons i forma, valor i procés, objectiu i mitjà… producte de les lectures d’aquests dies.

Al llarg dels propers mesos de juny i juliol se celebrarà el centenari de la creació “Les Demoiselles d’Avignon”. El quadre va ser exposat a París el 1916 per traslladar-se a Estats Units i acabar al Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA). És un quadre clau en l’obra de Picasso –i per al cubisme- ja que trenca totalment amb el realisme. Va ser criticat a l’època per artistes i crítics. És un collage en tota regla ja que té influències explícites de l’art africà, medieval, ibèric i egípcies i d’autors com El Greco, Cézanne…

El collage és una forma d’expressió de l’art postmodern. A mi m’agrada. Vaig vibrar amb gran part de les obres que vaig veure al Tate Museum. No cauré en fer comparacions amb les obres de la National Gallery, seria com caure en els estúpids articles de periodisme esportiu que ho fan sobre el Barça de Kubala amb el de Ronaldinho. Però permeteu-me que vibri, com també amb el Barbicane Centre, fent possible un passeig pel futur, camí del Museum of London.

Cal diferenciar entre art postmodern i comportament postmodern en la vida política. Ens pot agradar Pulp Fiction i Bjork. Podem muntar una festa amb consum d’estupefaents o no -a temps real- en tres llocs del món alhora. Podem portar una jaqueta amb la cremallera torta. Però no podem consentir que això transcendeixi o tingui un equivalent en política. Seguirem treballant en aquesta línia d’investigació amb l’amic Joffre. Tindreu notícies nostres ben aviat. No és una amenaça, eh!

Camí de Brighton a veure el mar
El viatge de Brighton és com baixar de Girona a Barcelona i acabar a l’estació de França. Una horeta de tren i al final et trobes amb una estació com les d’abans. A mig camí et trobes les pistes de Gatwich Airport. Més maco és encara el camí de baixada fins al mar des de l’Estació. Segurament vam decidir anar-hi el dia més gris i més fred des de que estic a London. He de reconèixer que té el seu encant i anar a veure el mar i trobar-te boira i fred. És tal com m’ho havia imaginat. Platja de pedres, les gavines, els xiringuitos de peix i marisc... Un record al nord de la península. Ciutats litorals del nord d’Espanya. El que realment em va sorprendre va ser el Royal Pavilion, que ells s’atreveixen d’adjectivar-ho d’exòtic i jo diria més aviat d’hortera. Com si estiguéssim en un racó decadent de Índia. Palau de formigó que va ser construit per Jordi IV entre el 1815 i el 1822. Els que heu estat, sabeu de què us parlo.

Vam anar amb els amics koreans, en Pepe i en Wasabi. Vam tastar el marisc de la platja per comprovar que era congelat, com ja prevèiem i, vam deixar córrer la idea de menjar un fish and chips, pensant que, òbviament també ho seria. Vam anar a dinar a un restaurant indi vegetarià amb un curry deliciós. El fred ens va portar a una llibreria on vam passar una bona estona, cadascú en una planta diferent: el Pepe mirant els llibres d’anglès, el Wasabi a l’apartat d’arquitectura i jo em vaig passar l’estona a l’apartat de filosofia i polítiques socials. Tots tres vam coincidir una estona a l’estand de llibres sobre música.

Una menció al National Railway, dos tres he agafat ja, per anar a Cambridge i Brighton i, de moment, no puc tenir cap queixa. De moment, no acabo de veure la queixa dels anglesos sobre els endarreriments. Quant el preu, econòmics no són però anar i tornar per 11 pounds, tal come està el nivell de vida, no està gens malament.

Ara cardrà visitar una ciutat litoral, però amb bon temps i poder prendre el sol i banyar-nos. Però això encara haurà d’esperar una mica.

Cho’s Home page...
Si aneu a la tercera pestanya de la dreta (color blau: Photo)... podeu veure fotografies de la visita a Brighton...
http://minihp.cyworld.nate.com/pims/main/pims_main.asp?tid=24415086

Hosap’s Home page...
http://minihp.cyworld.nate.com/pims/main/pims_main.asp?tid=21428442

Els supermecats britànics i els tres partits d’esquerres a Catalunya
Sainsbury’s, Mark and Spencer (M&S) i Tesco són les tres grans companyies de supermercats. De M&S destacaria la preocupació pel disseny i la selectivitat del producte com també del client. De Sainsbury’s, la voluntat d’adaptar-se a tots els públics amb un intent de preus populars que no aconsegueix i, finalment, de Tesco, la solidesa i l’eficàcia.

M&S té un color verd pistatxo i l’associacia a la explicitació pel seu compromís ecologista, Sainsbury’s un color tarona i Tesco els colors vermell, blanc i blau.

Dels tres hi ha coses que m’agraden i que em desagraden. I dels tres compro coses, segons el dia i segons el gust del que vulgui menjar. Podríem destacar el compromís amb una línia de marketing ecologista de M&S. Curiosament aquests mesos li ha tirat els trastos Sainsbury’s i fer front comú davant els interessos del gran, creant una mena de Marks & Sainsbury. El tercer o primer en la discòrdia, Tesco, en canvi, va per la seva banda, buscant els altres dos públics i altres públics als quals cap dels altres dos no hi accedeixen, se situa prop de les estacions de metro i als llocs populars de pas, amb una campanya molt més eficaç. Els productes no acaben de ser de qualitat total, però es venen indubtablement. Sempre hi ha cua per pagar a qualsevol d’ells.

Marks & Spencer mulls bid for Sainsbury's
Thursday March 1, 2007 The Guardian
Marks & Spencer made it clear last night that it is seriously considering a bid for J Sainsbury, the UK's third largest grocer.
A bid, which would be likely to top £10bn, would be the UK's biggest retail takeover and create a "Marks & Sainsbury's" retailing giant capable of taking on Tesco toe-to-toe. It would have about 1,000 stores and a combined turnover of some £25bn.

Sou capaços d’associar-los als tres partits o coalicions... En fi, res més que política ficció. Per divertir-nos una estona. No us penseu que cada cop que hi entro a un d’ells em penso que estic a Nicaragua, Villarroel o Ciutat.

L’esponsorització de l’associacionisme
L’esponsorització de l’activitat de l’associacionisme està molt més desenvolupat. Tampoc per llençar cohets, com m’explicaven els escoltes, però hi ha fórmules imaginatives com aquesta: Campanya de Sainsbury’s amb nois i noies. Els escoltes també hi participen juntament amb escoles i altres organitzacions. Està molt bé. Certament. http://www.sainsburys.co.uk/activekids/faqs/faqs.htm

A la visita a Brighton em va sorprendre que la Equality Walk està totalment patrocinada per American Express. Tornant al college, vaig visitar la pàgina web de Stonewall, Lesbian, Gay Men & Bisexual per conèixer més sobre la implicació de l’empresa en la campanya. La sorpresa va ser trobar que en si l’esponsorització genera una notícia a la pàgina web. http://www.stonewall.org.uk/events/1452.asp

Un calendari una mica més racional
El dilluns passat era festa. Ens vam assebentar divendres ja que van inundar el college amb cartells avisant que no vinguéssim fins dimarts. La curiositat per saber quin és el calendari, vaig buscar-ho per comprovar la seva racionalitat. Comprovareu que és un calendari molt més racional. Tot que mentenen festes religioses en el calendari, estan molt més repartides.

1 Jan
New Year's Day
6 Apr
Good Friday
8 Apr
Easter Sunday
9 Apr
Easter Monday
7 May
Early May Bank Holiday
28 May
Spring Bank Holiday
27 Aug
Summer Bank Holiday
31 Oct
Halloween
5 Nov
Guy Fawkes Day
25 Dec
Christmas Day
26 Dec
Boxing Day

Caldria racionalitzar el calendari laboral i situar la major part dels dies festius en dilluns, per evitar ponts i aqüeductes surrealistes. A més, vista la impossibilitat pràctica de respectar totes les imposicions religioses pel que fa al calendari acadèmic -Setmana Santa, Ramadà, etc.- es podria canviar la Setmana Santa per una setmana fixa al calendari laboral i molt especialment al sistema educatiu. En aquest sentit, seria bo partir dels drets dels infants. El més lògic és que els trimestres escolars es regeixin per criteris racionals. A més, aqeusta ha de ser una decisió sobirana dels ciutadans i no una imposició antidemocràtica d’un estat estranjer, el Vaticà. Aquestes són algunes de les propostes que trobareu si entreu a la pàgina web de la Lliga per la Laïcitat. A la qual també us podríeu adherir si no heu fet ja!

La setmana negra del Chelsea
En una setmana s’han acabat totes les aspiracions del Chelsea. Ja podem respirar tranquils. Un cop més es demostra que a cop de talonari no es guanya res. Primer va ser el Real Madrid d’en Florentino Pérez, després ha estat el Chelsea de Roman Abramovich. El José Mourinho parla un anglès excepcional, se l’entèn perfectament. Malgrat que em cau faltal, dóna gust sentir-lo parlar a la tele. Mentres tant, el Barça aguanta una setmana més i es distancia un puntet del segon. Veurem què passa. Ah! Sóc dels que vull que guanyi l’Espanyol la Copa de la UEFA, i no entraré en els tòpics de si és un equip català o no, etc. L’Espanyol per història es mereix aquest títol, ni que sigui en en record d’aquell mític equip de Javier Clemente, que fa 19 anys va perdre imcomprensiblement aquell títol amb tot a favor. Esperem que les intitucions catalanes estiguin a l’alçada i enviïn als seus representants.

2. La vida segueix a altres parts del món...

L'adéu a Boris Ièlsin
Quina sorpresa veure la foto central a color i dues pàgines del Guardian del 25 d’abril. Era el funeral de l’èx-cap d’Estat de Rússia. No pas perquè em sorprengués la seva mort, (de fet, us confessaré, que pensava que ja estava mort, pels seus problemes amb l’alcohol), ni tampoc en el moment polític que ho ha fet, sinó pel lloc on havia previst que fós la seva cerimònia. L’any 1997 Boris Ièltsin va impulsar un projecte de recuperació dels edificis religiosos, com per exemple la Catedral i d’altres edificis al voltant de la Plaça Roja i del conjunt arquitectònic de Moscú. 10 anys més tard, la ciutadania diu l’últim adéu a Boris Ièlsin a la Catedral, la mateixa que en temps de la dictadura d’esquerres de la Unió Soviètica havia estat convertida en una piscina.

Adieu à la Republique? Au revoire à le siècle XX?
Yannik Noah m’ha fet recordar quan deia que si guanyava Sarko marxaria del país, a un amic meu, que deia el 2004 que si tornava a governar CIU, estava disposat a exiliar-se. No sé si l’ex-tennista i personatge polifacètic -animateur socialment engagé- serà capaç de marxar o no de la Republique ara ja sap el resultat.

La pregunta que m’estic fent des que sé el resultat és si amb l’arribada de Sarkozy tanquem definitivament la història del segle XX. No sóc capaç de respondre a la pregunta. Ningú, suposo, a priori. Tampoc vull fer-li el joc als “filòfofs francesos” que segur que ja deuen estar preparant best-sellers teoritzant a partir de qualsevol teoria relativista o escèptica en aquesta línia. Això d’aquí dos anys. Diran que es demostra que la République era un mirall dels metarelats i el resultat és que estem en un punt que és com si no hagués existit. A sobre seran capaços de fer teories i passaran per sobre les polítiques neoliberals de Sarko sense cap crítica.

Però quan hi penso en quines seran les políques d’immigració i la repercussió que pot tenir per al futur d’Europa, en com posarà en marxa el procés de desregulació del mercat de treball, ampliació de la jornada laboral i com es desmantellarà progressivament el que queda de l’estat del benestar, amb una imminent reducció d’impostos, en quin serà el posicionament respecte a la construcció de la Unió Europea, en quan trigarà en fer-se la foto en xandall amb Bush a Camp David, de moment ja l’ha trucat, en quin serà el posicionament respecte al conflicte a l’Orient Mitjà i la guerra de l’Iraq.

Com reaccionarà l’esquerra a les polítiques del Sarko. Sortiran els fills i nets de la revolució del 68 al carrer o estaran tots estudiant a universitats americanes? Què passarà en un partit socialista francès incapaç de convèncer a la ciutadania? Interessant calvari per a l’esquerra a França en els propers cinc anys si li sumem els que ja porten a sobre.

Però el poble mana. I s’ha decidit per Sarko. O sigui que res a dir.

3. Lectures. En versió original i lectures d’estudi obligades
I have a dream. Martin Luther King

Russel Square, Hyde Park, el llit de la meva habitació, l’autobús, el tube... qualsevol moment i lloc és bo per aprendre’n alguna cosa nova.

Tractat d’Ateologia
Com deia el Joffre, es tracta d’un document d’ateïsme orgànic. La sistematització de molta informació, alguna d’ella que ja coneixem, altra que, per manca de coneixement de les religions se’ns escapen. Un llibre de Michel Onfray molt recomanable per aquells que senten la necessitat de canalitzar part del seu odi cap a les religions, sobretot aquelles monoteistes i principalment cap al cristianisme. Comença així:

Em desespera que prefereixin les ficcions tranquil·litzadores dels infants a les certeses cruels dels adults. Val més la fe que calma que la raó que neguiteja, encara que sigui al preu d’un infantilisme mental perpetu: vet aquí un joc de mans metafísic a un cost descomunal!

Però continua dient coses tals com:

L’ateisme no és una teràpia, sinó una salut mental recuperada.

Tot i que per la manera, directa, cruel, fins i tot, amb cert ressentiment... sembla tot el contrari. Tracta temes com les tiranies i servituds dels mons sobrenaturals, l’odi a la ciència i la negació a la matèria, el fracàs com a opció d’èxit caminant cap al paradís...

Com que gran part del llibre es passa destrossant i desmontant les tres religions del Llibre i, concretament el Cristianisme, us poso la lletra de la cançó de Depeche Mode, Personal Jesus, a veure que us suggereix:

PERSONAL JESUS
Your own personal jesus
Someone to hear your prayers
Someone who cares
Your own personal jesus
Someone to hear your prayers
Someone who’s there
Feeling unknown
And youre all alone
Flesh and bone
By the telephone
Lift up the receiver
I’ll make you a believer
Take second best
Put me to the test
Things on your chest
You need to confess
I will deliver
You know
I’m a forgiver
Reach out and touch faith
Reach out and touch faith
Your own personal jesus...
Feeling unknown
And youre all alone
Flesh and bone
By the telephone
Lift up the receiver
I’ll make you a believer
I will deliverYou know
I’m a forgiver
Reach out and touch faith
Your own personal jesus
Reach out and touch faith

El interrogatorio en la Habana y otros ensayos
Entre tots els llibre que em va enviar el Joffre, hi ha un especialment que em va cridar l’atenció. No tant pel seu contingut, que també, sinó per ser un llibre d’aquells de Sant Antoni de diumenge o de paradeta de festa de l’Avant. Groguenc, portada taronja, aspecte setentero, i a primera vista, un panflet comunista en tota regla; i fins i tot estrany entre tota la resta: clàssics, postmodernisme i manuals sobre organització.

Un cop llegit resulta que me l’hagués pogut trobar a Sant Antoni, però no crec que a cap festa de cap partit comunista...

El primer assaig és referent a l’interrogatori en l’Habana dels presos de la contrarevolució promoguda per USA a Bahía Cochinos, la lectura interpretada per part de l’autor de l’interrogatori als cubans contrarevolucionaris. Està bé, perquè amb cinisme analitza el seu comportament des d’un punt de vista polític, social i fins i tot, psicològic. Un autorretrat de la contrarevolució. Atenció al fragment de l’interrogatori al mossèn de l’expedició:

Pregunta: Usted ha prestado ayuda a aquellas persoans que vinieron aquí a matar?
Respuesta: He prestado auxilios espirituales
Pregunta: Ha prestado ayuda.
Respuesta: Auxilio espiritual. (...) Quisiera recordar que mi misión no tuvo caràcter ideológico ni político. Era de naturaleza netamente pastoral. Y por ello mi obligación era de encontrarme en el lugar de la acción, donde mis muchachos me necesitaban.

El segon document és sobre els antecedents, estructura i ideologia del PCC i la gran descoberta que Fidel Castro va ser el primer socialdemòcrata lliurepensador ecosocialista a la història de la política mundial, quan l’any

“!Nuestra revolución no es ni capitalista ni comunista! A nosotros, que somos adeptos a una teoría humanista, nos importa sólo el pueblo y movilizamos todas nuestras energías en provecho de la mayoría. Queremos liberar al hombre de cualquier dogma; queremos liberar la economía y la sociedad sin acallar ni aterrorizar a nadie. La actual situación del mundo nos lleva a elegir entre el capitalismo, que conduce a la humanidad al hambre, o el comunismo, que soluciona sus problemas económicos, a cambio de quitarle las libertades que tan caras son... El capitalismo deja abandonado al hombre; el comunismo, con sus conceptos totalitarios, sacrifica sus derechos. Nosotros no estamos de acuerdo ni con unos ni con otros... Nuestra Revolución no es roja, sino verde. Lleva los colores del ejército rebelde de Sierra Maestra.”

Fidel Castro, 21 de maig de 1959

Per dir uns mesos més tard:

“Si el Movimento ha de ser utilizado para atacar a sus fundadores, deja de ser el Movimiento de 26 de julio”.

Fidel Castro, octubre de 1959

A mi em perdonareu però el tema de Cuba és infumable. Esperem que, com a mínim, aquest 40 anys de tirana dictura els porti a fer una transició cap a la democràcia absolutament anti-yanki. La resta, amb personatges com Fidel, no sé si haurà valgut la pena. Diria que no.

El tercer escrit és sobre turisme revolucionari. I us he de dir que, tot i que aquest document és escrit per Hans Magnus Enzensberger, creador agut i Premi Príncep d’Astúries de 2003, és vàlid per les meves experiències en països amb règims totalitaris com Cuba i Venezuela, als festivals mundials de la joventut y els estudiants de 1997 i 2005 respectivament, on vaig viure la posada en pràctica del sistema que aquí s’explica de sistema de delegaciya inventat pels russos a principis dels anys 20 i les seves bases institucionals:

- El delegado no viaja por su cuenta
- El delegado tiene que vérselas con unos anfitriones que vienen a ocupar un lugar monopololizador
- El delegado goza en cualquier sentido de privilegios frente a los residentes
- El delegado es atendido constatemente por una organización

El quart escrit és sobre Fray Bartolomé Las Casas. Quan t’has llegit tres assajos sobre comunisme i apareix un quart sobre un bisbe protagonista del descobriment d’Amèria i de la primera fase de colonització, sorpren una mica. Un personatge interessant defensor dels índis que curiosament fins l’any 2000 no ha estat iniciat el seu procés de beatificació. Alguna cosa deuria fer bé, doncs. Dirírem que sense ser un lluitador contra el model de colonització des dins del sistema (el que ara diríem un demòcrata reformista). Hi ha alguna manera diferent d’aplicar el colonialisme? Ell ho va intentar ni més ni menys que a Chiapas, ara una de les cunes dels anti-globis, amb un experiment del que ara dirien mediació que no va tenir èxit lògicament. Desconec si vindiquen algun llaç l’Evo Morales o l’Hugo Chávez. O, si amb Simon Bolívar en tenen prou. En tot cas, m’ha despertat la curiositat per saber més del bisbe de Chiapas.

Republicanisme
Aquestes dues setmanes m’han arribat alguns regals de Sant Jordi. El Jordi (Tritó) m’ha fet arribar dues publicacions. L’assaig de Maurizio Viroli publicat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya és un excel·lent repàs al republicanisme italià. Aquí uns fragments que il·lustren el tractament de conceptes vitals en teoria política:

Sobre memòria històrica: Justament perquè refusen la certesa del dogma, la política i les repúbliques laiques necessiten memòries i commemoracions. El passat pot esdevenir un patrimoni per a la formació civil de les noves generacions (...) Molts consideren les commemoracions republicanes, manifestacions d’un patriotisme caspós, coses d’altrs temps, que ja no tenen sentit en el món modern de l’euro i de la globalització dels mercats i del coneixement.(...) Per donar significat i valor a la nostra història, cal haver-la entesa, sentida i meditada.

Sobre patriotisme. Per als republicans l’amor a la pàtria és una passió artificial que s’ha de nodrir i renovar constantment amb mitjans polítics. Per als nacionalistes, l’amor a la pàtria és un sentiment natural que s’ha de protegir de la contaminació i de l’assimilació culturals, perquè visqui i es reforci (...) Els primers consideraven que la república era una institució política, mentre que els segons creien que la nació era un producte de la natura, o de Déu.

Sobre el liberalisme. Ha estat criticat en nom de la justícia, de la jerarquia social i de la tradició, dels ideals de perfecció i de renovació moral, d’ideals comunitaris o d’una participació més àmplia en el poder sobirà. Mai o quasi mai en nom de la llibertat. (...) El liberalisme es pot considerar un republicanisme empobrir o incoherent (...) El liberal considera que les lleis són una restricció de la llibertat, mentre que el republicà considera que les mateixes lleis són el baluard més segur de la llibertat.

Sobre com fer política: El que encara avui és una vaga utopia democràtica, és a dir, la possibilitat d’interpelar els governants perquè responguin de la manera en què han complert els deures, era una pràctica habitual a les repúbliques italianes.

Sobre republicanisme europeu: El projecte d’un Estat europeu és possible (...) Es pot esperar veure florir una mena de patriotisme constitucional arran de la nova Constitució ide les noves institucions polítiques europees (...) Les cultures nacionals i locals són un recurs, no un obstacle, a la ciutadania europea. Els ciutadans europeus aprenen la cultura de la ciutadania, quan l’aprenen, en els sindicats, en les associacions esportives o culturals, en les associacions de professionals, al cafè o al pub, a la parròquia o en els partits: l’aprenentatge de la ciutadania es produeix sempre, quan es produeix, en contextos locals, particulars, culturalment densos i significatius (...) Però sense l’aprenentatge en els contextos particulars no s’aprèn cap cultura de la ciutadania.

Si us animeu a llegir sobre republicanisme al nostre país, hi ha un llibre molt recomanable La República en els cors. El cor de la República. Vicenç Molina. Col·lecció Pensament Laic i Progressista. Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. Podeu adquirir-ho a partir del lloc web: http://www.laic.org/

The City of London. A masonic guide
Aquesta és una petita guia que vaig comprar a les botigues que hi ha situades davant del Freemason’s Hall, al mateix carrer Green Queen Street. Una guia escrita pel turc Yasha Beresiner amb dibuixos, mapes i fotografies. Proposa diferents recorreguts que tenen com a parada punts de la ciutat d’interès francmaçònic. A més, fa una introducció història a London força completa i entenedora: the romans, the saxons, queen boudicca, the danes, medieval london, the city of rights, london bridge, tudors, the plague, the fire, christopher wren, riots, victorian london, raiwail, city at war...

Si menges una llimonada sense fer ganyotes
El meu pare m’ha enviat la darrera publicació del Sergi Pàmies. Sort que me’l vaig llegir abans que canviés el temps, perquè realment són històries una mica tristes i dures. L’any passat al vaixell enfonsat a Grècia ja vam compartir la lectura de la darrera publicació de contes del mateix autor, però certament no eren tant àcids com aquests. Suposo que ja va en el títol. Si us animeu a llegir-lo que sigui en un bon moment de la vostra vida, ehh!

An ideal for which I am prepared to die. Nelson Mandela. April 20 1964
Si associem a alguna cosa l’any 1989 al Mur de Berlín, però aquest any també va ser l’any de la desaparició de l’Aparheid a Sudàfrica, “després de molts anys de tirania, explotació i opressió”. Estaria bé que s’acompanyés una dada de l’altra quan parlem de coses que van canviar el món. El que Mandela avui diu, malauradament continua sent vigent a moltes parts del món, potser no de forma tan explicíta – diríem d’àmbits de l’emancipació de l’individu com l’accés a una educació de qualitat, a un treball o a un habitatge digne- o sí, com és el cas, per exemple, de Palestina. Cada paràgraf no té desperdici i força actualitat:

“Africans wants to be allowed to own land in places where they work, and not to be obliged to live in houses which they can never call their own. Africans want to be part of the general population, and not confined to living in their own ghettoes."

Sharon’s wall and the dialictics inside/offside.
Parlant d’aparheids, una lectura que em fa arribar el Jordi (tritó) sobre Palestina i el Mur. Lectura fàcil i entenedora de 32 punts sobre la construcció del mur que va començar fa tot just ara 5 anys.
http://www.borderlandsejournal.adelaide.edu.au/issues/vol5no3.html

The histories of Arab and Israeli peoples are intimately intertwined, and this is reflected in the similarity of many of their cultural practices. In Nazareth, for example, I met a Christian Arab Palestinian woman with an Israeli Passport. In Ein-Hashofet, I met a young Jewish man in the Israeli Army, his father was an Islamic Palestinian, his mother Jewish, and he spent a much of his free time in a Benedictine monastery near Abu Gosh. These examples are testament to the slipperiness of binary taxonomies of identification. Where should these people live, inside or outside the wall?

Viajes por el Scriptorium
Regal d’aniversari del meu pare. Novel·la de Paul Auster. El millor del llibre les dues escenes de sexe de Míster Blank amb les dues dones com a mínim vint anys més joves que ell.

Volver a la Ilustración. Gegrorio Peces-Barba Martínez
M’arriba d’en Joan-Francesc Pont un còpia d’un article del 16 d’abril a El País. És una reflexió sobre els valors de la Il·lustració que segons l’autor “supuso la conquista de la autonomía moral de las personas y la superación del paternalismo de la teología como gran controladora del pensamiento de la acción humana”. L’article fa un repàs històric des del segle XVIII detenint-se en els totalitarismes a Europa del segle XX com a exemples “de ataque contra la dignidad humana y contra el liberalismo social e ilustrado”. Parla d’antimoderns com els “que creen que la realidad natural es la que condiciona a las normas y no al revés, sueñan con vlver a la sociedad estamental y al corporativismo y rechazan protagonismo del individuo”. Pel que fa a Espanya fa un repàs interessant des de la República fins a l’actualitat, apuntant al franquisme, el cop d’estat del 81, els GAL o les posicions del PP des de que va perdre les eleccions el 2004.

4. Filmoteca - VOS

Aquesta vegada inicio l’apartat amb una recomanació sobre una pel·lícula que arriba el dia 27 al Verdi Park de l’amic Agustí Vila, director d’una de les meves pel·lícules favorites Un banco en el parque.

3055 Jean Leon
A partir del dia 27 al Verdi Park ja podeu veure 3055 JEAN LEON, la pel·lícula documental amb guió i direcció d’Agustí Vila. No us la perdeu, eh? Aquí teniu la sinopsis:

Ceferino Carrión dejó España de polizón en un carguero. Cuando llegó a Los Angeles se llamaba Jean Leon, un hombre que se transformaba a sí mismo constantemente. ¿Quién fue él? ¿Fue un conductor de taxi o fue el camarero de confianza de Frank Sinatra? ¿propietario del mítico restaurante La Scala de Beverly Hills o quién dio de cenar a Marilyn Monroe en su último día? Su vida fue la propia del mundo de la ficción, y aquí nos la cuentan Paul Newman, Dennis Hopper, Angie Dickinson, Robert Wagner, entre otros...

Més referències:
http://www.bausanfilms.com/largo_jeanleon.asp
http://www.cines-verdi.com/cartelera.php?id_films=844

Al cinema... a veure Half Nelson
Diumenge a la tarda. Després d’un dia intens de visites per la city, un cinema. Sol, en versió original i sense crispetes. Tot un repte. Dan Dunne (Ryan Gosling) és un professor d’institut de Brooklyn, brillant en el plantejament didàctic, missatge i tracte amb els alumnes. Malgrat el seu dinamisme a la classe, la seva decepció i desil·lusió personal el porten al consum de drogues. Dues vides paral·lales que un dia es troben quan una alumna seva, Drey (Shareeka Epps), l’enganxa consumint a l’escola. A partir d’aquest moment, Dan i Drey esdevenien en inesperats amics. Malgrat la diferència d’edat i situacions, tots dos troben certa complicitat.

Recomanable la visita de la pàgina web oficial: http://www.halfnelsonthefilm.com/

Aquests quinze dies he vist els següents clàssics:

The apartment
Obra mestra de Billy Wilder de l’any 1960. Darrera de la història d’amor hi ha una dura crítica a les classes mitges americanes i la seva doble moral, al model meritocràtic i el sistema de jerarquies, a l’explotació laboral i control absolut de la vida privada del treballador. Moments per plorar i per riure amb el protagonista CC Baxter, un treballador honest que deixa el seu apartament als seus caps per tal que els seus caps puguin anar amb les amants a canvi d’un ascens a l’empresa. Protagonitzat per un Jack Lemmon impressionat. L’acompanya Shirley McLaine, jove i guapíssima. En definitiva, són 125 minuts que no desitges que s’acabin mai. Són d’aquelles pel·lícules que no s’obliden
fàcilment.

To kill a mockingbird
És una bona pel·lícula de Robert Mulligan. Una societat americana (Alabama, anys trenta) on encara les lleis divideixen a blancs i negres. Gregory Peck, Atticus, advocat, vidu i pare de dues criatures, defensa en un judici a un negre que clarament és innocent. Les coses destable de la pel·lícula: escena del mossèn negre amb els fills a la part de dalt plena de negres (de la sala del tribunal), la nena que es diu Scout, com fa sentir a l’espectador les històries de infants (potser excessivament), i el tractament d’un tema com el de la violència de gènere i familiar i el racisme. És, en definitiva, una película que busca emotivitat a l’estil americà de racisme contra bones intencions, d’innocents contra culpables i de tradició contra progresssisme. En tot cas és de 1962 i és una bona proclama contra el racisme, la ignorància i la situació dels negres a Estats Units.

Breakfast at Tiffany’s
Basada en la novel·la de Truman Capote. Pel·lícula de 1961. Audrey Hepburn omple la pantalla per activa per passiva. El millor de la música de Henry Mancini. Moon River, potser no us ve ara al cap, però si aconseguiu sentir-la, ràpidament la identificareu. Un classic l’Audrey cantant asseguda a la finestra de casa seva amb la guitarra cantant mentre ell, George Peppard escriu a la part de dalt a la seva màquina d’escriure: “There was one very lovely, very frightened girl. She lives alone except for a noumless cat”.

“Moon River
Wider than a mile
I’m crossin’ you in style
Sorry day
Oh dream maker
You heartbreaker
Wherever you goin’
I’m goin’your way
Two drifters
Off to see the world
There’s such a hot of world
To see
We’re after
The same
Rainsbow’s end
Wastin’ round the bend
My huckleberry friend
Moon River
And me”

Jutgement at Nuremberg
Pel·lícula de 1961 que rememora els judicis del tribunal internacional de Nuremberg de 1948 contra diferents responsables polítics, militars i, com és el cas concret d’aquesta història de jutges alemanys. Dirigida per Stanley Kramer i protagonitzada per Spencer Tracy, Burt Lancaster, Maximilian Schell, Richard Widmark, Montgomery Cliff, Jury Garland i Marlene Dietrich. El títol en castellà és “¿Vencedores o vencidos?”. Execel·lent obra que haurien de passar en les facultats de dret o ciència política, a totes aquelles interessades pel dret internacional. Com sempre, els americans posen el seu granet de sorra i escombren cap a casa, però també hi ha autocrítica a partir de les grans reflexions filosòfiques s’hi plantegen a la pel·lícula sobre justícia i patriotisme, sobretot. M’ha anat bé contrastar-ho amb el que he estat llegint sobre patriotisme al llibre del Viroli.

5. Música

Com a noves adquisicions, us recomano els darrers treballs d’LCD SoundSystem, Sound of Silver, de 2007, per la seva vitalitat, així com el darrer de Cycle, Weak on the rooks, de 2005, del qual només coneixia la cançó Confussion! Una altra recompilació interessant, que no fa competència als Londons Calls, ni molt menys, és Kitsuné Maison Compilation. I, Maximo Park amb Our earthly pleasures, d’aquest mateix any.

Cançons recomanades London Calls

- Cunts are still running the world – Jarvis Cocker – (London calls 15)
- The youngest was the most loved - Morrissey – (London calls 14)
- Talk – Coldplay (Jacques Lu Cont mix) – (London calls 10)

6. Barcelona, capital de Catalunya

Maragall, l’auditor intern del PSC
El que tenen els partits grans és que tenen de tot. I el PSC no és una excepció. Maragall amb la valoració que ha fet sobre l’Estatut esdevé a partir d’ara, després del seu silenci, la veu de la consciència històrica, com ho són Barrera a ERC o Pujol a CIU. Ara que ja no està, ara que ja s’ha retirat, com ens passa amb gaire bé tothom, el comencem a trobar entranyable. Aquestes declaracions són encertades pel contingut i llàstima que les hauria d’haver fet en el seu moment i demanar a Nicaragua el trencament amb el PSOE.

Ep, que ningú es pensi que parlo irònicament! Aquesta reflexió és fruit d'una conversa amb un militant de base l'altre dia i dirigent de la JSC.

El comentari més bo quan veu un “Zapatero més felipista”. Malgrat l’aparell socialista pugui arribar a pensar que les declaracions del President Maragall poden ser desfortunades, és un privilegi tenir auditors interns com ell. El tema de la creació d’un partit europeu és una altra història, em sona més aviat a una maragallada.

Govern de l’Entesa
Not news, good news. Dóna gust veure que van passant els mesos i que el Tripartit II, com li agrada dir al Felip Puig, continua funcionant. Fins i tot, he llegit en alguna editorial d’aquests diaris electrònics incendiaris que José Montilla està fent una bona feina al capdavant del Govern. En Carod-Rovira més federalista que mai, demanant ministres a Madrid, fins i tot sembla que deixen una mica tranquil al Saura amb el tema mossos, tret de l’anècdota de la Pòrtulas. Per cert, hi ha Youtube un video del mano a mano de la Laia Cañigueral amb el Pérez Rubalcaba al Congreso de los Diputados. Anem cap al sisè mes de l’Entesa i sembla que tot en ordre.

Polònia i Franco
Estic d’acord amb CIU que potser Polònia endolceix la figura de Franco. Per això és important que amb temes de Memòria Històrica les quatre forces es mantinguessin en bloc. En fi, sembla que ara per ara no és possible. Pel que fa al Polònia, continua sent un programa collonut que apropa a la ciutadania a la Política.

Campanya 1IGUAL1 de SOS Racisme
Creus que gaudim d'una bona salut democràtica? Creus que a Catalunya tots i totes tenim els mateixos drets? Creus que aquest sistema democràtic ens representa a tots i totes? Trobes injust que una persona que viu, treballa i paga impostos a Catalunya no pugui decidir sobre allò que l'afecta? Si respons NO a alguna d'aquestes preguntes: AIXÒ T'INTERESSA!

El 27 de maig suma’t a l’acció impulsada per diferents entitats arreu de l’Estat espanyol de compartir el vot amb una persona d’origen extracomunitari que no tingui reconegut el dret a vot. Com pots participar? http://www.prouracisme.org/ Si encara no ho has fet adhereix-te al manifest de la Campanya 1IGUAL1, Tothom ciutadà a http://www.sosracisme.org/

SOS Racisme-Catalunya - 930105097 sosracisme@sosracisme.org

Llistes al territori
Ja vaig dir en el discurs de comiat que el personal amb el que havia tingut el plaer de treballar en els tres anys al Secretariat del CJB eren uns cracks. Doncs ara ja tenim fins i tot alcaldables!!! En Javi Angulo ho és a Sobremunt, un poblet de cent habitants a Osona. En un altre ordre de coses a La Múnia va a les llistes la Núria Bolet, companya del Moviment Laic i Progressista. Em comenten que hi ha també molta gent de l’Associació de Casals i Grups de Joves que està a les llistes de diferents partits partits progressistes i canditures independents. No és casualitat que la gent que està implicada en mogudes associatives juvenils acabi participant en candidatures al territori. Al contrari, seria d’extranyar que no fos així!

7. Bústia i suggeriments

La resposta i suggeriments que m’esteu fent arribar les estic tenint totes en compte. Espero visitar tots els racons que m’heu recomanat. NO deixeu de fer-ho!!!!

Gràcies pels vostres enviaments, documents, links, cançons, llibres i cosetes vàries... Com deia aquell amic meu “sereu recompensats”...

Continueu, si us plau. I gràcies de nou.

London May 2007

LONDON CALLS III - It wasn’t the same as before

2007-05-10T01:17:00.000+01:00

Han passat 15 dies i tinc ganes de fer-vos saber què hi ha de nou. Uns dies carateritzats per un munt d’experiències i activitats que procedeixo a explicar-les detalladament mentre a Catalunya ha plogut i aquí ha fet uns dies de meravella. He començat tímidament a llegir en anglès i compro cada dia The Guardian, especialment per llegir els articles de profunditat del Comment & Debate. Com us vaig dir el primer dia... llegiu allò que us vingui de gust: els titulars, les negretes, seccions, en diagonal... El que volgueu...

1. Living and getting culture in London

Una secció per a nostàlgics i curiosos de la vida londinenca...

Tate Museum
Després de diferents suggeriments i amb cert escepticisme m’he donat temps d’anar al Modern Museum. I he de reconèixer que m’agradat molt. Tant les obres com la instal·lació en si. La vista des de la cafeteria de la City no té preu i és inevitable seure a prendre alguna cosa en aquella vidriera de la setena planta. M’agrada molt com està plantejada la distribució de les diferents expressions artístiques: surrealisme, expressionisme, cubisme, futurisme, constructivisme... Monet, Bacon, Dalí, Warhol, Picasso...

El passeig pel pont del Millenium, que travessa el Thames deixant enrera St. Pauls camí del Tate Museum. Després d’uns dies llegint sobre postmodernitat, i concretament la seva expressió en l’art, tenia ganes de deixar-me caure pel Museu. No us amagaré que no ha estat casualitat. He tingut l’oportunitat de veure també una Exibition de Gilbert & George, colors a dojo, força recomanable.

Ara caldrà esperar The Long Weekend (25-28 de maig). Una de les més importants celebracions dinàmiques de pel·lícules, música, performance i art visual. No m’he begut l’enteniment, però estic disposat a apropar-me a les expressions artístiques del segle XXI per intentar conèixer molt més la complexitat de la cultura actual.

He comprat un parell de llibres. He de reconèixer que m’he quedat seduit pels colors de les publicacions. Tornaré segur. Per a més informació http://www.tate.org.uk/.

National Portrait Gallery
Portrait vol dir retrat. La galeria nacional de retrats? Us he de confessar que no sabia ben bé quin podia ser el contingut d’aquest museu que forma part del mateix complex que la National Gallery, a Trafalgar Square, tot just a la part de darrera. És un recorregut de retrats (pintats o fotografiats) des del segle XVIII, d’àmbit britànic i internacional.

A la planta del segle XX, just al costat d’una sala on està la Madonna i els components de Blur, hi ha un espai que m’ha cridat l’atenció. Estan les fotografies dels màxims responsables de les diferents religions fins a un total de nou –la sala es diu Faith and Church). Us he de confessar que hi hagut alguna de la qual no en tenia coneixement. Algú s’imagina un museu a Madrid amb les fotografies dels referents de les religions presents a Espanya? M’imagino més aviat una foto dels cardenals feixistes que han contribuit i contribueixen a mantenir el nacional catolicisme en l’agenda espiritual del país. Tots ells amb ulleres negres de pasta, no de les d’ara, sinó de les dels anys setanta. Ah! I amb algun moc enganxat per algun franquista a la foto del Cardenal Tarancón, individu gens estimat pels partidaris de la continuïtat del franquisme després de Franco.

Ah, una altra escena entranyable és una sala de fotografies anomenada Blair at War. Fotos que comprenen el període de març i abril de 2003, moment en que es decideix l’atac a l’Iraq. Són fotografies de moments molt interns. Ja us podeu imaginar el Bush a Camp David en xandall, l’interior d’un avió privat del president Blair camí de Washington (quina comoditat déu meu!)... I us preguntareu què passa amb l’Ansar? Doncs el més curiós és que no surt en cap fotografia en els 30 panells. Espero que la filla i el gendre, que viuen al barri de Chealsea, no se’ls hi acudeixi anar a la Portrait i xivar-li al papa Jose Mari que, sembla ser que no ha passat a la història. I és que aquests anglesos són molt llestos.

La City, Barbican complex... Future is now!
Si mai he tingut la sensació de passejar pel futur crec que va ser el dia dels tres que ja he anat a la City, al complex arquitectònic on se situa, a banda de nombroses seus d’empreses de rellevància global, el Barbican Arts Centre, el Museum of London, la City of London School for Girls, la Guindhal School of Music and Drama i, no us ho perdeu, la YMCA. A més del Barbican Estate, una zona residencial amb tres grans torres.

Us he de dir que és atractiu per al vianant-turista. Aquesta part de la ciutat va quedar totalment destrossada després dels bombardejos de la segona guerra mundial. I van aprofitar per fer un ikea complet i reformar-ho tot.

És curiós, el Barbican Arts Centre en una enquesta de la BBC va ser votat com l’edifici més lleig de London l’any 2003. Malgrat això és considerat un edifici d’interès internacional, com a un dels màxims esponents de l’arquitectura postmoderna.

A partir de les darreres lectures he investigat una mica sobre el Barbican, estic aprofundint en l’aquitectura Brutalist. Vaja, tot allò que es pugui relacionar amb Le Corbusier caracteritzat per gran presència de formigó. No acabo de saber diferenciar entre una obra d’aquest tipus i els edificis del franquisme –UAB- o de la Unió Soviètica –barris i barris horripilants de qualsevol extra-radi comunista-. Crec que els arquitectes aquests dissenyen aquests complexos sent molt conscients que ells mai hauran de passar més que les dues hores del dia de la inauguració. En fi, la gràcia és qui, a sobre, els compren.

El Josep i el Wasabi captain, els meus amics coreans

D’excursió a Greenwich
Aprofitaré l’avinantesa de l’excursió a Greenwich per presentar-vos els meus amics koreans. Per posar noms al Hoseop i el Jo, als que jo he rebatejat amb Josep i jou (molt propi de mi per altra banda). El Hoseop és enginyer i té 27 anys. Li agradaria continuar els estudis a Anglaterra i per això està estudiant l’anglès. El Wasabi Captain en té 23 i ha estudiat arquitectura i no té clar res de res. Vam començar tots tres a la mateixa classe fa ja sis setmanes i puc donar fe dels seus avenços. Amb ells anem a dinar cada dia. Amb el josep comparteixo el gust per la gastronomia. Amb el Jo, altres gustos. Tenim pendent una excursió a Manchester a veure el santuari del ManU.

Vam anar a Greenwich. Els anglesos diuen grinich. Bé, com també diuen també lesterescuer i no leicesterescuer o rasesquer i no rasalesquer. Greenwich està situat al sud de London i és famós òbviament perquè se situa el primer meridià i el vaixell Cutty Sark.

És una visita recomanable per quatre motius: En primer lloc, per anar a visitar el Royal Observatori de Greenwich, des d’on hi ha una panoràmica de London excepcional. En segon lloc, per comprovar que hi ha campus universitaris com el de la University of Greenwich excepcionals i que l’arquitectura brutalista o franquista de la UAB se la podien haver estalviat. En tercer lloc, pel parc que acull tot plegat... un cop més és impossible que no t’afecti veure tant metre quadrat de zona verda a la ciutat. I en quart lloc, per veure el National Maritime Museum.

De turisme gastronòmic
Si una cosa està clara és que una forma de fer amics és compartint uns bons àpats with traditional and delicious food. Hem instaurat un sistema en el que anirem a restaurants que proposi un dels tres. M’ha tocat començar a mi i els he portat a sopar a un restaurant libanès de Bloomsbury o rodalies. Situat a Goodge Street cantonada Newman Street. Un carrer situat ja en el districte de Fitzrovia, molt aprop del Middelsex Hospital. Ens ha acompanyat una japonesa amiga de Wasabi Captain, en Jo... De fet, el sobrenom es deu a que té una gran facilitat per fer amigues japoneses. El sopar deliciós. Un plat segur, shawarma amb mutabal. I no per més de 12 pounds amb beguda, te i pastes incloses.

The Ministry of Sound
Finalment vaig poder anar a una discoteca amb música com déu mana. De la mà dels professionals de la festa del St. Giles –els italians- em vaig deixar caure per una central de referència de la música house. Pel meu gust, un perfil de disco per a gent massa guapa i simpàtica. Vam estar a la zona vip, encara no sé ben bé perquè. Un total de deu o dotze estudiants. Una postal excepcional dels valors d’alguns dels estudiants, carregats de diners i amb altes dosis de comportament superficial. A les tres cap a casa. Va valer la pena. La conclusió és que per anar als llocs undergrounds, de moment, hauré d’anar-hi solet. Per si voleu saber més http://www.ministryofsound.com/.

Obrir un compte corrent a UK. Som realment europeus?
Si mai heu de venir a London i voleu obrir un compte corrent tingueu totes les respostes del món per a les entrevistes que et realitzen. Una interview que dura més de 40 minuts a on et fan tot tipus de preguntes. En el meu cas, vaig suspendre perquè volien que m’estigués dues setmanes més a London, de manera que pogués acomplir les normes estipulades pel banc. Li vaig dir que de cap manera faria vacances i estendria dues setmanes més la meva estada londinenca (com a mínim per aquest motiu). Aquesta ha estat la meva primera discussió en un anglès fluït –quan la mala llet fa connectar les neurones per qüestió de supervivència-. Al paio, no el vaig entendre tot el que em deia. Però la base de la meva intervenció és basava en apel·lar a la meva condició de ciutadà europeu ja que considerava que estava filant massa prim amb l’aplicació de la norma. Total, que després de tres setmanes en l’intent de tenir un compte corrent, desisteixo.

The Library and Museum of Freemaronry
Vaig decidir que escolliria un dia simbòlic per anar a visitar la Gran Lògia Unida d’Anglaterra. I finalment va ser Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa. Concretament ha visitat el seu museu i la seva biblioteca, que són els espais oberts al públic en general.

Aprofito per explicar-vos una miqueta més de la francmaçoneria als que estigueu interessats.

La francmaçoneria, o maçoneria, és una institució filantròpica, filosòfica i iniciàtica (inclou un conjunt de ritus) amb una llarga història: instituïda el segle XVII, té precedents que es remunten a l'edat mitjana. Això no obstant, encara avui la valoració de la francmaçoneria és objecte de tòpics i d'idees preconcebudes, cosa en gran part deguda a les condemnes, les prohibicions i els atacs de què fou objecte en temps passat. Les estimacions diuen que hi ha devers cinc milions de francmaçons a tot el món, agrupats en lògies, que, alhora, s'integren en organitzacions de més abast: les grans lògies. N'hi ha, d'aquestes organitzacions, que, per comptes de 'gran lògia', s'anomenen 'gran orient': Gran Orient de Catalunya, Gran Orient de França... La francmaçoneria no té pas una estructura centralitzada; ben altrament, al si d'aquesta societat hi ha tendències i rituals distints, com també grans lògies masculines, femenines i mixtes. Podem dir que hi ha dos grans corrents francmaçònics: un de molt lligat a la tradició, que es diu regular, i un altre que es proclama liberal. Del primer, n'és un clar exponent la Gran Lògia Unida d'Anglaterra, i del segon, el Gran Orient de França. A aquest segon corrent liberal, dit també 'adogmàtic', s'adscriu el Gran Orient de Catalunya i la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, amb seu a Barcelona. La Gran Lògia d'Espanya, regular, també té la seu a la capital catalana.

The Library and Museum of Freemasonry conté una exhibició permanent de la història de la francmaçoneria a Anglaterra, així com aspectes de la vida franmaçònica. La llibreria és oberta a l’ús. Contempla una col·lecció de llibre i manusctrits de totes les etapes de la franmaçoneria anglesa. Hi ha materials del segle XVIII i XIX.

Estan situats a l’edifici central de la pròpia Gran Lògia Unida d’Anglaterra i el museu està inclos en la llista de principals museus a visitar a London en la MM Museum Mile.

Contacte amb els escoltes anglesos
M’he decidit a conèixer anglesos. I us he de dir que no és fàcil. Crec que la millor manera és la germanor mundial que m’ha acollit durant 25 anys, l’escoltisme. Amb la idea també de prendre contacte i conèixer tres aspectes: la relació amb la comunitat, la implicació dels adults en l’activitat escolta i com treballen l’espiritualitat en un país cada cop menys religiós. Vaig conèixer a una de les responsables a London. I primer que em va preguntar és quina unitat (grup d’edat) volia anar Beavers? Cubs? I li vaig preguntar si havia llegit el meu mail i els meus interessos. Que no tenia cap intenció d’anar d’excursió amb infants. Em va suggerir visitar tres agrupaments i assistir a una trobada de formació a Gilwell Park un cap de setmana de maig. L’Aileen és una senyora que podria ser perfectament la meva mare i que és directora d’un important despatx d’advocats especialitzat en taxes. Perfecte el format de presentació del moviment infantil i juvenil més gran del planeta. Crec que vaig superar l’entrevista!

Una de les coses que em va cridar l’atenció va ser que si em decidia a implicar-me en l’escoltisme havia de signar un paper que aniria a la policia. La policia comprova si has tingut antecendents, de manera que eviten casos de pedrastria. La pressumpció d’inocència a Sibèria tallant pins. Molt saxó tot plegat.

Pel que fa a les dificultats de l’escoltisme a London semblen ser les mateixes que a l’àrea metropolitana de Barcelona: manca de locals, de caps nois, de nous projectes de creació, de reconeixement de l’activitat altruista, etc. Us sona, oi?

Petticoat Lane Market - Old Spitalfields Market
Des de Aldgate East Station fins a Spitalfields Market hi ha un dels mercadillos exterior més coneguts. Es diu Petticoat Lane Market. Ha passat per diverses periodes al llarg dels més de cent cinquanta anys de mercat. Des de la comunitat jueva fins a, més recentment, la comunitat asiàtica.

La part nord de Petticoat enllaça amb Spitalfields. La clau d’èxit d’Spitalfields ha esta la capacitat al llarg de cent vint-i-cinc anys de saber reinventar-se amb el pas del temps. És un mercat tancat on es pot trobar llibres, música, roba, i per descomptat menjar. Vaig tastar el lamb curry amb arròs, un brownie i olives! També vaig mirar els preus de les biciclestes plegables... Més de mil euros per una bici em sembla excessiu.

Després del bon àpat el recorregut em porta a Liverpool Street Station, que constitueix un punt de referència ja que és el final de la City i el principi de Shoredith. El canvi radical, dels complexos arquitectònics moderns a edificis centenaris de totxo very english.

Les olives. Quina descoberta!
Molts coneixeu la meva absurda mania als pinyols d’oliva. I ningú m’havia dit fet l’observació que als mercats londinenc venen olives de tot tipus i sense pinyol! Cada cop que tinc oportunitat d’anar a un mercat, aprofito i compro olives. Crec que la combinació perfecte són unes olives grans farcides de formatge de feta. Però n’hi ha de molts tipus i procedències. No em resistiré a tastar-les totes però amb cura ja que tinc entès que engreixen que dona gust.

Oxford Street i les etiquetes de les samarretes
Pels coneixeu London, ja sabreu que Oxford Street és un eix comercial molt semblant al que podria ser la carretera de Sants, auto-anomenat el més llarg d’Europa i dens i car com el Portal de l’Àngel. Els dissabtes acostumen a ser impraticticables. I és clar, els dissabtes és el dia que vaig a comprar-me a Oxford Street amb Totenham Court un take away japonès deliciós. Evidentment, no em puc estar de fer un tomb. El comportament postmodern del consum em porten a Berskha, membre del grup gallec Inditex. Em vaig comprar un parell de semarretes de cara a l’estiu, d’aquelles que penses que si t’aprimes una miqueta et quedaran millor, com sempre, de fet. Us vull fer una pregunta: Perquè es fabricants s’han decidit a fer-nos la vida impossible amb les etiquetes amb informació innecessària? Amb més, amb el perill posterior de trencar la samarreta en el moment de màxima molèstia. A banda d’això, aprofitant que sóc capaç de treure un etiqueta sense espatllar la samarreta en una de les dues... me n’adono que el producte és Bershka Espanya, importat per a Mèxic i Venezuela, i made in Pakistan. És a dir, que mai passa per Espanya ni per Anglaterra. I jo me l’he comprat a Anglaterra i acabarà en un armari a Les Corts. En fi, quin lio.

De Barbecue a Can Xavi i Bianca
Pensava que seria incapaç d’aconseguir participar en una english barbecue però finalment ha estat possible. El Xavi i la Bianca, que ja us els vaig presentar al primer mail, em van convidar a una barbacoa al seu jardí. Gent de +30 anys amb qui relacionar-me! Bé, de fet, una international english barbecue en la que hi havia de tot menys anglesos: catalans, portuguesos, brasilers, italians i americans i francesos. Amb l’avenç del evening vam anar seure davant de l’ordinador per veure videos a You-tube. Evidentment, la majoria d’italians va fer que acabéssim mirant els gols de l’azzurra. Quina enveja poder tenir una selecció de qui estar orgullós! Com a mínim vam mirar el gol del Messi, quina barbaritat...

Hamburgueses, pollastre, menjar vegetal, vi espanyol, cervesa i, per descomptat whiski... Prudentment a les dotze vaig marxar cap a St Giles. Una gran experiència en la que la Bianca i el Xavi van comprovar que els meus avenços amb el tema de l’anglès són una realitat. Ah, i el Jordi (Tritó) ens va visitar fent-nos una trucada a mitja barbacoa des de Barcelona.

2. La vida segueix a altres parts del món...

Notícies de Can Sentmenat
El Far de les Corts o Can Sentmenat és com és conegut casa meva. Allà continua vivint el Jordi (Tritó) i durant els propers quatre mesos viuran una parella d’italians a la meva habitació. Esperem que siguin bons cuiners i estiguin a l’alçada. Benvinguts doncs al Far!

Europa i el federalisme global
Llegeixo atentament l’article de l’amic Oriol Illa a Espai de Lliurepensament al mateix que el Jordi Vaquer m’envia un article sobre la missió global de la Unió Europea. Recordo el missatge del llibre que vaig llegir ara fa un mes sobre Por qué Europa liderará el siglo XXI, un crack nascut el 74 (Mark Leonard) que fa un discurs descaradament optimista i que aconsegueix enganxar al lector.

De res serveix fer discursos escèptics sobre Europa, cal mirar el que s’ha aconseguit en els darrers 50 anys o, fins i tot, només cal mirar els darrers 15. En molts àmbits: en relacions internacionals i treball de la pau (contra la guerra preventiva de Bush, la pau preventiva europea), en polítiques socials (els números europeus de qualitat de vida i renda per càpita comencen a superar als d’Estats Units!), en drets humans (Turquia n’és un bon exemple!), medi ambient (el compromís amb Kyoto) i, sobretot, en esdevenir un mirall per a la resta de continents en el model de construcció d’espais interestatals.

Estan naixent plataformes regionals arreu del món (a l’Àsia –l’ASEAN o l’ASAARC, el ja conegut per nosaltres Mercosur o el NAFTA a Nordamèrica, l’APEC al Pacífic o la Lliga Àrab que parla de convertir-se en una Unió Àrab, que fins i tot es planteja crear un euro àrab.

Cada cop més, aquestes plataformes regionals jugaran un paper estratègic rellevant no només en l’àmbit econòmic sinó també en la garantia de la pau. M’apunto a parlar d’un nou concepte: el federalisme global.

En aquest federalisme global els progressistes i liberals de tota mena no podem posar pedres a sobre. Hem de ser capaços de construir malgrat escèptics i immobilistes. Perquè ja no és només Europa només qui mou fitxa. És un federalisme global el que s’apropa i des de Brusel·les els nostres representants han ser capaços d’estar a l’alçada.

O potser ja no recordem que va ser Europa fa 50 anys qui primer va plantejar la necessitat d’un treball regional?

Atenció recomanació a euroescèptics: Por qué Europa liderará el siglo XXI, Mark Leonard. Tuarus: 2005).

Eleccions a França (fight tooth and nail)
Els articles del Comment & Debate a The Guardian apreten. És l’hora de la veritat. Les eleccions més importants en els darrers trenta anys a França. Sota el títol “A clear choice”, l’editorial analitza els quatre candidats, especialment a Sarkozy i Royal. The choice is clear: between a right winger who has vowed to liberalisme the economy, toughen laws on deliquency, bring desaffected immigrants in suburbs to heel and restore pride in being French, and the woman who may become France’s first female president, who has distanced herself from the barons of both left and right in the Socialist party and promises to be the mother of the nation.

The Guardian porta una setmana llençant missatges als seus lectors de la importància de les eleccions i de la necessitat que guanyi el candidat de l’esquerra. També hi ha consens en dir que François Bayrou és el millor candidat dels tres, però és clar, un candidat sense la maquinària de conservadors i socialistes.

En fi... a nosaltres no ens sobren gaires vots per les municipals, però si poguéssim ajudaríem perquè no sortís el Sarkozy (anti-europeu i pro-americà, entre d’altres...). Vive le Republique! Vive l’Europe!

I Escola de Dirigents del Moviment Laic i Progressista
Segurament de les coses que passaran aquests mesos que estic fora la que més ràbia em fa perdre’m és la primera edició de l’escola de dirigents. S’ha realitzat en un cap de setmana d’aquests últims quinze dies. Aquesta escola ha d’esdevenir un referent de formació de quadres progressistes joves del país en els propers anys, completementària o subsumida en la UPEC. No tinc masses notícies. Però en tot cas, segur que va anar molt bé!

El Barça perd pistonada
El Barça perd pistonada a la lliga i el Madrid s’apropa. No podria imaginar-me el Madrid campió de Lliga. I a més, el Sevilla gaire bé decidit que serà el rival del Barça a la copa. Una final a Mestalla? No estaria gens malament. Va ser just allà on vaig tenir l’oportunitat d’anar a la primera final de copa que si no recordo malament l’any 1998 contra el Mallorca. Suposo que el Dani (la meva parella de fet al Camp Nou) no s’ho voldrà perdre, però sinó ja sabeu que compteu amb el carnet pel sorteig... Llarga vida a les cues de l’any 98 al l’Estadi per aconseguir una entrada...

3. Lectures. En versió origina i lectures d’estudi obligades
Do words have power? Franklin D. Roosvelt

Russel Square, Hyde Park, el llit de la meva habitació, l’autobús, el tube... qualsevol moment i lloc és bo per aprendre’n alguna cosa nova.

Impostures intelectuals
Alan Sokal i Jean Bricmont, 1998
Qui em coneix, la gran majoria dels meus lectors, i coneix aquest llibre, una minoria selecta de malalts, sabeu que un servidor no disposa de la capacitat suficient per afrontar el repte intel·lectual d’entendre tot el que descriuen Sokal i Bricmont. Però entendreu que m’hagi agradat per la mala llet que destilen els autors i com, de forma descarnada, matxaquen els pensadors postmoderns i la seva contínua retòrica i ús del llenguatge científic. Malgrat ser un llibre complicat i de nivell superior, es poden llegir a consciència la introducció i l’epíleg, i amb una mica de sort es poden entendre parts dels intermezzos i algunes reflexions dels capítols on es dediquen a posar determinats autors a lloc. Llibre de culte i referència per als que ens emprenya les conseqüències del pensament postmodern en les ciències socials i en la vida política quotidiana. Aquí un fragment que no té desperdici:

Pero, ¿porqué lo hice? Confieso que soy un viejo izquierdista impenitente que nunca ha entendido cómo se supone que la desconstrucción va a ayudar a la clase obrera. (...) Mi procupación, en realidad, es expresamente política, a saber: combatir la actual moda del discurso postmoderno / postestructuralista / socialconstructivista (y, más en general, una tendencia al subjetivismo) que es, en mi opinión, contrario a los valores de la izquierda y una hipoteca para el futuro.

Brutal.

La postmodernidad
David Lyon, 1994
És possible l’existència d’una sociologia postmoderna. En Lyon que això és un oxímoron (combinació de paraules oposades que provoca una nova visió). És l’IGOP, doncs el resultat d’un oxímoron, és a dir, de la combinació de la sociologia i la postmodernitat (l’estudi de dades amb que proposta que d’estudi?). Podria ser l’argument del perquè són tan gallegos? Ho deixo als entensos per a què reflexionin. És bona aquesta, eh?

Un llibret força interessant que descriu la postmodernitat des de diferents aspectes. El primer capítol se centrar a parlar en la pel·lícula Blade Runner. El segon, el tercer i el quart a parlar en si de la postmodernitat com a concepte, principis filosòfics, autors de referència... I, finalment, el cinquè capítol i el sisè tracten el consumisme i especula amb el futur. Continuo sense entendre les palles mentals dels autors postmoderns, però la meva modesta intel·ligència emocial em permet aprofundir en aspectes importants del comportament postmodern i les seves conseqüències.

Una conclusió n’he tret del llibre: Hauré de llegir a Jürgen Habermas, Alex Callinicos, David Harvey, Fredric Jameson i Anthony Giddes per entendre què volen dir els Alain Tourain (que per cert m’han xivat que ICV el volia portar a la UPEC, ya les vale!), Michel Foucauld, Jean Baudrillard, Daniel Bell, Manuel Castells, Zigmunt Bauman, Jean-François Lyotard, Gianni Vattimo... Perquè entenc les crítiques que fan però no acabo de situar-me a on volen arribar les tesis postmodernes. Em falta una mica més soma per entendre-ho potser!

Brave new world or 1984
I tu amb qui et quedes amb les júlies o les lenines preguntaria en Víctor C. I jo li diria que una temporada de lelines no vindria malament però el destí final és gaudir de la companyia d’una júlia. L’home és un animal social i per conseqüència, un animal familiar, cadascú a la seva manera. El patiment de la societat d’Orwell no té res a veure amb el plaer de totes i cadascunes de les castes de Huxley. Fins i tot la minoria ètnica té una reserva natural a Nou Mèxic i els lliurepensadors poder anar a viure a una illa! La mort està sistematizada... la mare de totes les pors i infelicitats interiors (com a mínim en el meu cas i uns quants que conec al meu voltant). El tema del sexe i la procreació són tractats de forma oposada, mentre que 1984 el sexe serveix per a la creació, per contra, a Brave new world la creació la fan màquines i el sexe és plaer.

Tractament explícit que fa de les drogues i del seu consum i ús. Si algú s’ha llegit Brave new world revisited que em el digui el què. El buscaré perquè sembla interessant, així com si coneixeu algun títol de Huxley en el que tracti el tema del consum de droga, m’ho feu saber.

L’any 1999 va ser un any d’inici de canvis. Vaig començar a deixar de ser comunista, si és que algun dia ho havia estat realment, entre d’altres motius, per la lectura de 1984. Encara no veig quines poden ser les conseqüències i l’impacte que tindrà Brave new world al meu cap. En tot cas, és una lectura que no passa desapercebuda.

- Però perquè està prohibit? –preguntà el Salvatge. En l’exaltació de conèixer un home que havia conegut Shakespeare- (...)
- Perquè és antic –digué- aquesta és la raó principal. A nosaltres no ens interessen les coses antigues.
- Encara que siguin belles.
- Especialment quan són belles. La bellesa és atractiva i no volem que la gent senti l’atracció de les coses antigues. Volem que els agradi les noves.

Fragment actual i útil per a una classe d’ideari del Moviment laic i progressista de l’Escola Lliure El Sol. De fet, el darrer capítol està ple de grans reflexions que poden ser d’utilitat per qualsevol xerrada, conferència, curs de dirigents...

Introducing. Postmodernism
Es pot dir que el primer llibre llegit en anglès sencer. Forma part d’una col·lecció de llibres introductoris a conceptes on principalment hi ha il·lustracions. En aquest cas és francament útil per poder augmentar les possibilitats de retenció sobre el concepte de postmodernitat. Molt recomanable per a una fàcil lectura en anglès... i sobretot d’aquest tema. L’ilustrador apareix cada setmana al The Guardian curiosament. Clar, el que arriba a sorprendre al final és que gran part de les coses que passen o han passat recentment al nostre voltant en art (cinema, televisió, karaoke, collage, la música multicultural i de fusió), en ciència, en arquitectura (futurista, minimalista, brutalista...), en comportament de la ciutadania (consumisme i parc temàtics en versió centre comercial o Port Aventura, zapping o zero conciència o hiperativitat o amnèsia individual i col·lectiva...), en els equilibris internacionals (el terrorisme internacional com a nova expressió de les amenaces cap al capitalisme hegemònic -post-guerra freda-)...

Què som realment nosaltres? Què ens agrada i què no de tot això? Quines repercussions té en la nostra vida quotidiana? Quins comportaments en política ens condueixen al caos del presentisme...?

The Kindred Lodges Association (1953-2005)
Hem descobert que hi ha una associació de lògies que treballen per donar suport a les organitzacions escoltes i altres organitzacions juvenils del país (extés també a països de la CW). He tingut l’oportunitat de posar-me en contacte amb el seu secretari i m’ha fet arribar una publicació al respecte. Quant de temps perdut amb els anys de foscor! Una societat trabada com l’anglesa es pot permetre el luxe de no perdre els escoltes i que estiguin associats de tal manera que puguin contribuir al creixement i l’expansió de la proposta educativa arreu del pais. Enfront dels 20.000 escoltes que hi ha Catalunya, a UK hi ha 400.000. Una trentena de lògies donen suport en el territori a les entitats de base. Seguirem treballant en aquesta línia per veure el model de connexió entre el moviment adult i el moviment escolta. Aquesta descoberta confirma que l’especulació del tercer capítol del llibre que hem escrit amb el Joan-Francesc es poden posar en pràctica. Els britànics ens porten 60 anys d’avantatge.

4. Filmoteca - VOS

Dicurs del president d’Appel (Enviat Javi Peralta)
http://video.google.com/videoplay?docid=3014637678488153340

5. Música

No us puc explicar res de nou. Bàsicament, que gràcies a l’ajuda del Xavi, m’he pogut comprar l’entrada per anar al Wireless O2 London a Hyde Park per mitjans de juny. Evidentment seguin la vella inspiració dels macrofestivals, s’ha posat en marxa una nova plataforma que opera a London i Leeds simultàniament els propers 14, 15, 16 i 17 de juny, amb un operatiu semblant al nostre Summercase. Kaisers Chiefs, Daft Punk, The White Stripes, Editors i Air... Vaja quatre dies entretingut i tot a Hyde Park, ben aprop de caseta...

Cançons recomanades London Calls

Mika – Grace Kelly – 2006 (London calls 15)

America – Razorlight – 2006 (London calls 14)

Martyr – Depeche Mode (Club mix) – 2006 (London calls 13)

6. Barcelona, capital de Catalunya

Eleccions municipals

D’excursió al Consulat de London a Sloane Square
Per votar el proper mes de maig cal inscriure’s al consulat espanyol a London. Això suposa perdre la residència. Cal portar una foto i el passaport. I omplir com cinc impresos rancis amb escuts reials per tot arreu. Evidentment, els funcionaris no tenen desperdici. És com anar a una OTG (extintes oficines de l’INEM). En tot cas, no em puc queixar, l’home em va explicar aproximadament 4 vegades el que havia de fer un cop rebés resposta de l’oficina electoral. En fi, que algú em recordi que hauré de tornar recuperar la residència un cop torni per si avancen les eleccions generals...

Campanyes
L’amic Parisi ens envia la Campanya d’IU a un indret de Madrid, Rivas - Vacía Madrid. Els actors, intel·lectuals i artistes varis (rojos si bé jacobins) i l’humor de la capital, ranci, sobretot l’esquetx del tan estimat a Catalunya i pesat com ell sol, l’Ismael Serrano (sí, sí, em direu que jo l’escolva, però res ha de ser per sempre!). Val la pena, simpàtic. Amb un altre estil però com la Núria Feliu i la Nina amb CIU o els germans Sardà amb el PSC.
Aquí teniu l’enllaç per si voleu mirar-ho.
http://www.josemasa.net/index.php?pagina=gags.php

Operatiu Eleccions al Consell de la Joventut de Barcelona (*)
Heu vist la campanya del CJB? Primer de tot m’agradaria comentar la foto que, per cert, és de la Sònia Muñoz. Us heu fixat la camisa que porta la Soco? És de les antigues camises de cap d’agrupament de Germanor Escolta de Catalunya... El paio de la dreta, que no el reconec, sembla Johnny Deep en Fear and Loathing in Las Vegas. Em sembla una campanya desenfada (com totes les que fa el CJB, és clar!) i modesta i sense mal gust (no com d’altres campanyes a altres llocs, ejem). Veig que l’Operatiu Eleccions està en marxa i que els deures s’estan fent quan toca. Si voleu conèixer algun dels candidats no us ho perdeu! Fa tot just quatre anys va estar molt bé. http://www.cjb.org/

(*) Escrit abans de les darreres notícies de canvi per comportaments anti-democràtics dels assemblearis de merda

Llistes al territori
Em fan arribar que dues persones membres del Moviment Laic i Progressista van a les llistes d’ICV de Rubí, la Marta Ribas va de número 3 i la Mireia Sabartés, cap de comunicació del CNJC, va de número 8.

7. Bústia i suggeriments

La resposta i suggeriments que m’esteu fent arribar les estic tenint totes en compte. Espero visitar tots els racons que m’heu recomanat. NO deixeu de fer-ho!!!!

Gràcies pels vostres enviaments, documents, links, cançons, llibres i cosetes vàries... Com deia aquell amic meu “sereu recompensats”...

Continueu, si us plau. I gràcies de nou.

London, April 2007

LONDON CALLS II - Allegro ma non troppo

2007-05-10T01:13:00.000+01:00

Han passat 15 dies i tinc ganes de fer-vos saber què hi ha de nou. Uns dies caracteritzats en l’àmbit acadèmic per l’ascens de nivell a l’Intermediate, per la setmana santa i uns dies sense classes en l’àmbit quotidià; i per un munt d’experiències i activitats que procedeixo a explicar-les detalladament. Com us vaig dir... llegiu allò que us vingui de gust: els titulars, les negretes, algunes seccions, en diagonal... El que volgueu...

1. Living and getting culture in London

London Eye
Diguem-ne que London no seria la millor ciutat més indicada per veure-la a vista d’ocell. Tot i alçar-se a 135 metres d’alçada, a la zona del Big Ben, a l’altra banda del riu, London Eye constitueix una de les darreres sensacions de l’arquitectura efímera, funcional i turística moderna. Una obra de British Arways que esdevé un punt de referència pels turistes encuriosits per veure un skyline que mai trobaran ni des de l’alçada màxima. Algunes vegades pel temps, altres per la contaminació. Val molt més la pena ruta per la vorera del Thames fins a St Paul’s.

Gastronomia koreana
Vaig tenir l’oportunitat d’anar a un restaurant koreà a Charing’s Cross. La cuina de Corea conté influències japoneses i nordamericanes fruit de la història del país. La característica més curiosa i remarcable de la seva gastronomia és que deixen fermentar els aliments, un fet que ha convertit aquesta cuina en una de les més saludables del món, segons la OMS. Diríem que és certament espectacular el tipus de menjar. No hi ha més de 15 o 20 plats on escollir. Els plats principals dels que en vam tastar són: el Kimchi (vegetals saltejats i fermentats), el Pibimbap (amanida de vegetals i arròs), el Bugogi (espectacular el punt de les espècies del beef!). Us he de dir, pels que no ho hagueu tastat mai que és una mica picant i fort, això sí.

Regent’s Park i els camps de futbol
Si alguna cosa està clar és que una gran metròpolis necessita grans pulmons. A London són coneguts com els Royal Parks of London. Reals no sé però ecològics segurs. Aquest espai constitueix un dels punts de referència a la zona nord de la ciutat. La pràctica d’uns deu esports ben diferents –des de futbol a frisbee, de pic-nics, de lectura, de conversa, de petons... tot s’hi val un dissabte a Regent’s Park. Tenen algunes coses en comú amb el Parc de la Ciutadella: disposa d’un estany i alberga el zoo. Com tot a London... brutal d’extensió, dos kilòmetres quadrats de parc.

Candem Town Market - Portobello Road
Continuant el repàs als llocs obligats de London. M’hi vaig deixar caure pels mercats. És sensacional com els mercats s’adapten a les modes. O potser és al revés. Ens adaptem nosaltres a les modes que imposen els mercats. Ai, ara no ho sé. Vaig ser capaç d’anar als dos mercats i no comprar res. Bé, sí, em vaig deixar caure pels deliciosos espais per menjar. A Candem, una cita obligada amb el menjar oriental. Si teniu gana, no deixeu de donar voltes fins trobar en una cantaonada tots els llocs de menjar asiàtics. A Portobello Road, situat a la part oest de la ciutat, a Nothing Hill, deixeu-vos caure pel número 303. Un restaurant Thai us hi espera. Estic convençut que hi tornaré. Una bona decoració i presentació dels plats i, sobretot, un curry verd que estava... uff. La invasió de turistes em va obligar a fugir ràpidament dels dos llocs. Quin esgotament... Em provoca una saturació mental veure a la gent comprar gilipollades, permeteu-me l’expressió, per tot déu. Permeteu-me que utilitzi a Déu, en el sentit d’ominipresència consumista i de barbaritat desproporcionada.

The Boat of Love
Com si de “Vacaciones en el Mar” vaig tenir l’oportunitat de participar d’una festa en un bot pel Thames. Des de Victoria Embakment fins a Greenwich cap al sud-oest i mitja volta per anar més enllà de Tower Bridge cap a nord-est. La festa comença a les 18 hores i acaba a les 11. Alcohol i música comercial que no falti. Zona habilitada per ballar i per fumar. Els més precabuts amb entrepans a la bossa. El recorregut és força interessant. Des de la foto obligada sota el pont il·luminat, Tower of London, The Temple, Houses of Parliament, London Eye... els museus i els edificis de disseny postmodern il·luminats. Mentres tant la cervesa comença a fer efecte. Toca el recull de cançons latines, et demanen que rendeixen comptes. Quina mandra. Li direm al proper Alcalde de Barcelona que exploti la idea i posi en marxa les golondrines del port i que faci festes d’aquest tipus. Soroll poc, control absolut sobre l’usuari i una mica de turisme...

Cambridge
Ni més ni menys que 800 anys de projecte universitari. Situada a una hora i quart de London, el 20% dels habitants són estudiants i això suposa fins a un total de vint mil joves. Passejar pels carrers, perdre’t pels patis dels colleges, deixar-te caure a la herba a la vora del canal i adormir-te mentre tant sents com uns estudiants anglo-indis practiquen una mena de criquet combinat amb baseball. Sensacional el petit Market al centre Cambridge on sempre hi trobaràs alguna excusa per comprar-hi alguna cosa. La bicicleta com a transport oficial de la ciutat universitària. Un lloc per a “gent guapa i simpàtica” com diria aquell periodista esportiu. Recorda el lema “Tradició, honor, disciplina i excel·lència” del film Deat Poets Society i tancant els ulls per uns moments t’imagines, no massa anys enrera, milers d’estudiants uniformats bevent alcohol o consumint extasis d’amagatotis, amb aquella cara tan graciosa que se’ls s’hi posa als anglesos quan beuen.

L’Easter – La setmana santa
Ni m’he assebentat. Sensacional.

2. La vida segueix a altres parts del món...

La vesícula de la mare
Aquests dies han operat a la mare. Li han tret la vesícula. Per qui sou profans com jo en la matèria de les vesícules. Us diré que es troba sota del fetge i connecta amb els intestins. Segrega la bilis i contribueix a fer millor les digestions. Sembla ser que no és un òrgan de vital importància i, per tant, la meva mare, a qui l’operació li va anar bé, podrà fer vida normal.

Males notícies des de Grècia
L’estiu passat vam fer un creuer amb el meu pare. Si us he de dir la veritat no hi tornaria a anar. Bé, de fet aquesta va ser la conclusió a la que vam arribar amb el meu pare. Un turisme massa dirigit i poc creatiu. Un perfil de turistes molt determinat i mai arribes a tenir la sensació de desconnectar del país per la quantitat de catalans i espanyols. Però si volgués tornar-hi sé que mai ho podré fer al vaixell. El Sea Diamond s’ha enfonsat aquesta setmana a les costes de la illa de Santorini. Ja ens va semblar a nosaltres això una bestiesa el tema dels creuers pel que fa a l’impacte ecològic a la mar Mediterrània... Ara ni us explico...

John Lennon, tu vas matar la meva adolescència
L’altre dia van fer un reportatge a la BBC de la trajectòria política i l’activisme d’en Lennon i la Ono. Els cabells llargs, la barba, les samarretes amb el símbol de la pau.... Els que vam ser adolescents als noranta sabem que va haver-hi una onada de moda neohippie o tardokumba, o postkumba de la mà dels iaios, les camises de quadres, les samarretes jbp, les sabates de la pell girada i els pantalons elàstics de color negre o els més atrevits de color negre. Anàvem uniformats, com ara també van els adolescents. No em pronunciaré a favor o en contra si ara vesteixen millor o pitjor. Seria un debat estèril i podria caure en arguments políticament incorrectes. Però permeteu-me que critiqui la que em va tocar a mi. A més, anàvem a les discoteques a ballar grunge, el soroll de Seatle certament insuportable, que obligava a saltar i emputjar-se en el moment de màxima tensió de la cançó, com un ritual simiesc evolucionat dels skins (en la que els baixets teníem més possiblitats de perdre les dents!). No sé perquè però intueixo que alguna culpa deu tenir en Lennon i la seva dona, la que s’atribueix al reportatge ser la mig creadora d’Imagine. En fi. Accepto totes les crítiques del món que em volgueu fer.

3. Lectures. En versió origina i lectures d’estudi obligades

He començat a adquirir i a llegir llibres en anglès. Una lliura cadascun d’ells. Diguem-ne que el que em gasto en metro per anar-los a comprar és el que m’haurien de costar els llibres i el que costen els llibres, és que realment hauria de costar el tube. Món de bojos, aquest el londinec. Els anglesos atribueixen el baix preu dels llibres a l’escàs interès dels anglesos per llegir... Vaja, ni més ni menys a una qüestió d’oferta i demanda. No ho acabo de tenir clar. Si algú em pot ajudar a ensorir d’aquest misteri.

The Little Prince
En anglès, evidentment, continua sent sensacional, ara només em queda llegir-lo en la llengua original de l’escriptor Antoine de Saint-Expéry... Si algú té la versió francesa per casa i me la vol enviar, encantat acceptaré el repte de llegir-lo. Com els bons contes, aquest, sense les il·lustracions de l’autor no seria el mateix. No cal que us digui res més d’aquesta magnífica obra que no sapigueu d’aquesta obra traduïda a més de cent-seixanta idiomes. Us recomano una visita a la pàgina web oficial de l’autor: http://www.saint-exupery.org/. Cuiriosa per la vida polifacètica de l’autor, com pel disseny gràfic.

The Wizard of Oz
L’havia llegit en format d’obra de teatre, quan la vam representar l’any 1986 en un festival d’hivern al cau... Us he de reconèixer que guardava molt bon record dels assajos, que és del que m’enrecordo... i la Dorothy m’ha transportat 21 anys enrera, un personatge del tot simple, inocent i virginal protagonitzat per un parell de raieres de l’agrupament, de les que ara només em queda el record i això, aquell to virginal, segurament desaparegut. L’autor és de Chicago, L. Frank Baum, i va escriure el llibre fa 107 anys. El ben curiós que les teories més acceptades diuen que aquesta obra no deixa de ser una al·legoria de la política americana de la darrera dècada del segle XIX. Llàstima no tenir més coneixements i disfrutar molt més un llibre, que fins i tot va ser adaptat i introduit a la Unió Soviètica a principis dels anys 40.

The Iron Man
Escrit a la dècada dels seixanta pel poeta i escriptor Ted Hughes, antropòleg i arqueòleg de Cambridge. He estat investigant la seva biografia i m’ha portat a descobrir la seva ex-dona, l’escriptora Sylvia Plath, amb qui va mantenir una relació complicadíssima. Dels que van prendre partit per ella, acusen a Hughes de violència de gènere. Aquest conte l’escriu per als fills comuns tot just assebentar-se del suïcidi de l’escriptora. Curiosament el conte acaba gràcies a l’ajuda de l’home de ferro així: “Suddently the world became wonderfully peaceful”. Ah, no la confoneu amb la cançó del grup de heavy metal Black Sabbath, ni tampoc amb amb el còmic del qual sortirà una pel·lícula el 2008. Quina mandra...

Aquesta setmana he rebut una capsa plena de llibres de la Biblioteca Villanueva-Herrera. Els comentaries sobre les lectures realitzades són els següents:

Allegro ma non troppo (Carlo M. Cipolla)
Com indica la contracoberta és un llibre breu, divertit i explosiu, que es llegeix tot d’una però que no s’oblida fàcilment. La primera part fa un repàs de la història des de la caiguda de l’Imperi Romà fins a l’inici del Renaixement. Una explicació humorística de l’Edat Mitjana on el cotó, el vi i especialment el pebre, prenen el protagonisme. La segona part és assaig sobre l’estupidesa ja que a partir d’una gràfica ben senzilla t’ajuda a endreçar els tipus de personas prenent com a referència l’estupidesa. Divideix les persones en 4 tipus: els “incautos” (sprovveduto), els "malvados” (bandito), els “estúpidos” (stupido) i els “intel·ligents” (intelligente). En definitiva, m’atreviria a dir, que és un exercici de lliure examen en tota regla, útil per a historiadors, sociòlegs, antropòlegs, psicòlegs socials, polítics... i tot el que es posi per davant en l’anàlisi i formulació de teories i pràctiques sobre les relacions socials. Sencillament deliciós!

Bienestar insuficiente, democracia incompleta
Sense cap mena de dubte Vicenç Navarro constitueix un dels referents ideològics per a l’esquerra catalana i espanyola. Com també ho hauria de ser per als seus defractors. Amb senzillesa i contundència va desgranant les trampes de la política econòmica i social –principalment sanitat i educació- d’Espanya i Catalunya en els darrers anys, les conseqüències irreversibles del feixisme i de la globalització. M’ha sorprès en aquesta primera lectura que res és nou, que és com si tot ja ho sapiguéssim, ho intuíssim, ho haguéssim debatut en converses dinant... Especialment m’ha sorprès l’èmfasi que fa en el paper clau que juga (o hauria de jugar!) la dona en el desplegament de les seves propostes. Lectura obligatòria sense cap mena de dubte per a tothom, conservadors, socialdemòcrates, comunistes i liberals (d’aquests dos últims, si és que en queden o n’hi ha!). Si no és perquè tingués referències més properes d’ell, pensaria que és un feminista orgànic... M’agrada també l’autocrítica a les esquerres espanyoles i catalanes. Superat el 2003 i 2004 a Catalunya, sembla que una miqueta de cas se li està fent...

4. Filmoteca - VOS

Lost in Translation, Sofia Copola. 2003
Una de les millors pel·lícules del 2003. A mi m’ha deixat una mica tirat un parell de dies... “Everyone wants to be found”. Bob is an actor. Bob is lost. Bob doesn’t speak the language. Sometimes you have to go halfway arround the world. To come full circle. Lost in Translation
Mireu aquesta conya que he trobat a internet. És boníssim... No té res a veure amb la peli... http://www.tashian.com/multibabel

On the waterfront (La ley del silencio). Elia Kazan. 1954
El Xavi em va posar a l’ordinador un grapat de pel·lícules. Les puc mirar en versió original i subtitulada a l’anglès. Sensacional. Obligatòria per a cursos de formació de dirigents sindicals!!!

5. Música i musicals

Al Royal Albert Hall entre Matthew Tree i Fernando Tejero
Encara no entenc com vaig poder comprar l’entrada a falta de 5 dies per anar al RAH a veure els Kaisers Chiefs. El concert va començar puntualment a les 19:30 amb l’aparició de The Cribbs, un grup revelació produits per ni més ni menys que per Franz Ferdinand, pel meu gust un pel verds encara. Cap a les 8:30 apareixia el galès Gruff Rhys, una proposta alternativa i experimental d’un dels membres dels coneguts Super Furry Animals. I finalment a les 21:30 apareixien els Kaisers Chiefs. No hi ha paraules per qualificar el concert. Diríem que el que em va sorprendre més va ser la mitjana d’edat del públic. De tot tipus! Fins i tot famílies. És clar, suposo que el lloc fa molt; a més, per això li deuen dir Brit-PoPular Music! Ara, tothom se sabia les cançons amb un anglès perfecte... Alguna cosa no m’havia sentat bé al sopar. No sé, però vaig tenir la sensació que el cantant dels Kaisers era el Matthew Tree, aquest personatge oportunista que alguns sectors de la classe política i mediàtica li han donar més importància de la que a mi em sembla que hauria de tenir (per sort, ara ha baixat una mica) i en Fernando Tejero, el porter d’Aquí no hay quien viva, que constitueix un dels bucs insignia de l’españoleo al cine i la televisió de Madrid. Si teniu oportunitat de baixar-vos una foto de tots quatre podreu comprovar si s’hi assemblen o no. Jo prefereixo mantenir-me en la meva igonorància, no fer-ho i pensar que vaig veure dos concerts. Encara hi penso què és el que em va sentar malament...

Billy Elliot
Per molts segles, London ha estat el centre de del teatre i les performances. Teatre, música, dansa, opera, ballet i concerts. Bloomsbury és el districte dels teatre i és molt temptador anar-hi. A més, si St Giles proporciona facilita l’adquisició de l’entrada. Un altre registre diferent al concert de pop britànic. L’obra comença a les 19:30 i acaba a les 22:30 hores. Tres hores amb un descans de deu minuts. He anat amb un koreà que ja és el tercer musical i ha considerat que és el millor dels tres dels que ha anat. M’alivia saber-ho. Com a tots els musicals del món fan algunes bromes i paròdies una mica fora de to. Em pensava que les bromes cutres i de mal gust eren únicament dels musicals espanyols, però ja veig que no. En general és acceptable. Per si de cas, i com que m’he quedat amb bon gust de boca, no temptaré a anar a un altre.

Cançons recomanades London Calls

Ooh la - The Kooks – 2006 (London calls 15)

Read my mind – The Killers – 2006 (London calls 14)

Leave before the lights come on - Artic Monkeys – 2006 (London calls 13)

6. Barcelona, capital de Catalunya

M’he decidit a mantenir aquesta secció. Senzillament perquè la faré servir per parlar sobre l’actualitat política al nostre país.

Xavier Vendrell. Ara no. Autoderminació sí
A mi en si, si us he de ser sincer, les declaracions em semblen sensacionals. El moment no. Perquè no podem parlar en aquest país d’autoderminació? A mi no m’extranya que un partit independentista i d’esquerres (impossible d’una altra manera!) que neix bevent de les fonts del republicanisme (i que ara ho torna a fer!) vulgui que l’autoderminació estigui en l’agenda política del país. Ara bé, en Xavier Vendrell hauria de saber que aquest debat s’ha de fer en un moment d’Eleccions al Parlament de Catalunya o a les eleccions estatals. Aquell és el moment. Una llàstima, perquè reitero, no em sembla malament que se’n parli obertament. Però ara no tocava. Un cartoig cremat.

Eleccions Municipals 2007
L’altre dia em vaig deixar a dues persones que tinc el plaer de conèixer que també hi van a les llistes municipals. Si no tinc entès malament, perquè confirmació no en tinc, la jove diputada Laia Cañigueral, a la seva terra per ERC i el company Joan Calderón, que va de 3 a Sant Cugat del Vallès, difícil però no impossible que governin les esquerres a un dels darrers feus de CIU.

7. Plans de futurs immediats

Implicació associativa
Ara començo a treballar en la meva impliació a la ciutat de London. He contactat amb els escoltes, amb els francmaçons escoltes, amb els laics anglesos... Aquest és el pas definitiu per entrar en la seva dinàmica. Costa una mica.

Getting culture and Living in London
A més, ara que ja no treballo recuperaré la idea d’anar a un museu a la setmana, sobretot aquells de difícil accés els caps de setmana. Aprofitar les tardes constitueix tot un nou món.

Improving english
M’he comprat un llibre que molts coneixereu Grammar in Use (Intermediate) de la Universitat de Cambridge i cada dia faig 4 lliçons d’exercisis amb la idea que en un mes i mig pugui acabar les 145 amb les que compta. A més, continuaré mirant un parell de pel·lícules a la setmana en VOS.

8. Bústia i suggeriments

La resposta i suggeriments que m’esteu fent arribar les estic tenint totes en compte. Espero visitar tots els racons que m’heu recomanat. NO deixeu de fer-ho!!!!

Gràcies pels vostres enviaments, documents, links, cançons, llibres i cosetes vàries... Com deia aquell amic meu “sereu recompensats”...

Contineu, si us plau. I gràcies de nou.

Un petó i gràcies per la paciència, qui l’hagi tingut. D’aquí a 15 dies més.

Kind and regards!

London, April 2007

LONDON CALLS I - Somebody told me

2007-05-10T01:03:00.000+01:00

1. Getting culture in London

High quality in St Giles
El primer divendres vam sortir amb dos professors to pub crawl, que ve a ser arrossegar-se de pub en pub. La recepcionista que s'hi va afegir també, txeca de nacionalitat, em va dir que St. Giles és una de les millors escoles de London per aprendre anglès. Que ella n'ha conegut unes quantes i que tant per sistema educatiu com per la disciplina imposada fa que sigui un lloc amb molts bons resultats. Certament he de dir que estic molt content dels primers resultats. Llegeixo llibrets del meu nivell, busco al diccionari paraules -cosa que no havia fet mai-, escolto la BBC... sense entendre gaire bé res...

Neil, el professor, un Peter Pan poppy anglès que no respon a la pregunta de How old are you? em va dir que el dilluns canviaré de nivell perquè m'avorria a la classe. És una llàstima perquè els companys estan bé. El Pre-Intermediate Level se'm queda petit.

Segueixo les recomnacions formals del Doctor Muerte (que no sé si és pare ja!!!!) sobre escriure 5 línies diàries amb les paraules que he après durant el dia... La resta de recomancions lingüístiques segueixen pendents...

Com us vaig anunciar al primer lliurement, he canviat d'habitació, de llit... he guanyat en metres quadrats, en finestra, en soroll, en la qualitat de la tele... Tot plegat sona molt maco però és així... Flipo com poden haver tanta desigualtat entre les habitacions... En fi, no seré jo qui em queixi ara! Tema solucionat...

Getting culture in London
Ja he fet les dues primeres incursons al British Museum. Total, està tot just a dos minuts de l'Escola. Creuant el carrer! També m'he escapat a la National Gallery. Quina expoliació! Pensava que ja ho havia vist tot als Smithsonian museums a Washington, però no. Vaig comprar-me un puzzle de 1000 peces de La Venus del Espejo. El primer quadre d'una dona despullada a Espanya pels volts del 1648. Un quadre, que per cert, no se sap si va ser pintat a Espanya o Itàlia i que va ser fet malbé per una feminista el 1914 amb set ganivetades... He calculat que he de posar 5-6 peces al dia per acabar-ho abans de la tornada al setembre.

Altres museus destacables que he vist són el Sir John Soane's Museum (l'espai preferit pel Tritó, Jordi Vaquer) a la seva estada doctoral. Un arquitecte de les acaballes del XVIII i de principis del segle XIX, força interessant per el seu retorn als estils clàssics i per les obres realitzades a London. Altres museus que ja he visitat són el Cartoon Museum, just abans de prendrem una pinta (la penúltima...) a Tavern Museum, especial pub on van compartir begudes i menjars cèlebres individus de la talla de Karl Marx.

Tres hores m'hi vaig passar donant voltes al Museu d'Història Natural aquest diumenge. Sembla ser que encara no se sap si els dinosaures tenien la sang calenta o freda. El que sí que està clar és que el que els hi va passar aquestes bèsties és el que ens passarà a nosaltres is l'escalfament de la Terra segueix endavant. A la sortida, no m'ho tingueu en compte, vaig fer una escapada a BP House, la casa de Baden-Powell, que d'escolta en té ben poc, un albert, tal com el recordava fa uns quants anys quan el vaig visitar. Per allà on paren les ambaixades i aquestes coses de la diplomàcia. Què bé que es deu viure sent cos diplomàtic... Què li diguin a l'Oriol i al Jordi i el seu viatge a Índia...

Vull conèixer London per dins i per fora. Vaig caminant pel carrer amb una petita llibreta on vaig apuntant tot el que se m'acut. Els pensaments i les idees entorn al que vull reflexionar. Després quan arribo a la Room 312 (abans 410) ho llegeixo i si és una tonteria ho esborro. Sinó ho és ho guardo a la "bandeja de entrada" com a tema per escriure i donar-li voltes una estona. Temes de convivència, de cultura, de turisme, d'ecologia urbana... I comparar-ho amb Barcelona A veure fins on arribo... De moment vull fer una reflexió entorn als cartells que t'indiquen on anar a arreu. És impossible perdre's sense mapa! La segona sobre convivència i ordenances cíviques. Ho explico al següent paràgraf...

2. Els dos primers weekends in London. Like a tourist

Vaig estar fent una mica de turista de cap de setmana passejant pel Thames fins arribar al Big Ben i el Parlament. Un fet curiós que reflexionaré en un breu article pel 20 minutos. Hi ha una acampada tot just davant del Parlament. Com si fos la Plaça Sant Jaume, salvant les distàncies! Em va comentar el hippie passat de voltes que portaven anys... La nova ordenança del civisme fa que ja no sigui possible a Barcelona. Però al mateix temps, creuant el carrer per anar cap Dowing Street, hi ha una càmera en mig del carrer que els vigila les 24 hores. Impensable també a Barcelona. Són contrastos d'aquesta democràcia de 400 anys. Precisament la premsa escrita se n'ha fet ressò aquesta setmana del creixement dels CCTV a les ciutats britàniques.

Vam anar amb un francès de Tolouse, un turc d'Ankara i un suís del cantó alemany, a les celebracions del St Patrick's Day. Els pubs irlandesos plens de gent celebrant el dia d'Irlanda. Motius i roba de color verd inunden els carrers i pubs de la ciutat. En un moment de la nit, sortosament, vaig poder canviar de cervesa a whisky. Decisió encertada. Tanta cervesa per la dieta... Diguem-ne que el whisky no és que serveixi per aprimar-se tampoc... Però vaja...

He tingut l'oportunitat d'anar de festa un dijous a Convent Garden, al RoadHouse, una discoteca amb un disjokey, pobre, barallant-se entre la música comercial i el seu esperit popero britànic. Sort de la doble personalitat de l'individu. A estones també hi havia música en viu amb cançons de tots els temps. Un lloc per tonar-hi. Ara bé... el preu de les copes... millor no pensar-hi.

Una de les vostres peticions era anar a Kilburn, barri jueu i una mica perillós. Res destacable, només que vaig arribar per casualitat i no pas per voluntat. Un autobús em va portar... Em vaig equivocar de totes totes... En fi, una experiència més al cabàs...

3. Work experience at the school

Ja us vaig comentar la possibilitat de poder treballar a l'Escola. M'ho van proposar i finalment vaig accedir. La feina és de reforç a l'Àrea d'Administració: fer els certificats de les persones que marxen cada setmana per una banda, entre d'altres tasques logísitiques. I de cara a l'estiu quan vinguin les famílies a conèixer l'escola i decidir-se si finalment estan interessades en enviar els fills, ensenyar l'edifici. He treballat gaire bé dues setmanes però finalment declinaré treballar. Si treballo no tinc temps per estudiar i llegir i acabo cansat. I diguem-ne que el pacte with myself era estudiar anglès i llegir. Aquesta reflexió me l'heu fet un parell de vosaltres... Per tant... Adéu a la feina!

4. Kaisers Chiefs i altres accions i notícies musicals

M'he comprat una entrada per anar a la presentació de la Gira del segon disc dels Kaisers Chiefs. Diguem-ne que "mataré dos pájaros de un tiro". Aniré a veure un grup collonut i ho faré al Royal Albert Hall de London. Diguem-ne que és el Liceu-Palau londinenc. Situat sota Kesington Gardens i presidit per l'Albert Memorial, horrible monument que acaba amb una creu espantosa. Per l'ornamentació, de lluny, sembla que t'hi trobaràs amb un buda allà posat... Tot i que vaig sol, espero tenir pebrots a la sortida d'anar a Popstars a King's Cross. A veure què tal, ja us ho explicaré si he anat o no a una disco lonely, lonely, lonely.

El juny hi ha una bona moguda a Hyde Park amb un cartell que espanta. Benvinguts i benvingudes tots aquells que hi volgueu venir.... Jo m'hi apunto! Serà el cap de setmana del http://www.wirelessfestival.co.uk/london/index.asp Ja sabeu...

5. Barcelona, capital de Catalunya

Farem de regidor al Guillem Espriu? Per qui no sabeu qui és, va de 13 a les llistes del PSC. Bon amic i millor polític. De la mateixa manera, farem regidor a l'Ernest Urtasun? Inicialment va de 6. A veure si tenen sort... Us he de dir que m'ha sorprès molt positivament la llista del PSC. Desconcertant la d'ERC, però en Xavier Florensa, tornarà a sortir. Va de 3!! I la d'ICV encara no està tancada, però guanyarà segur respecte l'anterior. Per descomptat no m’oblido del Raimond Blasi, Unió de Joves... El fareu regidor? No estaria malament, un bon paio amic de les políques de joventut! / Tampoc m’oblido del territori. Una sensació extranya quan vols que un que no és dels que tu votes, vols que sigui Alcalde d’un puestu. Això és el que em passa amb l’Albert Batalla. A veure si se n’ensurt. / Molta sort a tots, sí, sí, tots, no hi noies conegudes que es presentin a les eleccions, què hi farem

6. Les vostres suggerències. Els vostres enviaments

La resposta i suggerències que m'heu fet arribar les tindré totes en compte. Sobretot buscaré les claus del criquet (estoy en ello), aniré a tastarl el fish and chips a Haddock (si algú em pot dir on està...) encara no l'he tastat!. Espero visitar tots aquells racons que m'heu anat enviant. No deixeu de fer-ho!!! Gràcies als vostres enviaments, documents, westerns unions, links, cançons, diccionaris electrònics, llibres i cosetes vàries que m'esteu enviant... Com deia aquell amic meu "Sereu recompensats"... Contineu si us plau!!!!

7. Lectures

Porqué Europa liderará el siglo XXI
Mark Leonnard
Recomanat i cedit per en Jordi Vaquer

La diversitat incòmoda. Democràcia i pluralisme nacional a Europa
Jordi Solé i Ferrando
Enviat a UK per l’Ester Garcia

L’ou com balla
Vicenç Molina
Regalat i signat pel propi autor

La masonería vista por dentro
Roger Leveder
Recomanat i enviat per Joan-Francesc Pont

Cançons recomanades

Blinded by the lights, The Streets – 2004

Somebody told me, The Killers – 2004

Love is not a competition (but I’m winning), Kaisers Chiefs – 2006

Un petó i gràcies per la paciència... D’aquí 15 dies més.
Kisses and regards!

March 2007